L'ocàs d'un ofici
No queden mulaters a Gredos. Aquestes imatges són la captura de l’ocàs d’un ofici. D’aquell que portava homes fornits a pujar amb els seus animals a cims escarpats per retirar els troncs caiguts, pins que de vegades arribaven a pesar una tona. Ara les màquines han substituït les mules, i els mulaters són tristos testimonis del progrés. Arribaven més alt i més lluny, per camins naturals, però no poden competir amb la rapidesa dels motors. I al final, cal arribar a la subhasta de la fusta. Això era un ofici, i no folklore.
Clareja a la Serra. La boira està baixa. La frescor tèbia anuncia un dia de molta calor. Les mules esperen nervioses l’ajust del coble. El seu amo les guia per camins estrets, inventats temps enrere. Aquestes mules són obedients i fortes, però no tenen res a veure amb aquelles de la Vall d’Aran, que han desaparegut. Ni tan sols a la fira de San Andrés, a Lleó, se’n troben. Si encara hi ha mules és perquè serveixen per a tirar dels carros de El Rocío. D’altra forma, potser només es veurien a les fotos.
Cal arribar fins a la part alta de la serra, deixar enrere el tossal i pujar a una de les moles de granit, costeruda, en què els troncs han caigut forçats per la pluja, el vent i el pas dels anys. Cal arribar abans que es comencen a podrir i servisquen només per a llenya. La tasca no és fàcil. Les màquines s’han emportat la fusta d’avall i la de vora el camí. Les de fàcil accés.
Envoltat de caigudes fatals, el mulater selecciona el tronc i el fixa a les cadenes lligades al jou. Alguns superen els set metres, rígids, i les mules, esperonades per l’amo, tiren dels troncs per treure”ls al camí. Tornaran a repetir l’operació fins a netejar la zona. Els mulaters veterans recorden que quan no hi havia lluita per arribar a baix, es pelaven els pins i s’abandonava l’escorça per a l’humus.
En el descens del sender, desnivells de diversos graus obliguen les bèsties a frenar. Cal aconseguir compensar la inèrcia que els empeny cap avall i la força de centenars de quilos que les frena. La tècnica s’aprèn mirant. L’ofici ha passat de pares a fills durant generacions, i els xiquets no preguntaven quan de bon matí carregaven el carro i es dirigien al muntanya. Només miraven, i aprenien el que després els tocaria ensenyar a ells.
Deu troncs és el fruit d’una jornada. Ara és un tractor, no el carro, el que porta la càrrega fins al lloc de subhasta. Aquesta fusta ha d’ajustar-se al preu de mercat. Que s’haja aconseguit a base d’esforç, de saviesa, de respecte mediambiental; que la seua presència garantisca neteja de cims, prevenció d’incendis i sanejament del sòl no suma enters. És un valor que no quantifica.
Ja no queden mulaters a Gredos. El seu ofici no els dóna per a guanyar-se la vida. S’han acomiadat de les seues mules. Dels seus cims. De les matinades d’anar a buscar pins. Aquestes imatges són testimoni d’un altre temps. No són folklore. Ser mulater era un ofici.