Seguretat en les escoles: analitzades 208 a tot el país

Una de cada quatre escoles suspèn en seguretat

Detecció d'incendis i plans d'emergència, punts dèbils. A més, la meitat dels centres auditats suspèn alguna "assignatura" de l'examen de seguretat. Tot i això, la situació ha millorat els últims cinc anys
1 Març de 2008
Img temap 306

Una de cada quatre escoles suspèn en seguretat

/imgs/20080301/tema01.jpgMés de sis milions d’escolars d’Infantil, Primària i Secundària (ESO) van aquest curs lectiu a les 17.000 escoles del nostre país: al voltant d’un 70% ho fan en l’ensenyament públic, un 25% als col·legis concertats i prop d’un 5% van a col·legis privats no concertats. La prevenció de riscs i l’adopció eficaç mesures de seguretat són imprescindibles per a reduir la incidència dels accidents menors (cops, caigudes, contusions) i d’altres de més greus que xiquets i adolescents poden sofrir en el seu centre escolar. De vegades, els accidents són deguts a les maldats difícilment evitables dels menors i a la seua escassa percepció del perill, però en altres casos la responsabilitat recau en els mateixos centres escolars, que no adopten les precaucions necessàries per a minimitzar la possibilitat d’accidents a escola. Davant d’aquesta realitat, la pregunta és crucial: la seguretat de les escoles on van els nostres fills, és l’adequada o compleix, almenys, el que la normativa exigeix?

/imgs/20080301/tema02.jpg
CONSUMER EROSKI ha elaborat un informe que analitza la seguretat de 208 centres escolars d’educació infantil, primària i secundària (159 de públics, 13 de privats i 36 de privats concertats) en 18 capitals del nostre país: 15 escoles a Madrid i Barcelona, 12 a Alacant, Bilbao, Còrdova, Màlaga, Múrcia, Sevilla, València, Valladolid i Saragossa, i 10 a la Corunya, Almeria, Granada, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià i Vitòria. Els tècnics d’aquesta revista van efectuar una visita a cada escola durant el mes de gener passat acompanyats d’un responsable designat per cada centre, que va facilitar l’accés a totes les zones: pati, aules, lavabos, gimnàs, menjador i cuina, etc. L’anàlisi es va dividir en dos apartats: l’estat de les instal·lacions de l’interior i l’exterior del recinte, d’una banda, i les mesures de prevenció de l’altra, entenent per aquestes últimes els procediments i els protocols d’actuació en cas de sinistre, els plans de formació d’alumnes, professors i personal no docent, la realització de simulacres d’emergència en cas d’incendi o catàstrofe i els sistemes de prevenció. Durant el temps que van dedicar a la visita en cada centre, els tècnics de CONSUMER EROSKI van fixar l’atenció en la seguretat davant d’una hipotètica evacuació del centre i en els perills existents per a la integritat física dels escolars a l’interior de l’edifici o edificis i en l’entorn exterior pertanyent a l’escola.

De les dades obtingudes, s’extrauen dues grans conclusions. D’una banda, la seguretat en bona part dels centres continua sent molt millorable: el 27% de les escoles han suspès aquest examen de seguretat. No obstant això, l’evolució registrada els últims cinc anys és innegable: en una investigació de CONSUMER EROSKI elaborada amb aquesta mateixa metodologia l’any 2003, la proporció de suspensos representava un preocupant 68%.

Els progressos més grans han tingut lloc en la seguretat tant dels espais oberts (patis, cistelles, porteries) com dels àmbits interiors (aules, lavabos, menjador, gimnàs), que han merescut una qualificació global de “molt bé” (l’any 2003 la nota va ser un “regular”, suspens alt). Tot i això, una de cada deu escoles ha suspès l’examen en aquests apartats. La subjecció de porteries, cistelles i altres equipaments esportius, motiu freqüent dels accidents més greus en els centres escolars, ha registrat una gran millora: mentre que el 2003 es van trobar subjeccions poc segures en el 14% dels centres, el 2008 aquesta proporció ha descendit a un 1%.

/imgs/20080301/tema03.jpg
També ha millorat de forma notable la implicació del personal en la seguretat del centre, que ha passat d’un “molt malament” fa cinc anys al “bé” actual; en aquest cas, el nombre d’escoles que no aproven arriba al 14%. Els pitjors resultats els ha merescut la seguretat davant d’incendis i emergències, amb una valoració mitjana final que no passa d’un “regular” i amb un de cada tres centres amb un suspens. Almenys, es millora respecte de fa cinc anys, ja que l’any 2003 aquest bloc de seguretat davant d’incendis i altres emergències va obtenir una nota mitjana de “molt malament”.

Les diferències entre les notes mitjanes que ha aconseguit cada una de les 18 ciutats en què s’han visitat els centres escolars són significatives, si bé cal tenir en compte que només s’han estudiat els centres que han acceptat participar en la investigació. Molts, de forma particular col·legis privats i concertats, s’han negat a ser auditats, fet que redueix la representativitat de la mostra i fa pensar que la situació real pot ser una miqueta pitjor que la revelada per aquest informe. Perquè sembla obvi que qui fa bé les coses no posa entrebancs a ser auditat; encara més, probablement tendeix a col·laborar amb la investigació perquè l’aplicació d’una metodologia que identifica les insuficiències li permet intervenir en els paràmetres que necessiten millora, i augmentar així la seguretat que el centre ofereix no solament a l’alumnat, sinó també al professorat, al personal no docent i als pares i mares. A més, aquesta revista garanteix als centres, quan els proposa de participar en l’informe, que no farà pública la llista de col·legis visitats i que posarà a disposició dels gestors de cada centre els resultats concrets de la seua escola. Una vegada aclarit aquest punt, cal subratllar que van destacar en seguretat els centres escolars visitats a la Corunya, Bilbao, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià i Vitòria, que van aconseguir un “molt bé” de nota mitjana.

En l’altre costat de la balança se situen els centres analitzats a Alacant, Almeria, Granada, Màlaga, Sevilla i València, la valoració final dels quals no passa d’un insatisfactori “regular”. En posició intermèdia es troben els visitats a Barcelona, Madrid, Valladolid i Saragossa (un “bé” de mitjana), mentre que els col·legis de Granada i Múrcia es conformen amb un discret “acceptable”.

Si la comparació s’estableix per la titularitat dels centres els resultats no són gaire distints, si bé hi ha algunes diferències. En implicació del personal en la seguretat del centre la posició de l’escoles públiques és una mica millor (“acceptable-bé” enfront d'”acceptable”), mentre que en seguretat en espais oberts i recintes tancats és una mica superior en les privades: aconsegueixen de mitjana un “molt bé” davant del “bé” de les públiques. En seguretat contra incendis, tant els centres privats com els públics suspenen l’examen, amb un “regular”.
Tot i les millores, poc més de la meitat dels centres visitats (un 53%) aproven els quatre apartats de seguretat. Només a Oviedo i Sant Sebastià tots els col·legis van superar els quatre blocs de paràmetres de seguretat, però Bilbao i Pamplona també hi obtenen bons resultats (al voltant del 80% dels seus centres van aprovar els quatre apartats) i el mateix es pot dir dels de la Corunya, Madrid, Valladolid i Vitòria, amb prop del 70% dels col·legis sense cap bloc suspès, és a dir, amb un grau de compliment satisfactori en exigències de seguretat. La situació, però, només es pot qualificar d’insatisfactòria en ciutats com Sevilla (només una escola de les dotze examinades va superar els quatre apartats), València i Granada (únicament el 20% va aprovar els quatre apartats), Màlaga o Almeria (un 30%).

Els tècnics de CONSUMER EROSKI van recollir, dels responsables dels centres escolars que els van acompanyar en la visita a les instal·lacions, no poques queixes sobre l’atenció, escassa o fins i tot nul·la, que havien rebut les seues sol·licituds a l’Administració perquè els dotés de mitjans que permetessen escometre la solució dels problemes de seguretat de les seues instal·lacions. Així mateix, alguns responsables de les escoles van al·legar que mancaven de dotacions pressupostàries per a executar les reformes necessàries per a millorar els nivells de seguretat dels centres. Una altra demanda d’alguns gestors de centres escolars és comptar amb la col·laboració de tècnics especialistes en seguretat escolar de l’Administració que revisen els paràmetres de seguretat i orienten sobre la seua millora.

Plans d'emergència i simulacres: continuen les mancances

/imgs/20080301/tema04.jpgTots els centres comptaven amb farmaciola, encara que només un 12% disposaven d’infermeria (hi destaquen els visitats a Bilbao: n’hi havia en el 92% dels col·legis). Més preocupant és que el 6% dels centres (en van ser un 21% el 2003, la millora és evident) va admetre no comptar ni tan sols amb el pla de seguretat, evacuació o emergència a què la normativa vigent obliga. La seua finalitat: establir les pautes per a fer front a una situació perillosa (incendi, fuita de gas o combustible, inundació, esfondrament de l’edifici) a fi que persones i béns sofrisquen el menor dany possible. Aquest pla consisteix en un conjunt de previsions en les quals s’estableix què cal fer en cas d’alarma o emergència. En els col·legis estudiats a Alacant, un de cada quatre no havien redactat aquest pla d’emergència i a València no ho havien fet el 17%. Respecte de la revisió del pla, un 87% dels centres asseguraven haver-ho fet al llarg del 2007 i un 6% ho van fer el 2006. Tanmateix, el 7% dels centres admetia no haver-lo revisat des de fa almenys 3 anys. A això se suma el fet que un 5% dels centres (un de cada tres de Pamplona, un 18% de Còrdova, un 14% de Madrid) asseguren que el seu pla d’emergència ha quedat obsolet i no s’adequa a les característiques o instal·lacions actuals. Una política de seguretat correcta inclou exercicis d’evacuació d’emergència amb una periodicitat mínima d’una vegada cada curs escolar, no solament amb el propòsit de recordar les vies i normes d’evacuació, sinó perquè cada nou curs s’incorporen al centre docents i alumnes nous que desconeixen el pla d’emergència i no han participat mai en els exercicis d’evacuació. Per tant, és aconsellable que els simulacres es facen durant el primer trimestre de curs.

Un 13% dels centres van reconèixer que no efectuaven simulacres d’incendi i altres situacions d’emergència, situació poc satisfactòria però que, amb tot, ha millorat respecte al 2003, quan un 37% de les escoles admetien aquesta irregularitat. A més, un de cada sis centres van admetre no haver convocat una reunió prèvia entre els seus responsables per a planificar l’exercici d’evacuació, tot i que almenys nou de cada deu centres sí que informen per escrit als alumnes de les instruccions que han de seguir (el 2003, aquesta proporció només era de tres de cada deu). Només el 5% dels centres (el 2003 va ser el 10%) no tenen involucrat en el pla d’emergència o evacuació tot el seu personal.

El millor: la seguretat de les instal·lacions

/imgs/20080301/tema05.jpgL’examen de la subjecció de porteries, cistelles i altres equipaments esportius, un dels motius més freqüents d’accidents greus en centres escolars, ha ofert dades que revelen una millora important. Mentre que el 2003 es van observar subjeccions poc segures en el 14% dels centres, en aquest informe la proporció s’ha dividit per deu i s’ha quedat en un 1,4%. Així i tot, es van veure desperfectes o elements trencats que comportaven perill als patis o zones d’esbarjo del 16% dels col·legis (fanals, papereres, bancs i cistelles trencades que poden causar talls; ganxos metàl·lics de xarxes de porteries solts; fonts trencades i oxidades; pals sense protecció; cargols sortints; arbres amb forats més grans d’un pam sense reixetes, etc.). I en un 7% dels casos, la tanca estava trencada (algunes eren de filferro espinós!) i, en gairebé un de cada quatre, al ferm del terra hi havia irregularitats, bassals, clots o, en general, un estat de conservació deficient.

A aquestes deficiències se suma el fet que en un de cada vuit centres que tenien prop una carretera, la senyalització de zona escolar era insuficient o nul·la, i que en dos de cada deu que tenien escales d’accés als espais exteriors, aquestes no disposaven de passamans o baranes.

En la seguretat dels espais interiors o tancats la situació també ha millorat, però continuen els aspectes millorables: en el 13% dels centres amb gimnàs es van observar desperfectes que comportaven perill, causats en molts casos per la falta de manteniment. Així, es van veure espatlleres trencades, columnes no encoixinades en les zones d’exercici esportiu, radiadors massa sortints i sense protecció, equipament esportiu deteriorat, etc. En aquest apartat, els col·legis amb les pitjors dades van ser els de Sevilla, Almeria, Bilbao i Múrcia.

D’altra banda, es van veure objectes perillosos (sostres aixecats o amb humitats, cables solts, penjadors metàl·lics trencats, vidres trencats o badats, escales o altures sense protecció, bombones de butà i ampolles de lleixiu en un armari sense tancar i de fàcil accés) en l’11% dels centres. Els de Sevilla, València i Almeria van ser els pitjors. A més, en una de cada quatre escoles, els endolls situats a baixa altura no tenien protecció.

Respecte dels lavabos, es van anotar objectes perillosos (rajoles trencades al terra i a les parets, porta-rotlles metàl·lics trencats i oxidats, penjadors metàl·lics en punta, piques i aixetes en mal estat, terres relliscosos, etc.) en el 13% dels centres, i hi van destacar de forma negativa els d’Almeria, Sevilla i la Corunya.

Seguretat en cas d'emergència: molt a millorar i taula comparativa

Per bé que en tots els centres hi havia extintors (tot i que en un 2% dels casos eren escassos o no n’hi havia en totes les plantes de l’edifici), el 28% dels col·legis no tenien preses d’aigua per a combatre incendis (el 2003, aquesta proporció va ser el doble). A més, un de cada tres centres no compten amb sistemes de detecció d’incendis (l’any 2003, la proporció era també de gairebé el doble). Tot i això, el 92% de les escoles disposen de sistemes sonors d’alarma en cas d’emergència, per bé que en el 8% restant (els pitjors, els de Granada, Madrid i la Corunya), o bé no en tenien o bé no funcionaven de manera adequada, tal com van admetre els responsables entrevistats als centres escolars. A més, és necessari que l’audició dels senyals d’alarma siga perceptible en totes les dependències dels centres, encara que hi haja més d’un edifici.

Una de les mancances principals és la de les sortides d’emergència: en el 28% dels centres no n’hi havia. I entre els que sí que tenien aquestes sortides, un 2% les mantenen amb obstacles que n’impedeixen l’ús, en el 13% no s’obren amb facilitat o estan tancades i en el 17% no s’obren cap enfora, tal com obliga la normativa. A més, no hi ha cartells indicadors de sortides d’emergència en el 13% dels centres (l’any 2003, la proporció va ser gairebé tres vegades més alta). D’altra banda, gairebé en la meitat dels centres no hi havia cartells o croquis (plànols del tipus “vostè està aquí”) sobre com actuar en cas d’emergència. En els centres visitats a Almeria, Còrdova, Madrid i Saragossa, gairebé tres de cada quatre mancaven d’aquesta mesura informativa.

Una altra qüestió millorable són les finestres amb reixes de les aules, que s’han de poder obrir des de dins per a sortir-hi en cas d’emergència, evacuació o incendi: en el 37% dels centres que disposen de reixes a les finestres això no era possible, encara que la proporció ha disminuït enfront de la registrada el 2003: un 73%.

En gairebé un de cada tres centres (s’ha empitjorat, en van ser un de cada cinc l’any 2003) les portes d’algunes aules estaven enfrontades amb portes d’altres aules, cosa que en dificulta l’evacuació en cas d’emergència. Un altre apartat de seguretat en què la millora ha sigut inexistent és el de les cuines: un de cada vuit col·legis incompleix la normativa de protecció contra incendis per no tenir instal·lada la cuina a la planta baixa de l’edifici (el 2003, la proporció va ser semblant). A Valladolid, València i Múrcia eren al voltant de la meitat dels centres, encara que en 11 de les 18 capitals cap escola visitada incomplia aquest precepte bàsic de seguretat. A més, en un de cada quatre centres que compten amb cuina aquesta no té almenys dues sortides, i una d’aquestes (com a mínim) a l’exterior, a la qual cosa també obliga la legislació.