Adéu al bolquer!
Els pares temen el moment de retirar definitivament el bolquer als fills. I no n’hi ha per menys, ja que és una de les etapes més complicades en què sorgeixen més dubtes. La indústria dels productes infantils també ho sap i ha comercialitzat tota mena d’artefactes en forma d’orinal amb la finalitat d’animar els petits de la casa a utilitzar-los. Fins i tot, en la literatura infantil hi ha contes que versen sobre aquesta qüestió i es troben, any rere any, entre els llibres més venuts.
Amb tot, experts i pediatres ofereixen algunes claus per a aquells pares que comencen ara l'”operació bolquer”:
Amb l’arribada de la calor, en moltes cases i escoles infantils comença l’operació bolquer. Una recerca publicada en la revista científica Journal of Pediatric Urology assenyala que el moment adequat per a retirar els bolquers del nadó i començar a usar l’orinal és entre els 27 i els 32 mesos d’edat. Si es comença abans, l’adéu definitiu al bolquer es pot allargar massa i, si es retarda, hi ha un risc més alt que el nen sofreixi incontinència quan creixi.
Abans de començar la retirada del bolquer, els progenitors han d’estar segurs que el petit està preparat. L’Associació Espanyola de Pediatria explica que hi ha tres senyals que anuncien aquest moment. La primera és la preparació física del nen: camina sense ajuda, pot apujar-se i abaixar-se els pantalons i té una bona coordinació de mans. La segona és la seva capacitat d’obeir indicacions: asseure’s, aixecar-se, imitar una acció, etc. La tercera clau és estar segurs que el nen té un control mínim de la seva bufeta. Se sap quan el petit és capaç d’orinar bastant quantitat d’una vegada, pot mantenir-se sec durant dues o tres hores i fa gestos que revelen que està a punt de fer les necessitats.
Per a ajudar el nen, cal evitar enfadar-se i s’ha de tenir paciència, ja que el control d’esfínters és un procés complex que exigeix temps. Segons un estudi pediàtric publicat en la revista Canadian Medical Association Journal, els pares no han de forçar el petit a utilitzar l’orinal, l’aprenentatge només ha de començar quan el nen estigui preparat. D’altra banda, la imitació dels pares pot ser un aliat per a tenir èxit amb l'”operació bolquer”. Per a l’Associació Espanyola de Pediatria, al començament, els progenitors poden deixar que el nen els acompanyi al lavabo. L’agrupació assegura que això l’ajudarà a veure tot el procés de forma més natural i incentivar-lo a fer-ho ell mateix. Els reforços positius també funcionen. Per exemple, aplaudir si orina o defeca a l’orinal, és a dir, mostrar-li d’alguna manera que és important. Després, se’l pot animar a utilitzar roba interior amb dibuixets divertits.
Ha de ser còmode, gran i rígid. Els experts aconsellen triar-lo amb ajuda del nen (farà el procés més atractiu) i col.locar-lo en una habitació agradable, sobre un terra que es pugui rentar o que estigui protegit. Els reductors que s’adaptin a la tassa del vàter són una alternativa a l’orinal, millor encara si tenen dibuixos. En aquest cas, caldrà utilitzar a més un graó on pugui recolzar els peus.
La retirada definitiva del bolquer serà més fàcil si s’estableix una rutina al voltant de l’orinal. El pediatre Víctor Bolívar, de la Societat Espanyola de Pediatria i Atenció Primària, recomana asseure el nen a l’orinal una mitja hora després de cada àpat i cada dues o tres hores la resta del dia; buscar un lloc tranquil i oblidar-se de les joguines. A més, Bolívar explica que, al principi, és efectiu asseure el nen a l’orinal després que hagi mullat el bolquer. Aquest recurs l’ajuda a relacionar les seves necessitats fisiològiques amb el recipient. Però no convé deixar-l’hi assegut més de cinc o deu minuts perquè s’avorriria.
Una vegada que el nen està preparat, hi ha dos aliats per a fer aquest procés més atractiu: jugar i llegir contes. Hi ha moltes històries que ensenyen els nens a anar sols al bany.
La retirada definitiva del bolquer a la nit sol dilatar-se una mica més en el temps. Malgrat això, no es parla d’enuresi o d’incontinència urinària fins al cap dels cinc anys -fins i tot sis, en els homes- i ocorre quan el menor mulla el llit almenys dues vegades al mes a partir d’aquesta edat.
Segons l’Associació Espanyola de Pediatria, l’enuresi nocturna és un problema comú que pot afectar un de cada tres nens de cinc anys i fins al 17% dels d’11 anys, i és més freqüent en el sexe femení. Darrere d’aquest trastorn pot haver-hi causes orgàniques -afeccions urològiques, irritació, infeccions o problemes de bufeta-, trastorns neuromusculars o psicològics -dificultats per a l’aprenentatge, insensibilitat de la pell a la humitat per un ús prolongat del bolquer o necessitat de cridar l’atenció-, i fins i tot problemes emocionals.
Els especialistes insisteixen que és important acudir al pediatre quan un nen de més de quatre anys mulla els llençols durant la nit. Tot i ser un problema que tendeix a resoldre’s per si sol, també hi ha casos en què no passa així i és una dificultat que pot interferir en les seves relacions socials, l’autoestima i la qualitat de vida.