L'estrès nostre de cada dia
L’estrès s’ha convertit en un company de viatge habitual en les nostres vides. No tan sols no es pot evitar, sinó que facilita l’adaptació a qualsevol canvi que irrompa en el nostre entorn. Aquesta forma de reaccionar davant de problemes, demandes i perills, ve predeterminada per una actitud innata de lluita/fugida heretada dels nostres avantpassats: van sobreviure aquells que, davant de situacions amenaçadores per a la seua integritat física (veure un enemic) o que informaven de la possibilitat d’obtenir un benefici (adquirir una presa), millor activaven el seu organisme. Dilatació de pupil·les per a augmentar la visió perifèrica i permetre una major entrada de llum en la foscor, músculs tesats per a reaccionar amb més velocitat i força, augment de la freqüència respiratòria i cardíaca per a millorar l’oxigenació i aportar més fluix de sang al cervell i a la resta d’òrgans vitals, són alguns dels canvis que els proporcionava un clar avantatge sobre els enemics i les preses.
Aquest complex mecanisme d’adaptació s’ha perpetuat fins als nostres dies gràcies a la selecció natural. Si bé en l’actualitat els perills han canviat de forma, continuem recorrent a aquest recurs per a garantir l’èxit en la nostra adaptació a les alteracions constants del nostre entorn. Una major activació fisiològica i cognitiva ens permet percebre millor i amb més rapidesa la situació, seleccionar la conducta més adequada i portar-la a terme de la forma més ràpida i intensa possible.
Però l’inconvenient d’aquest fabulós mecanisme d’adaptació és que genera un important desgast de l’organisme i un alt consum d’energia, per la qual cosa és necessari desenvolupar unes atencions i un període de recuperació dels quals no sempre som conscients.
Sempre que les respostes d’estrès es repeteixen amb molta freqüència o intensitat, o durant un període de temps prolongat (estrès crònic), l’organisme troba dificultats per a recuperar-se i es manifesten trastorns mèdics i psicològics associats. Alguns autors arriben a considerar l’estrès com la causa directa o indirecta de més del 75% del total de consultes mèdiques.
Les respostes d’estrès també són “desadaptatives” quan una situació no requereix un nivell tan elevat d’activació i interfereix en l’emissió d’una resposta adequada, i el nivell d’activació es manté (no ‘desconnectem’) tot i que la situació estressant ha desaparegut.
A tot això cal afegir que ens trobem estressats quan apareixen conseqüències negatives des del punt de vista mèdic i psicològic, com ara augment de la pressió arterial i de la freqüència cardíaca, alliberament de triglicèrids i colesterol en plasma, irritació gàstrica, supressió de la gana i desenvolupament de sentiments associats a depressió i indefensió, o bé de desesperança i de pèrdua de control.
- Posposar la presa de decisions. L’enganyosa tranquil·litat que ens envaeix quan ‘deixem per a demà el que podem fer avui’, no ens deixa veure que el nostre cervell continuarà activat per aquest problema i que les tasques s’acumulen fins que la situació ens sobrepassa.
- No desconnectar dels nostres problemes i traslladar-los d’un àmbit a un altre. Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa. Intentar acabar un informe mentre estem amb els nostres fills no només ens estressa, sinó que redueix en gran manera la nostra eficàcia.
- ‘Em preocupe’ en comptes de ‘me n’ocupe’. Convé recordar que ‘el que és perfecte és enemic del que és bo’. Massa vegades no trobem la solució perfecta, sinó la millor de les possibles o, fins i tot, la menys dolenta.
- Els altres i les seues necessitats. També les demandes dels altres, els seus ritmes de vida, les expectatives que ens creen i com ens responsabilitzem en excés dels seus problemes contribueixen a crear estrès. Encara que resulte dur, l’única manera de deixar créixer i madurar els altres és que s’enfronten a les seues dificultats.
- No delegar. ‘Si vols fer alguna cosa bé, fes-ho tu mateix’, diu el saber popular. El que no diu és que aplicat amb desmesura, un acaba esgotat i malalt. Invertir a ensenyar els altres i donar-los confiança és una fórmula per a arribar al mateix lloc per camins diferents.
- Més tasques i més objectius. El temps no és elàstic ni les nostres energies inesgotables. La major dificultat per a prendre una decisió és la renúncia inevitable a prendre’n qualsevol altra de diferent. Si volem fer alguna cosa nova, haurem de deixar de fer coses que ja fem.
- No saber jerarquitzar. Quan les tasques ens sobrepassen, tendim a realitzar les més assequibles i senzilles, i per això amb més èxit, en comptes d’atendre les que són més importants per a nosaltres. La sensació al final del dia és que estem esgotats sense haver fet ‘res’.
- No compartir els problemes i les emocions. Sempre que parlem dels nostres problemes els donem forma i els comprenem millor. I si el context és de suport, ens permet transformar-los en acceptables i integrables.
- Utilitzar estimulants de forma massiva. Cafè, tabac, te o coles augmenten el nivell d’activació de l’organisme, però també l’estressen.