Cirurxiáns da arte
El patrimoni artístic és conformat pels béns que són testimonis simbòlics de la condició humana en un moment de la seva història. Ja es tracti d’expressions plàstiques, lingüístiques o sonores, sacres o paganes, monumentals o miniatures, la seva conservació i restauració és, a més d’un deure, una disciplina artística singular. Els seus mètodes llunyans en el temps han assolit, els darrers trenta anys, un grau d’especialització tan gran en tècniques i coneixements, que els processos semblen operacions quirúrgiques programades sense oportunitat d’error. Els artistes es converteixen en cirurgians de l’art.
La major part de les obres antigues, com és el cas del retaule que apareix en aquestes imatges, mostren un estat lamentable quan es procedeix a rescatar-lo. S’hi succeeixen fragmentacions per accident o robatoris, antigues intervencions errònies, afegits i canvis de l’estil per a adaptar-los a nous gusts i superposicions. L’anàlisi és el pas previ als acords de l’equip interdisciplinar, conformat per químics i físics per la banda científica, i historiadors de l’art i restauradors per la de les Humanitats. En aquest procés cal prendre les decisions que marcaran tot el treball, ordenat per un protocol i condicionat, moltes vegades, pel pressupost. Només la bastida necessària per a poder accedir a l’obra representa un desemborsament econòmic important. A partir d’aquí, comença una lluita contrarellotge en la qual es compatibilitza l’eficàcia en els mètodes amb la meticulositat de les accions. S’inicia la neteja, l’assentament del color, la consolidació dels resultats, l’estucat i la reintegració de l’or i els tons, fins a arribar a la protecció final.
Tant la conservació com la restauració atenen la funció de salvament d’una obra d’art sota una premissa: la intervenció necessària mínima per a frenar-ne el deteriorament. El treball de conservació actua en l’estat físic i químic per aturar el procés d’envelliment normal dels materials per causes naturals i pal·liar les males pràctiques de l’home. La restauració se centra en la recuperació de l’aparença estètica respectant les pèrdues ocasionades pel pas del temps. Aquestes dues disciplines requereixen una submissió absoluta a la voluntat del creador de l’obra. Si no hi ha seguretat que això s’aconseguirà, es renuncia a forçar la tècnica i s’opta per procedir a la consolidació dels materials amb resina una vegada net de pols i de fum (dels ciris).
Espàtules, dissolvents, resines. Neteges mecàniques, químiques, reintegració de l’or i el color. El procés inclou una gran varietat de tècniques i de materials que sempre són inerts, estables i reversibles. Fins i tot quan es tracta de la reconstrucció de peces i de la reintegració cromàtica no es busca arreglar desperfectes sinó recuperar l’expressió original, que, en molts casos, s’ha perdut en el temps, i es conclou per la documentació prèvia i la interpretació comparativa amb obres firmades pel mateix mestre o els seus deixebles, si es coneixen, o, almenys, amb obres contemporànies a l’objecte del treball.
Dia a dia s’avança en la neteja de brutícies i vernissos oxidats, en l’estucat de petites llacunes mancades de color i en la col·locació d’empelts que cobreixen i anivellen parts per tal de, finalment, reintegrar l’or. Si es té en compte de manera general l’obra i a nivell particular les seves peces, la intervenció es desenvolupa d’acord amb les recomanacions internacionals, la gran majoria originals de l’escola veneciana o de l’escola florentina. Itàlia és l’enciclopèdia de l’art de la restauració.
Fustes recobertes de tints vegetals i adornades amb paper mineral. Els materials que componen les obres d’art antigues són, en la majoria, orgànics. El pas del temps els és implacable. Al deteriorament, s’hi sumen adaptacions al gust del moment. I així, una imatge sòbria passa a convertir-se en una icona recoberta d’ornaments. Quin de les dos té més valor? La pregunta no ofereix una resposta unànime. Depèn de l’objectiu de la intervenció i, fins i tot, del pressupost i del temps de què es disposa en la restauració. De totes maneres, sempre es busca restablir l’aparença estètica que ajudi a una comprensió i una visió millors de l’obra. L’operació reintegradora tracta de tornar-li la unitat projectada, considerant que és impossible restituir-la a l’estat original en què l’autor la va executar, ja que l’acte creador és per essència únic. Malgrat tot, la cirurgia aconsegueix que l’obra mutilada recuperi l’estructura estètica i narrativa amb què va ser concebuda.