El valor de la intimitat
Les persones som éssers socials. Ens relacionem, busquem els altres, els oferim el nostre temps i la nostra companyia.
Però també necessitem alimentar la nostra individualitat i comptar amb un espai propi que ens permeta gaudir de tranquil·litat i privacitat. Tots, des que som menuts, necessitem aquest reducte per reposar i descansar. Un refugi físic que ens aporta seguretat i un refugi emocional on podem trobar-nos amb una soledat buscada i necessària.
La zona privada de cada persona limita amb l’exterior. Es tracta d’una parcel·la des de la qual prenem consciència de nosaltres mateixos, definim com volem relacionar-nos amb els altres i com hem de tractar-nos. Marcar bé els límits ens permet conèixer els dels altres i propicia no envair els territoris aliens ni els propis. La protecció d’aquesta zona no suposa una fugida, ni la desconnexió del món. Es tracta d’un aïllament necessari, no un lloc buit on ocultar-se.
- Conèixer-nos realment
- Adonar-nos de què ocorre al voltant nostre
- Aprendre a reflexionar
- Practicar la comunicació amb nosaltres mateixos
- Escoltar el que pensem i sentim
- Saber el que volem i el que no desitgem
- Entendre la nostra vida i veure cap a on va
- Analitzar la nostra coherència
- Saber com reaccionem davant situacions noves i diferents
- Veure com ens comuniquem amb els altres
L’espai propi és un lloc físic (un passeig, una butaca) en el qual estem sols i som conscients d’aquesta soledat buscada. De vegades escapem de nosaltres mateixos i busquem estar voltats contínuament de gent. En contraposició, podem témer relacionar-nos amb els altres i establim vincles marcats per la cortesia i les bones maneres, però sense presentar ni mostrar la nostra zona d’intimitat, és a dir, sense ensenyar-nos tal com som.
Per descomptat, no l’oferirem a qualsevol. Ara bé, tinguem present que en la mesura que disposem del nostre espai personal, podrem oferir amb més garanties l’accés a les persones amb qui creiem que val la pena compartir-lo.
Un bon equilibri personal, una bona autoestima, requereix d’un trànsit continuat del nostre espai privat al públic. Tots dos espais es complementen, s’enriqueixen i es necessiten. Cal ser al món perquè en formem part; cal tenir, com deia Virginia Woolf, “una habitació pròpia”.
L’espai personal és un tot que de vegades segmentem i compartim amb persones especials per a nosaltres: parella, amistats, fills. Però dins aquesta parcel·la, de vegades, deixem participar a qui volem, i de vegades no.
Correspon a la nostra maduresa decidir quines coses, en quin moment i amb qui comunicarem quines zones de la nostra intimitat. El més saludable és que hi haja diverses persones en la nostra vida amb qui puguem fer-ho. Mitjançant aquests vèrtexs formarem “xarxes” amb les quals teixirem una malla simbòlica que, sense impedir que ens caiguem, ens oferisca un agafador per poder alçar-nos.
El fet que aquestes parcel·les del nostre espai personal no sempre es compartisquen amb la parella no hem d’interpretar-ho com el reflex d’una pèrdua de l’amor que ens hi uneix, ni que no tinguem clar quin lloc ocupa en la nostra vida. Al contrari, la relació amb més persones permet diversificar els afectes i enriqueix la nostra capacitat d’estimar, la qual cosa afavoreix la unió afectiva amb la parella.
Ficats en la quantitat d’obligacions i compromisos diaris, concedim prioritat i atenem a altres persones, i no a nosaltres mateixos, i així acabem en l’últim lloc en la llista de prioritats. No acabem de trobar el temps per a les nostres coses. No arriba el moment, mai hi és, tot i que repetim una vegada i una altra que ho busquem, que ho volem, que ho trobem a faltar. La realitat és que és aquí esperant-nos i no l’agafem perquè, en definitiva, ens donem menys importància de la que ens mereixem. Es tracta d’una generositat mal entesa que fa que descompensem la balança de les nostres necessitats.
Ens falta hàbit i això ens fa més difícil destinar un temps centrat en un mateix i connectar amb el nostre espai íntim, però això no significa que la tasca siga impossible, sinó simplement que representa una dificultat més gran. Sempre és un bon moment per a començar a prendre’ns seriosament. I l’època en què ens trobem, l’estiu, és un moment idoni per a iniciar aquest exercici tan sa. El nostre rellotge biològic s’habitua a dies llargs i festius en què els treballs, les obligacions i els deures es relaxen. Pot ser, per tant, un moment ideal per a visitar el nostre territori.
No hi ha possibilitat de disposar d’un espai propi si no ens dediquem temps. No és temps de descans ni és temps d’oci, és:
- Temps d’estar sols o amb la companyia que, en aquests moments, creiem idònia per a satisfer les nostres necessitats o desitjos.
- Temps d’elecció personal: què volem fer, amb qui o, si és sols, com volem fer-ho.
- Temps de sentir la llibertat d’ocupar-nos de nosaltres i de les nostres coses.
- Temps de saber-nos artífexs de les nostres vides.
- Temps de ser qui i com realment volem ser.