Les cures mèdiques i el sistema de benestar augmenten l’esperança de vida, que a Espanya se situa en 82 anys. Però ja hi ha 8 milions de persones amb 65 anys o més. El que en el pla individual és un èxit, pot implicar un problema en el pla col·lectiu?
En efecte, l’esperança de vida augmenta, i això és un avanç; però també hi ha cada vegada més gent gran que viu sola. I envellir sense llaços afectius al voltant és un factor de risc per a patir solitud no desitjada, un estat que pot afectar la salut. El nostre repte com a societat és garantir un envelliment de qualitat, prevenir i pal·liar la soledat no desitjada dels ancians.
Aquest és un país amable amb els seus ancians?
Avui a Espanya hi ha gairebé 2 milions de persones més grans de 65 anys (1.960.900, segons l’INE) que viuen soles; i una majoria, (el 59%, segons un estudi conjunt del CIS i l’Institut de Gent Gran i Serveis Socials) sent solitud. El ritme de vida frenètic i la importància que es dona a la imatge i a l’aspecte físic potser influeix perquè hàgim girat l’esquena a la gent gran: són persones excloses de les nostres vides per falsos estereotips que les dibuixen com a incapaces, tristes i sense res per aportar quan la realitat és tot el contrari. Per això treballem també per sensibilitzar la societat, perquè la gent gran torni a sentir-se protagonista.
Prop de 300.000 espanyols viuen en alguna de les 5.387 residències d’ancians que hi ha a Espanya. Són els centres apropiats per a tota mena de gent gran?
Al meu parer, no: les residències tradicionals no estan adaptades ni donen resposta a les necessitats de la gent gran que hi arriba. Els ancians no volen que se’ls digui a quina hora han de menjar, quan han d’anar al bany o perdre la capacitat de decidir quan poden sortir o amb qui, pel simple fet de viure en una residència.
Quin repte tenen en aquesta àrea?
Crear nous tipus d’allotjaments per a la gent gran. Per sort, comença a haver-hi iniciatives com el cohousing, habitatges col·laboratius que combinen espais privats amb zones d’ús compartit, que emergeixen com a alternativa a les residències tradicionals. Una altra opció són els apartaments d’ancians, amb serveis i assistència sanitària per a ells. Però aquesta oferta encara és escassa i cara, i tampoc no està adaptada a la diversitat de gent gran que hi ha.
Un estudi d’Eroski Consumer conclou que només dues de cada tres persones més grans de 65 anys que ho vol o ho necessita té plaça en una residència. La seva fundació intenta ajudar els ancians que estan sols a casa?
A Amigos de los Mayores oferim acompanyament afectiu, amb ajuda de voluntaris, a persones que viuen tant a casa seva com en residències. No és una cura sanitària: la persona gran rep la visita setmanal d’un voluntari format per a xerrar, passejar, sortir… Un acompanyament que complementem amb activitats de lleure i socialització pensades per a ells: sortides culturals, excursions, festes o tallers. El nostre objectiu és que la persona no se senti sola: l’ajudem a crear amistats sòlides i a recuperar o descobrir interessos. Aquest canvi de rutina aconsegueix que l’ancià se senti integrat en la societat, una feina que és important tant per als ancians que viuen sols com per als qui ho fan a la residència. I complementa l’atenció sanitària.
Quan es va adonar que els seus serveis d’acompanyament i amistat per a ancians eren importants?
Ho vaig saber quan el nombre de gent gran que demanava aquest servei va créixer. L’any passat vam oferir acompanyament a 729 ancians, a Madrid, Galícia i el País Basc. Els serveis socials també ens deriven cada vegada més persones, la qual cosa ens obliga constantment a impulsar campanyes de captació de voluntaris, que formem de manera específica. I també a efectuar accions de sensibilització per a la societat.
Com podem saber si un cuidador o, si és el cas, un acompanyant és bo o dolent?
El primer és demanar formació especialitzada. En el cas de l’acompanyant, ha d’estar qualificat i compromès. Això ajuda a millorar la seva experiència, i també és essencial per a ajudar l’ancià. Una altra clau per a encertar és buscar perfils afins amb ell: això permet que l’amistat fructifiqui i perduri. En el treball a la residència, també és important la coordinació amb l’equip professional dels centres.
Què és el que més sol·liciten els ancians a Espanya? Quina és la necessitat més gran que tenen?
Sobretot, afecte i companyia, algú amb qui es pugui compartir una bona xerrada o fer una passejada. I això ho sabem fer tots. La resta ve implícit: quan la persona gran es troba acompanyada i segura, no només deixa enrere la solitud: també pot desenvolupar les seves capacitats cognitives i físiques.
Diuen els experts que l’autèntica xacra en la vellesa és la solitud, causa de depressió.
La solitud no desitjada dels ancians és un fenomen invisible que, tot i això, ja es considera, segons recerques recents, el gran problema i el primer factor de risc per a la salut dels ancians en les societats occidentals. En el cas dels ancians, la solitud pot generar deteriorament cognitiu, depressió, pèrdua de mobilitat, malalties cardiovasculars i fins i tot mortalitat primerenca. I viceversa: la companyia professional i l’amistat poden fer que la persona gran que se sent sola, sense autoestima ni ganes de sortir de casa, millori l’ànim i torni a fer coses que li agradaven, com sortir i il·lusionar-se. Tot això millora la seva qualitat de vida, i també la seva salut.
Llavors, el gran repte col·lectiu és frenar la solitud de l’ancià?
El repte més gran és envellir amb qualitat de vida. I per a aconseguir-ho és imprescindible fer-ho acompanyat. La solitud és i serà un dels reptes principals de tota la població, no només de la gent gran. A més, el canvi ha de ser global perquè les persones grans siguin percebudes com a veritables actius de la societat, implicant-nos a tots.