Per què l’òpera?
Va abandonar un treball segur per provar sort?
Volia aprendre a ser soprano?
Va acabar el curs?
I ara (rialles), sembla que fuig dels títols, però la veritat és que una vegada més se’m va creuar el destí pel camí. Al meu professor, Josef Frakstein, el van nomenar director de l’opera de Leipzig, i em va dir que volia que hi anés amb ell. A Alemanya, els teatres importants disposen del seu propi grup fix de solistes. Jo em sentia ja preparada. Havia arribat el moment de deixar l’escola i buscar altres camins.
Ha trobat ja el seu lloc?
Continue buscant. Ara ja no és el mateix que al principi. Tinc molt de camí recorregut, però continue lentament. Encara he d’escoltar la meua veu.
No és el públic qui ha de fer això?
És clar que sí, però abans d’ensenyar-la, abans que el públic puga gaudir amb una interpretació meua he de saber què puc oferir-li. Vaig començar amb una veu lleugera i ara tinc una veu lírica-lleugera. La veu evoluciona i no he d’anar en contra de la meua naturalesa. Sé que quan tinga un fill em canviarà. M’encantaria cantar Carme de Bizet, però encara no puc. I potser no podré mai. Vull gaudir en els meus papers. Per ara són petits, segones figures, però els he fet meus. I les crítiques els avalen.
Tant importen les crítiques?
I tan que són importants. Tant les positives com les negatives són judicis al teu treball, i es converteixen en la teua carta de presentació. No puc pretendre que els directors em concedisquen una audició si no he demostrat abans el que valc. He d’estar preparada per a guanyar-me el lloc.
Saber-se jutjada no porta a sentir pànic escènic?
No m’ho permet. En el moment en què comence a interpretar, ho faig des de la seguretat que em garanteix un treball anterior molt ardu. Abans d’acceptar un paper, el medite molt i calcule si seré capaç de portar-lo endavant. No m’interessa passar por, ni sotmetre’m a un estrès que desgasta. Preferisc marcar-me objectius ambiciosos però no perillosos.
És curiosa aquesta duplicitat de gosadia i prudència.
Deu ser la meua vena artística que em fa dual. Per mi la vida és passió, no només treball. Cantar és la meua professió, però jo sóc la suma de moltes coses més: el meu marit, la meua família, els meus amics, els meus gustos, les meues aficions. Sóc molt responsable amb la meua professió, però no permet que aquesta ocupe més espai del que ha de tenir.
De veritat no l’atrau l’halo de divisme que envolta les grans figures del “bell cant”. Maria Callas, Joan Sutherland, Montserrat Caballé?
Admetem-ho, en el panorama líric actual no hi ha figures del calibre de la Callas. Ella era un geni. Va marcar una època, però l’escena ha canviat. En aquest món ja no hi ha dives. També s’ha professionalitzat, potser ha perdut brillantor, el glamour, però és el preu que cal pagar perquè puge el teló i continue l’espectacle. La competència d’espais i suggeriments per a l’oci s’ha multiplicat.
Li agraden les propostes actuals de modificar l’època dels llibrets: situar La Traviata en la Segona Guerra Mundial, per exemple… Pot ser un intent de modernitzar l’òpera i acostar-la al gran públic?
L’òpera és un gènere que s’entén en un temps, en un teatre i en una posada en escena concreta. La seua part musical és antiga, i el que conta, encara que de vegades tracte de temes universals i atemporals, necessita el seu moment per a entendre els personatges, el seu comportament i la seua psicologia. No passa res per admetre que l’òpera és una expressió artística vuitcentista. La seua essència està en els grans autors, en els grans llibrets, i intentar rescatar allò però adaptar-ho al moment actual resulta… artificial? Per gaudir de música moderna, d’històries i instruments actuals ja tenim altres gèneres. El musical, per exemple.
Amb això vol dir que l’òpera continuarà sent elitista?
Aquesta és la idea que es té, encara que cada vegada amb menys motiu. Gairebé podríem dir que qui avui no va a veure una representació d’òpera és perquè no li agrada o no li interessa. Els espectacles en general s’estan democratitzant. Hi ha més auditoris i més espais subvencionats en els quals els preus de les entrades són assequibles. És cert que preval la imatge dels grans temples de lírica, amb homes i dones vestits de gala. No està malament, també cal concedir un espai a l’estètica d’acudir a un teatre com a acte social. Però en l’actualitat la trobada de l’òpera amb el públic no es limita a les temporades. Els festivals hi ajuden. I els recitals.
Això també és òpera? És a dir, les actuacions en gira, a l’estil pop, dels tres tenors senten bé en el seu món?
Sens dubte no és òpera, però és una manera bonica d’oferir al públic la possibilitat de gaudir de peces que poden agradar a tot el món i ajudar-lo a perdre la por per una cosa “tan seriosa” com l’òpera. I té gràcia que es qualifique així, perquè l’òpera no és seriosa. És un espectacle en viu, la majoria de les vegades dramàtic, però moltes altres còmic. I per descomptat és molt romàntica i molt sentimental.
I què hi ha de la sarsuela?
Em van cridar enguany del Teatro de la Zarzuela, però no tenia dates lliures. És un gènere que desconec però que no menystinc. Potser hi arribaré algun dia.
Si mirem la seua pàgina web… per cert, qui li la fa?
Jo mateixa. M’encanta la informàtica. Programar, jugar amb la fotografia, navegar per Internet. De fet tinc entre mans el disseny d’algunes pàgines més per a amics meus. Què li ha cridat l’atenció de la pàgina?
Al marge de les fotos tan suggeridores, la seua agenda. Tancada fins a l’any 2009. I la repetició del paper de Susanna de Les Bodes de Fígaro de Mozart.
L’agenda és la meua seguretat laboral. Per a això treballen els meus agents. Quant al paper de Susanna, és el que més he treballat i amb el que em sent més a gust. Encara hi estic aprenent, però ja he aconseguit fer-lo meu.
Com connecta amb el públic?
El públic és diferent en cada país, i fins i tot en cada ciutat. L’alemany és tremendament fred, però el berlinès és entusiasta: esbronca, aplaudeix, es bolca amb la interpretació. A Anglaterra és un públic entès i imposa, però també està molt acostumat a l’escena en viu amb el que se sent molt còmode i el seu formalisme és molt natural. L’espanyol encara no sé definir-lo. Ja t’ho diré quan debute al Liceu. (Ho va fer tres setmanes després de l’entrevista).
Nerviosa davant de l’expectativa?
Emocionada més aviat. Servília (La Clemenza di Tito de Mozart) és un paper que domine i m’agrada. És molt important per a mi arribar al gran teatre català, i fer-ho a les ordres de Francisco Negrín sota la direcció musical de Sebastián Weigle, obrint la temporada… és un èxit.
Mirant cap al Metropolitan de Nova York? A la Scala de Milà?
Ja hi arribaré. No tinc pressa. Em prepararé per cantar-hi, però no com una meta. Abans he de debutar a Bilbao.