Compensació voluntària d'emissions

Passar comptes amb el CO2

Un acord inclòs en el protocol de Kioto permet a governs, empreses o particulars destinar diners, a canvi del que han contaminat, a projectes de reducció d'emissions en països en vies de desenvolupament
1 Març de 2008
Img medioambiente listado 527

Passar comptes amb el CO2

/imgs/20080301/medioambiente01.jpgEls ciutadans tenen cada vegada més fàcil trobar productes específics que els informen, a través de l’etiquetatge o la publicitat, que compensen el CO2 que emeten o que s’ha generat en la seua producció. Es tracta, en la majoria de casos, d’empreses que s’han acollit al mecanisme de compensació voluntària d’emissions. Alguns països europeus i americans disposen de segells, promoguts per diverses ONG, que certifiquen aquesta compensació d’emissions. No és el cas d’Espanya, que encara no disposa d’un segell d’aquest tipus, tot i que el Ministeri de Medi Ambient crearà un registre perquè el consumidor puga conèixer en cada cas els detalls de la compensació d’emissions.

Mecanisme de desenvolupament net

El funcionament de la compensació voluntària d’emissions és, en essència, simple. Es tracta d’un acord inclòs en el protocol de Kioto que permet a governs, empreses o particulars destinar diners, en compensació pel que han contaminat de més, a projectes de reducció d’emissions en països en vies de desenvolupament. Definit a Kioto com a Mecanisme de Desenvolupament Net (MDN), els projectes MDN són molt diversos: des de campanyes de reforestació fins a la implantació d’energia solar per a substituir els obsolets cremadors de querosè a l’Índia o la construcció de centrals hidroelèctriques a Indonèsia. Amb independència de la naturalesa, el MDN inclou un reglament per a assegurar que els projectes que s’hi acullen generen reduccions d’emissions reals, addicionals i verificables.

En aquest projecte també participen organitzacions que actuen com a intermediàries en aquesta compensació d’emissions. A Espanya, una de les pioneres és la Fundació Ecologia i Desenvolupament, que al 2007 va ajudar a compensar gairebé 8.000 tones de CO2, per valor d’una mica més de 75.000 euros. A través del web i del telèfon ajuden els particulars i les empreses a calcular les tones de CO2 que han emès i, en funció dels diners que volen donar a projectes MDN, determinen quantes tones es compensen, a raó d’uns 10 euros per cada tona.

/imgs/20080301/medioambiente02.jpgQuè es compensa? Des dels viatges amb avió fins a la calefacció, la despesa en electricitat o els desplaçaments amb cotxe. Tot allò que, en definitiva, haja suposat una emissió de CO2. Després, la Fundació entrega a l’empresa o al particular un certificat que acredita aquesta compensació. La construcció d’una minicentral hidroelèctrica a Indonèsia o l’obtenció d’energia a partir de biomassa a l’Índia són dos exemples dels projectes MDN als quals la Fundació destina els diners.

Aquest sistema, però, no convenç tothom. Els detractors consideren que continua legitimant la contaminació a base de pagar i que, per si no fos poc, acaba sent un reclam publicitari de bona imatge, quan la millor mesura és deixar de contaminar. Davant d’aquest argument, els partidaris no deixen de defensar un sistema en què, per a compensar les emissions del nord del planeta, s’implanten energies renovables al sud, d’acord amb el principi que la contaminació de CO2 és una amenaça global.

A més, té una bondat poc qüestionable: ajuda perquè els països en desenvolupament avancen amb tecnologies netes, una acció que contribueix a frenar les emissions sense comprometre el desenvolupament mateix d’aquests països. La Xina, el gegant asiàtic amb una de les taxes més altes de creixement els últims anys, rep el 60% del comerç de crèdits de carboni per a projectes MDN.

Segells acreditatius

Però no totes les compensacions d’emissions que s’anuncien ho fan en forma de projectes MDN. Una marca de cotxes, per exemple, anuncia que per cada automòbil que venga d’un determinat model, plantarà 17 arbres a Albacete, fet que compensarà el CO2 que emeta el cotxe en els seus primers 50.000 quilòmetres. Una altra empresa anuncia que el CO2 que s’ha emès en la producció del seu formatge s’ha compensat amb parcs d’energia eòlica.

A causa de la disparitat de formes de compensació de CO2, que poden ser més o menys laxes, i pel fet que no hi ha una regulació específica, s’han començat a crear formes d’acreditar aquestes compensacions. En són una els segells que certifiquen que una empresa és climate neutral, terme que es pot traduir com a climàticament o ambientalment neutra. Són segells promoguts per diverses organitzacions d’Europa i els Estats Units que acrediten que una empresa compensa totes les emissions de carboni que origina. Les organitzacions que tenen els segells climate neutral són la britànica Carbon Neutral Company, l’alemanya Klima-Partner, la suïssa My Climate, l’holandesa Clima Neutral Group i la nord-americana Standard Carbon.

A Espanya no es disposa encara de cap segell d’aquest tipus, tot i que el Ministeri de Medi Ambient ha anunciat la creació d’un registre perquè els ciutadans puguen conèixer quines emissions es redueixen de forma voluntària i de quina forma. Mentrestant, i a falta d’una regulació, la compensació d’emissions que no està verificada per cap segell depèn en bona part de la voluntat de l’empresa. És, diuen des de la Fundació Ecologia i Desenvolupament, una qüestió de ?responsabilitat social?.

El consumidor també pot compensar el seu CO2

/imgs/20080301/medioambiente03.jpgSegons les indicacions del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC), per a reduir un 40% les emissions de gasos d’efecte hivernacle és necessari que cada habitant del planeta tinga una taxa d’emissió de CO2 no superior a 1,40 tones anuals. No obstant això, s’ha calculat que els països que han firmat el protocol de Kioto en l’Annex I (països industrialitzats més països en procés de transició a una economia de mercat) tenen una emissió mitjana per càpita de 12,80 tones, és a dir, nou vegades superior.

Fins i tot en un càlcul a la baixa i sense gaires excessos, el consum sol superar aquesta taxa recomanada d’1,40. Segons dades del Ministeri de Medi Ambient, el consum mitjà d’electricitat per llar és de 363,5 quilovats hora al mes, xifra que representa una emissió d’1,4 tones de CO2 a l’any. Si a això s’afegeix un cotxe de potència mitjana que sempre faça trajectes curts en zones urbanes i no supere més de 12.000 quilòmetres anuals, significa una emissió afegida d’1,9 tones de CO2, i en total sumen així 3,2 tones. Si a l’electricitat i al cotxe s’afegeixen un únic viatge amb avió, de Madrid a Londres, d’anada i tornada, cal sumar-hi 0,8 tones més de CO2. En total, unes quatre tones.

Si el consumidor volgués compensar les emissions del seu cotxe i del viatge amb avió (unes 2,7 tones), podria fer-ho per uns 27,74 euros a través de la pàgina web www.ceroco2.org. A canvi, l’usuari rebrà un certificat numerat que indicarà la quantitat compensada i el projecte a què es destina.