L'amor no s'hereta
Si s’interioritzen aquestes qualitats, s’arribarà a un amor on hi ha quantitat, qualitat i calidesa. Però ocorre que l’amor filial, aquell que uneix els fills amb els pares i les mares, no és perfecte en si mateix. No es fa sol. De fet, hi ha pares i mares que no van poder o no van saber estimar. No van possibilitar que s’obrissen les vies perquè es desenvolupés i ancorés l’amor.
Aquests fills admeten que no els agrada com es guien els seus progenitors en la vida i se senten molt lluny del seu esquema de valors. Arriba el moment en què constaten que no han sigut escoltats ni ajudats, i reconeixen el buit de l’abandonament.
S’assumeix llavors que no hi ha amor cap als pares. Però com que persisteix la creença que aquest amor és obligat, aquesta persona se sent coaccionada per ella mateixa, i per la societat, a no admetre la realitat, i això genera conflicte. A estimar, també s’hi aprèn: en el fons i en les formes.
En aquesta situació és molt difícil que els fills estimen els seus pares. I això fins i tot condiciona la forma d’estimar en el futur. En una relació d’amor en què hi ha un interès i una necessitat especial perquè funcione, cal distingir entre la posada en pràctica i el fonament, entre el com i el què. En el primer, es pot errar o es pot no estar d’acord, se succeeixen comportaments que no ens agraden o que fins i tot podem rebutjar. De vegades es pot evidenciar que els pares i mares no van saber estar a l’altura de les circumstàncies, que no es van comportar de la manera adequada.
Altres vegades no van saber transmetre l’amor, es van trobar a faltar demostracions d’afecte i tendresa. Però aquestes carències no s’han de confondre amb un problema de fons. Probablement no van saber fer-ho perquè no van disposar de la possibilitat d’aprenentatge.
Tots sabem quina és la situació en què ens situem i en la qual ens han ubicat les circumstàncies. En aquesta tessitura, igual que s’aprèn a estimar es practica l’amor: què passa quan l’amor no sorgeix? Quan ha fallat el fons, es coneix, i s’admet la fallada.
Encara que se sent emoció, no és obligatori estimar perquè sí als pares i mares. De fet, si aquesta relació resulta insana i insaludable en la nostra vida hem d’optar per no estimar-los com a expressió també del respecte que ens devem a nosaltres mateixos. En aquesta situació:
- Ens hem de permetre no estimar-los.
- Prodigar-los conductes afectuoses, sense que impliquen una relació d’amor.
- Atendre”ls i cuidar-los en les seues necessitats bàsiques.
Així i tot, sorgeix la polèmica i genera desfici i desassossec quan la realitat de la falta d’amor es materialitza, s’admet i es decideix actuar en conseqüència. No obstant això, el grau de compromís s’ha d’exercitar i reforçar quan els pares i mares passen a ser dependents i no es valen per si mateixos. Caldrà atendre”ls i cuidar-los en les seues necessitats bàsiques, si així es decideix, però aquest compromís no té per què estar vinculat amb l’amor. Aquest apartat té més a veure amb la reciprocitat i l’agraïment. Si es vol assumir, no significa que en tots els casos haja de ser personalment.
Tota carència condiciona, però no determina, la qualitat de les relacions afectives. Sempre que se siga conscient i es recórrega a l’aprenentatge, es poden reestructurar les relacions. Mai no és tard, es tinga l’edat que es tinga.
L’imprescindible en l’amor, el compromís que comporta, és dedicar-hi temps, escolta, respecte, tendresa i una infinitat de mostres d’amor, com són els abraços, els besos, les carícies i les expressions afectuoses.
Estimar és alimentar la il·lusió, la seguretat i la vida. Si hem decidit estimar-los, aquest és l’aliment que ens comprometem a lliurar.
Per a evitar i pal·liar les conseqüències d’aquestes emocions negatives, cal no oblidar que a l’amor, també cap als pares, s’hi arriba amb dedicació, atenció, comunicació, respecte, tendresa i afecte, condicions que convé matisar amb precisió:
- Dedicació: temps de presència real, d’estar “amb”, “al costat de”, no de coincidir en el mateix espai físic.
- Atenció: escoltar els requeriments, les necessitats, les penes i les alegries de l’altra persona.
- Comunicació: parlar-se, dir-se, compartir la vida, generar una relació.
- Respecte: acceptació, sense etiquetatges ni retrets i, en especial, sense manipulacions perquè canvie i siga com ens agradaria que fos.
- Tendresa: fer sentir a l’altra persona la importància que té en la nostra vida.
- Afecte: pronunciar paraules d’amor, dir-li “t’estime” i demostrar-li-ho gestualment amb carícies.