Sobrecàrrega i obesitat

Síndrome metabòlica: l'enemic modern del cor

A Espanya, un de cada tres adults compleix els criteris per a sofrir la síndrome metabòlica. La gran pista per a determinar si una persona en pateix la proporciona l'obesitat central, que es mesura amb la circumferència de la cintura
1 Març de 2008
Img salud listado 529

Síndrome metabòlica: l'enemic modern del cor

/imgs/20080301/salud01.jpgÉs de sobres conegut que les malalties cardiovasculars són la primera causa de mort a Espanya i en moltes societats desenvolupades. Però, com es pot saber qui té més risc’ La síndrome metabòlica posa els metges sobre la pista. S’estima que les persones amb síndrome metabòlica tenen un 20% més de risc de sofrir un episodi coronari els deu anys següents en relació amb les que no la tenen. Per això, esbrinar qui en pateix és fonamental per a prendre les precaucions precises sobre la malaltia i evitar la mort cardiovascular (infart cardíac o cerebral o una angina de pit).

La síndrome metabòlica no és una sola malaltia, és l’associació de diverses anomalies metabòliques. Es tracta del punt final de dues situacions: l’obesitat central (localitzada a l’abdomen) i la resistència a la insulina, una reacció propiciada per l’obesitat i el sedentarisme i que precedeix a la diabetis. Però també inclou alteracions del metabolisme de la glucosa (sucre), en concret, hiperglicèmia lleu en dejú (110-126 mg/dl); alteracions del perfil lipídic, és a dir, augment de triglicèrids (150-250 mg/dl), descens del colesterol HDL (popularment conegut com a colesterol ‘bo’) i hipertensió arterial lleu.

Totes aquestes anomalies metabòliques es consideren com a tals quan se superen determinats punts de tall segons diverses classificacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el Panell del Tractament d’Adults (ATP-III) i la Federació Internacional de Diabetis (IDF). Es considera que una persona pateix de síndrome metabòlica quan compleix almenys tres dels criteris exposats.

Malaltia moderna

/imgs/20080301/salud04.jpgLa síndrome metabòlica s’estén en les societats modernes de forma imparable. L’OMS ha qualificat l’obesitat com l’epidèmia mundial del segle XXI i el problema de salut pública número u. A l’excés de pes s’associen, entre altres patologies, la diabetis i, per descomptat, la síndrome metabòlica. Són malalties propiciades per la vida urbana i els canvis en els estils de vida i d’alimentació, com ara l’abandó d’una dieta tradicional rica en vegetals, cereals i fruites cap a una dieta occidental de preparació ràpida, amb alt contingut gras i calòric i pobre en fibra (hamburguesa, patates fregides, pizza i begudes de cola).

Tampoc hi ajuda la disminució de l’activitat física relacionada amb la mecanització de les activitats diàries i amb els canvis en les manifestacions d’oci dels adults i, en especial, dels xiquets. Aquest binomi de dieta inadequada i sedentarisme ha derivat en un augment de la població afectada per la sobrecàrrega i l’obesitat. I s’ha passat de la sobrecàrrega a les alteracions metabòliques que acompanyen l’obesitat.

Població afectada

A Espanya, un de cada tres adults compleix els criteris per a sofrir síndrome metabòlica. Però la proporció és més alta entre la població obesa, ja que el 70%-80% sofreixen síndrome metabòlica. Les persones més afectades per obesitat i síndrome metabòlica solen pertànyer als grups socials amb un menor nivell educatiu i econòmic, ja que tendeixen a consumir menjar barat i hipercalòric que condueix a l’obesitat.

/imgs/20080301/salud05.jpgEls xiquets i adolescents no estan exempts de sofrir síndrome metabòlica. L’obesitat infantil també està augmentant en la societat moderna. En l’estudi ‘enKid’, efectuat en una població d’entre 2 i 24 anys, es va comprovar que el 14% dels xiquets espanyols són obesos i que el 12% tenen sobrecàrrega i, per tant, risc de desenvolupar síndrome metabòlica. Un altre estudi recent, publicat en Anales españoles de Pediatría, que es va fer en un grup de 97 xiquets i adolescents obesos, va detectar que el 20% tenia síndrome metabòlica. Aquesta dada coincideix amb la d’altres estudis que situen la prevalència infantil entre el 20% i el 30%.

L’embaràs també és un estat especial de la dona en què, a causa de l’augment de pes, pot aparèixer hipertensió arterial i desenvolupar diabetis gestacional. Una situació circumstancial que no ha de considerar-se síndrome metabòlica, llevat que l’embarassada ja en patisca abans de la gestació o el desenvolupe després del part si no aconsegueix perdre la majoria del pes guanyat durant la gestació.

La pista: el perímetre de la cintura

/imgs/20080301/salud02.jpgLa gran pista per a determinar si una persona pateix o no de síndrome metabòlica la proporciona l’obesitat central, que es mesura amb la circumferència de la cintura. El teixit gras que s’acumula al voltant de l’abdomen és més perillós des del punt de vista de risc cardiovascular. Aquesta obesitat central, o en forma de poma, afecta més els homes. Per contra, l’obesitat en forma de pera, on el greix se situa sobretot a les natges i les cuixes, és més habitual en dones i no comporta tant de risc cardiovascular.

/imgs/20080301/salud03.jpgPer aquesta raó, una consigna llançada per diverses societats científiques, bé que encara no molt estesa, és que els metges mesuren el perímetre de la cintura dels seus pacients. En els homes, la circumferència de la cintura no pot excedir els 102 centímetres, i en les dones, els 88 centímetres. Les persones que sobrepassen aquestes mides tenen greix visceral (al voltant de les vísceres) i risc cardiovascular. La circumferència de la cintura també s’utilitza en els xiquets però adaptada a l’edat, el sexe i l’estadi de maduració sexual.

Tractament

El tractament de la síndrome metabòlica consisteix a abordar cada un dels factors que n’han provocat l’aparició per intentar revertir-lo. El primer objectiu del tractament és l’obesitat, que es defineix com un índex de massa corporal (o IMC) superior a 30. L’IMC s’obté de dividir els quilograms que pesa una persona per la seua altura en metres al quadrat (kg/m2). Després del tabac, l’obesitat és el segon factor de risc de mort cardiovascular modificable. Se sap, a més, que les persones obeses tenen més probabilitats de sofrir síndrome metabòlica respecte dels qui tenen sobrecàrrega (IMC superior a 25). És molt possible que la convivència de diversos problemes de salut associats obligue que metges internistes i cardiòlegs hagen d’implicar-se en l’atenció d’aquests pacients.

Claus en el tractament de la síndrome metabòlica
  • MESURES HIGIENICODIETÈTIQUES CLÀSSIQUES: L’èxit d’aquesta mesura és la constància, l’exercici i la dieta baixa en calories per a perdre pes.
  • FÀRMACS: Quan el tractament clàssic per a perdre pes no funciona i els pacients tenen un IMC superior a 30, s’utilitzen fàrmacs. Fins ara, s’han desenvolupat tres compostos antiobesitat: orlistat i sibutramina, que estan aprovats a Espanya, i rimonabant, que encara no està autoritzat. Una anàlisi, publicada per la revista British Medical Journal, va demostrar que aconsegueixen resultats semblants. Aquests fàrmacs contribueixen a la pèrdua de pes, encara que de forma moderada: la reducció és de 5 i 6 quilograms de pes respecte dels que es perden només amb dieta. La sibutramina combat la sensació de la gana i és molt útil per a les persones que tenen una major ansietat o compulsió per menjar més enllà de la seua voluntat. En canvi, l’orlistat és útil per a evitar les parts grasses de la dieta i aconsegueix que, sobretot en ‘grans menjadors’, la ingesta tinga menor repercussió. Per la seua banda, el rimonabant actua sobre receptors endògens que es troben per tot el cos i eliminen la sensació de gana i ajuden a perdre pes i greix visceral, fet que permet corregir la hipertensió i millorar el perfil lipídic.
  • SUPORT: De vegades, el seguiment de la dieta resulta impossible per a alguns pacients, perquè l’origen de l’obesitat és l’ansietat. Aquestes persones solen entrar en un cercle viciós en el qual mengen de forma compulsiva, amb sobreingesta i augment de pes, després se’n senten culpables, tornen a sentir ansietat i, així, de manera reiterada. La dificultat que suposa tancar aquest cercle per a aquest tipus de malalts és tan difícil que el suport d’un psicòleg o psiquiatre pot resultar molt útil.
  • TRACTAMENT DE PROBLEMES ASSOCIATS: Els pacients amb síndrome metabòlica han de ser tractats al seu torn d’altres malalties associades (comorbilitat), ja siga amb antidiabètics, antihipertensius o hipotensors i estatines o hipolipemiants, en el cas d’alteracions del perfil lipídic.
  • INVESTIGACIÓ: En l’actualitat la investigació en síndrome metabòlica s’esforça a trobar un fàrmac que permeta combatre de forma global cadascun dels seus components. Es busca un comprimit que incloga compostos per a reduir les xifres de pressió arterial, controlar els nivells de glucosa, millorar el perfil lipídic i, idealment, una substància antiagregant que evite que la sang s’espessisca. L’objectiu d’aquesta polipíldora seria facilitar la presa de la medicació a les persones afectades per la síndrome metabòlica, ja que avui han de prendre diverses pastilles. D’altra banda, milloraria el compliment terapèutic.
  • /imgs/20080301/salud06.jpgMARXA ENRERE: En molts casos, quan s’elimina l’obesitat la síndrome es pot revertir. Un estudi de la Universitat de Duke (EUA), que recull la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO), ha demostrat que caminar 30 minuts a bon ritme tots els dies de la setmana pot ‘descompondre’ la síndrome metabòlica. La síndrome es pot revertir quan una persona que té una acumulació de factors de risc els corregeix i, en conseqüència, disminueix el risc de desenvolupar malaltia cardiovascular. No obstant això, ha de mantenir els estils de vida cardiosaludables i, en molts casos, seguir prenent fàrmacs per a tenir controlats tots els factors que l’ocasionen.