5 DIETES AMB LES QUALS NOMÉS ES PERD TEMPS, DINERS I SALUT
El gener passat, la cantant i actriu Demi Lovato es va esplaiar al Twitter: “M’he engreixat un parell de quilos des que vaig deixar les dietes, però ja no tinc estrès”. L’ex-noia Disney ho havia provat tot per a aprimar-se, i com a resultat s’havia passat anys lluitant contra la bulímia i l’ansietat. Quan algú pren la difícil decisió de perdre pes ha de posar una cura especial amb la dieta que tria. Són moltes les que ens tempten perquè les fa algun famós o famosa, algun amic o perquè venen envoltades en un nom atractiu i enganyosament científic; però a l’hora de la veritat cal tenir en compte una prioritat: l’alimentació ha de ser saludable.
Les anomenades dietes miracle manquen d’algunes substàncies i en tenen un excés d’altres que poden suposar un perill per a la salut. Les dietes extremes i no aptes són moltes més de les que ens podem imaginar. Es recomana no acostar-s’hi ni tan sols per a provar. Per exemple, la de la poma (una de les “deu pitjors”, segons l’Institut Mèdic Europeu d’Obesitat, ja que menjar només pomes, que no tenen proteïnes, reduiria únicament massa muscular); l’Atkins (pot provocar falta de gana, restrenyiment, augment del colesterol i fins i tot risc cardiovascular); la de la sopa (una anèmia és el primer que pot produir, i d’aquí en amunt); la de la carxofa (accelera la pèrdua de pes només perquè elimina líquids de l’organisme) o la Dukan (“pot comportar desequilibris nutricionals”, segons l’Agència Francesa de Seguretat Alimentària). En desgranem algunes amb més detall.
El catàleg d’invencions dietètiques és gairebé infinit. Té el límit en la imaginació humana, que no coneix fronteres. Una dieta singular és la del gel: segons el seu creador, Pierre Dukan, xuclar gel permet cremar calories “sense malgastar esforços”. A banda que a aquesta declaració desgavellada no l’acompanya cap prova científica, és un mètode “ineficaç, fraudulent i potencialment perillós” per a l’Associació Espanyola de Dietistes-Nutricionistes. L’aigua freda també és darrere de la dieta que exigeix beure molts litres d’aigua freda (el dietista-nutricionista Juan Revenga va calcular que, perquè fos efectiva, “hauríem de beure 67,5 litres al dia”); però prendre més de 7,5 litres d’aigua al dia (estigui a la temperatura que estigui) exposa la persona que els ingereix a patir una greu condició denominada hiperhidratació, que pot generar la mort per un excés de pressió al cervell. La dieta dels daus no té a veure amb el fred sinó amb l’atzar: és tan fàcil com llançar els daus i esbrinar què ens toca menjar. Proporciona resultats que es basen en una dieta hipocalòrica i equilibrada, però només tracta l’excés de pes d’una manera parcial i pot incórrer en deficiències de ferro, iode o vitamina D, o no potenciar la interacció entre nutrients.
Les 5 antidietes
No és infreqüent trobar dietes basades en un sol aliment, amb l’esquer que és una pauta senzilla de seguir. Des d’un punt de vista dietètic, resulta irracional i inexplicable. Propostes com la dieta de la pinya o la dieta de la carxofa s’anomenen així quan es podrien haver dit “la dieta de la fruita” o “la dieta de la verdura”. Se centren en productes concrets que es basen en la seva presumpta funció “especial” o propietats “purificadores”, “depuratives”, “cremagreixos” o “eliminadores de líquids”; xerrameca pseudocientífica que no descriu cap procés real. Els promotors emfatitzen en l’absència de certs elements o propietats: que són baixos en calories, o a penes tenen greix; quan un estudi publicat el 2016 a lAmerican Journal of Medicine adverteix que les dietes baixes en greixos són les pitjors per a aprimar-se.
Més enllà de la restricció calòrica, que sol ser excessiva, resulta més preocupant el fet que és impossible ingerir tots els nutrients i l’energia que es necessita a partir d’un aliment o d’uns pocs, la qual cosa fa que seguir aquestes dietes sigui una irresponsabilitat. Comporten l’absència gairebé total de proteïna i de greix (en el cas de pautes que només afegeixen fruita i verdura), o una ingesta mínima de micronutrients, ja que no hi ha una aportació de minerals i vitamines suficients. Inculquen la idea errònia que es pot aprimar de manera sana i ràpida, o que fer-ho no implica cap tipus de planificació, establiment d’objectius o una pauta personalitzada.
Les dietes Dukan i Atkins es caracteritzen per un consum de proteïnes molt elevat. La diferència principal entre les dues és que la Dukan redueix al mínim la ingesta d’hidrats de carboni (pa, pasta, arròs, etc.), mentre que l’Atkins no és tan estricta en aquesta restricció. Els seus promotors asseguren que aquestes dietes obliguen l’organisme a consumir les pròpies reserves (primer de glúcids i més tard de lípids) i a eliminar l’excés de proteïnes sobrants, la qual cosa en teoria ens fa aprimar. Tanmateix, la pèrdua de pes inicial es deu sobretot a la pèrdua de líquid, ja que amb aquest tipus de dietes es fa treballar més el ronyó (per a desfer-se de l’excés de proteïnes), i això produeix més quantitat d’orina.
De manera prolongada, la ingesta elevada d’aliments d’origen animal, amb una aportació alta de greixos saturats, genera problemes cardiovasculars. A més, aquest excés de proteïnes prolongat en el temps sobrecarrega el fetge i el ronyó, altera el metabolisme hidroelèctric, el metabolisme ossi, les funcions renals i endocrines i pot derivar en osteoporosi, depressió i, fins i tot, en atacs de gota.
En medicina s’entén que desintoxicar és el procés que permet eliminar substàncies nocives de l’organisme (com els narcòtics). En canvi, per a la medicina alternativa, les toxines són una cosa més metafísica i incopsable, i en el cas de les dietes depuratives, si serveixen per a alguna cosa és per a perdre diners, com va alertar un estudi de la Universitat RMIT (Austràlia) el 2007. Moltes es basen a comprar complements dietètics caríssims o a fer cas a falsos gurus que cobren un dineral pels seus consells infundats, tal com detalla una revisió que va publicar el 2012 en el British Medical Bulletin. Aquests règims, a més, ens allunyen d’una dieta saludable, ens fan confiar en teràpies alternatives dubtoses (com va advertir un estudi de lInternational Journal of Health Sciences), poden provocar problemes de còlon i promouen el consum de vitamines o suplements els resultats del qual, en la majoria dels casos, són “decebedors”, segons una recerca de l’Agency for Healthcare Research and Quality dels Estats Units.
La dieta Flaix es ven com a “proteïnada”, accepció que no apareix en cap manual, guia o consens d’obesitat. No és estrany, doncs, que la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN) assenyali que “no hi ha cap fonament científic per a fer aquesta dieta i és absolutament desaconsellable”. Assegura una “pèrdua de pes ràpid”, cosa que, segons l’Associació Americana del Tractament de l’Obesitat, “pot causar problemes de salut greus”. Un d’ells és el conegut efecte io-io, que no només ens predisposa a guanyar més pes amb els anys, sinó també a la hipertensió, als càlculs biliars, i fins i tot, a patir més risc de morir de manera prematura, tal com recull l‘Scottish Intercollegiate Guidelines Network.
El Grup de Revisió, Estudi i Posicionament de l’Associació Espanyola de Dietistes-Nutricionistes (GREP-AEDN) ha decidit desaconsellar a la població la dieta Flaix perquè sosté que manca de fonament científic, pot violar la legislació vigent, compleix amb les característiques de les dietes fraudulentes i implica riscos per a la salut, com ara feblesa, fractura òssia, síndrome metabòlica, dany renal, desordres gastrointestinals, depressió o alteracions en el comportament, entre d’altres. La limitació o la restricció de carbohidrats (un 41 % de la dieta) que proposa està per sota de les recomanacions de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (45-60 %) o l’OMS (55-75 %).
La del dejuni és la dieta més radical: suposa no menjar, o menjar poc. Agrada especialment entre els joves: un estudi recent realitzat al Regne Unit mostra que l’11 % de les noies evita consumir aliments que consideren que “engreixen”. El dietista-nutricionista Julio Basulto, en el seu llibre No más dieta, diu dels dejunis: “No funcionen i no et convenen”. Segons la literatura científica, les propostes de no menjar res o gairebé res no són més eficaces per a perdre pes que altres pautes més moderades. Els quilos que es perden amb les dietes molt baixes en calories corresponen majoritàriament a aigua i proteïna muscular (i no a greix). Encara més: després d’una reducció dràstica de calories, el nostre organisme activa una sèrie de mecanismes estalviadors d’energia que es mantenen actius passats els dies de dejuni. Es guanya el pes perdut, i fins i tot, algun quilo extra. La seva ineficàcia no està exempta de riscos. Entre aquests, segons la Federació Espanyola de Societats de Nutrició, Alimentació i Dietètica (Fesnad), hi ha alteracions gastrointestinals, intolerància al fred, sequedat de boca i pell, mal alè, marejos, mal de cap, irritabilitat i càlculs biliars. Molèsties que es poden evitar si es té clara aquesta consigna: és millor menjar sa que deixar de menjar.
L'experta: Isabel Megías, dietista-nutricionista: "El tractament s'ha de fer durant un temps prolongat"
Abans de decidir quina dieta és l’adequada, els dietistes-nutricionistes faran una entrevista per conèixer els antecedents patològics, els paràmetres antropomètrics (pes, talla, índex de massa corporal o IMC, pes habitual…) i els hàbits alimentaris de la persona. El tractament dietètic s’ha de basar en la restricció calòrica moderada (de 500 a 1.000 calories diàries menys respecte de la dieta habitual), evitant plantejaments restrictius (és a dir, aportacions calòriques per sota de 1.000-1.200 kcal/dia en dones i de 1.200-1.600 kcal/dia en homes).
Per a un control de pes òptim, el tractament ha d‘evitar:
- Situacions de desnutrició o dèficit de diferents nutrients, com vitamines o minerals.
- Empitjorar el risc cardiovascular dels pacients.
- Augmentar el risc de patir trastorns de la conducta alimentària, com anorèxia nerviosa o bulímia. ·
- Transmetre conceptes erronis sobre l’obesitat i el seu tractament. ·
- Promoure el sentiment de frustració, afectant de forma negativa a l’estat psicològic de la persona obesa. ·
- Induir canvis en el metabolisme energètic que produeixin estats de resistència a la pèrdua de pes amb la realització de dietes successives.
En canvi, sí que s’haurien d’aconseguir aquests objectius:
- Disminuir el greix corporal, preservant al màxim la massa muscular.
- Ser factible durant un temps prolongat.
- Ser eficaç a llarg termini per a mantenir el pes perdut.
- Prevenir futurs guanys de pes.
- Comportar una funció d’educació alimentària que deixi de banda errors i hàbits alimentaris inadequats.
- Disminuir els factors de risc associats a l’obesitat (hipertensió, hipercolesterolèmia, diabetis…).
- Millorar altres problemes vinculats a l’excés de pes (apnea del son, artrosis, risc de càncer, etc.).
- Induir a una millora psicosomàtica amb recuperació de l’autoestima
- Augmentar la capacitat funcional i la qualitat de vida.