Els experts nutricionistes d'EROSKI Consumer responen
L’acrilamida és una substància química que, a més d’estar present en el fum del tabac, es produeix en aliments rics en midó si es cuinen a temperatures molt altes (superiors a 120 °C) i amb poca humitat. La seva presència en aliments es va descobrir el 2002, però no va ser fins al 2005 quan l’Autoritat de Seguretat Alimentària (EFSA, en les sigles en anglès) va publicar un dictamen en el qual es manifestava la preocupació pel possible risc que genera un consum elevat i freqüent d’acrilamida. Algunes recerques han apuntat al llarg dels últims anys que aquesta substància podria estar relacionada amb determinats casos de càncer (pot perjudicar el material genètic de les cèl.lules). Tot i això, si bé és cert que l’Agència Internacional de Recerca sobre el Càncer (IARC) cataloga l’acrilamida com de “probable carcinogen per als humans”, aquesta classificació es basa en estudis realitzats amb animals i no amb éssers humans. Per a l’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (AECOSAN) no és clar que aquests resultats es puguin extrapolar a l’home. Tampoc no s’ha pogut establir un nivell d’ingesta a partir del qual hi hagi certesa de risc. En tot cas, diversos experts recomanen que les indústries d’aliments, els restaurants i els consumidors en redueixin la presència en els aliments.
Una anàlisi científica recent ha posat en dubte la creença que prendre suplements de ferro en l’embaràs sigui positiu per a la salut del nadó o de la mare. Es tracta d’una recerca feta per la Comissió de Serveis Preventius dels Estats Units. Segons una de les seves autores, la doctora Amy Cantor, no hi ha recerques suficients per a demostrar que les dones embarassades necessitin ser sotmeses de manera rutinària a proves de detecció d’anèmia per deficiència de ferro o que hagin de prendre com a rutina suplements de ferro, si no n’hi ha altres símptomes. Afegeix que els suplements de ferro en dones sense anèmia no tenen un efecte positiu en la seva qualitat de vida ni disminueixen les taxes de cesàries. No redueixen tampoc el percentatge de nadons amb pes baix en néixer, de parts prematurs o de morts infantils. El consum de suplements de ferro en l’embaràs pot generar nàusees, restrenyiment i diarrea. Encara que, en general, són trastorns sense més gravetat i que solen millorar per si mateixos, la veritat és que les dones sense anèmia poden obtenir ferro per mitjà d’una dieta saludable.
Diversos estudis han mostrat que una ració estàndard d’algues, que ascendeix a uns 8 grams, pot aportar una quantitat perillosa de iode. Així, mentre que 2 grams de sal iodada (que no s’ha de confondre amb la sal marina) aporten uns 150 micrograms de iode, 8 grams d’alga kombu contenen gairebé 36.000 micrograms de iode. Es tracta d’una xifra que supera amb escreix els límits màxims d’ingesta de iode (1.000 micrograms/dia). Moltes altres algues marines registren concentracions elevadíssimes de iode, com és el cas de les algues wakame, dulse, nori o alga de mar. Segons l’EFSA, les algues marines produïdes a la Xina, al Japó, les Filipines, Corea i l’Extrem Orient poden tenir un contingut “extremadament alt de iode”. Això és més greu en el cas d’algues que es comercialitzen dessecades. A Espanya, es produeix l’enciam de mar (ulva lactuca), que creix de forma natural en zones poc profundes del Mediterrani i de l’Atlàntic, i que té els nivells de iode també molt elevats. A més, algunes recerques publicades en revistes científiques han constatat que les xifres de iode en les algues són molt variables, cosa que no ocorre amb la sal iodada i menys encara amb els suplements de iode.
El 2014, els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties dels Estats Units (CDC, en les sigles en anglès) van proposar a tota la població preocupada pel seu pes que anotés cada dia els aliments i les begudes consumides, així com la quantitat d’exercici físic realitzat. Algunes recerques han mostrat la utilitat d’aquesta pràctica, que obliga a qui la duu a terme a ser conscient dels seus hàbits de salut.
Per a realitzar aquestes anotacions hi ha eines interactives, però també es pot fer de manera informal en diaris improvisats. L’avantatge de les eines interactives és que permeten computar les calories ingerides i les gastades, càlculs útils per a persones que necessiten un seguiment més pròxim.
També es pot anotar l’evolució del pes. Diverses entitats sanitàries recomanen als adults pesar-se sovint per a ajudar al control del pes corporal. De fet, una recerca publicada al novembre de 2014 en la revista PLoS One ha indicat que pesar-se de forma regular es vincula amb una pèrdua reeixida i amb un millor manteniment del pes corporal. Es tracta, en tot cas, d’una mesura desaconsellada en nens o en adolescents perquè es podria relacionar amb els anomenats “trastorns del comportament alimentari”.
Li aconsellem seguir una dieta saludable, sense posar l’accent en un aliment en particular, però sí en cinc grups d’aliments: fruites fresques, hortalisses, llegums, cereals integrals i fruites seques. Quant a la pastanaga, els seus hipotètics beneficis per a la pell derivarien d’unes substàncies denominades carotenoides, d’entre les quals destaca el betacarotè. Malgrat això, el 2011 l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, en les sigles en anglès) va revisar aquesta qüestió en un dictamen científic denominat “Declaracions de salut relacionades amb el betacarotè”. No va obtenir els resultats esperats i va desestimar declarar que les pastanagues puguin promoure una pigmentació saludable de la pell i un bronzejat saludable. Així, encara que hi ha estudis que apunten a possibles beneficis atribuïbles a la ingesta de pastanagues o complements alimentaris amb betacarotens, la veritat és que els efectes no eren rellevants, o bé els estudis estaven mal dissenyats. D’altra banda, és important tenir en compte que els suplements de betacarotè no són innocus. Segons una recerca coordinada per l’agència de salut nord-americana Agency for Healthcare Research and Quality, “es desaconsella l’ús de suplements de betacarotè, sols o en combinació, perquè no aporten cap benefici i causen danys en adults que presenten risc de patir un càncer de pulmó”.
Fins fa poc, la cafeïna es considerava un estimulant prohibit (dopatge) si es detectava una concentració urinària de 12 micrograms/ml. Tanmateix, a partir de 2004 se’n va permetre l’ús per als esportistes. Segons l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària, la cafeïna ha demostrat que incrementa el rendiment atlètic en adults esportistes i que redueix la sensació de cansament, sempre que es prengui en certes dosis, detallades en aquesta pàgina web: www.efsa.europa.eu/en/efsajournal/pub/2053.htm. Així i tot, cal tenir en compte que grans dosis de cafeïna produeixen insomni, nerviosisme, irritabilitat, malestar estomacal, taquicàrdies i fins i tot tremolors musculars. Hi ha persones que són més sensibles a la cafeïna que d’altres. A més, alguns medicaments (com els antibiòtics o determinats broncodilatadors) i complements alimentaris (com l’equinàcia) poden interactuar amb la cafeïna i generar efectes adversos. D’altra banda, segons van detallar Schubert i Astorino en una revisió dels aspectes nutricionals del corredor (“The Journal of Strength & Conditioning Research”) realitzada al juny de 2013, si bé el consum de cafeïna millora el rendiment, aquesta millora només ascendeix a l’1,1%. Així que el seu ús només està justificat en esportistes d’elit.