Una etapa desconcertant per a pares i fills
I en aquest procés evolutiu en el qual van adquirint les seves parcel·les d’autonomia es van produint trencaments respecte als pares. L’edat de la poca-solta és freqüentment el moment en què aquest xoc generacional és més espectacular i, en ocasions, més difícil de comprendre per als pares i més dolorosa per als adolescents.
Partim del que és obvi: els fills no vénen amb llibre d’instruccions i cada un és un ésser únic i irrepetible que, per ser comprès, necessita que els seus pares i germans tinguin molta paciència, capacitat d’escolta i dots d’observació.
L’ésser humà té una triple dimensió: biològica, psicològica i social. I en l’adolescent es produeixen sobtadament canvis en les tres dimensions, cosa que causa el desconcert del mateix jove i de la seva família. Encara que la transició de la infantesa a l’edat adulta pugui durar molts anys, l’edat de la poca-solta sol venir acompanyada d’un canvi de caràcter, a vegades profund. L’adolescent comença percebent una aparença física diferent: els trets infantils deixen pas a una certa desgràcia i desproporció en les formes corporals, apareix el pèl moixí, la maduració de les gònades sexuals dóna lloc a les primeres menstruacions en les noies i a les primeres ejaculacions en els nois. De sobte, els nois i les noies es troben amb un cos estrany i s’han d’acomodar a la nova circumstància: es veuen “posats” en una anatomia gairebé adulta que els resulta aliena i els inquieta. El cos es converteix en una cosa nova, que ha de ser observada minuciosament i constantment: les sessions de mirall es fan interminables, qualsevol canvi -barbs, pèl moixí, canvi de veu en els nois, menstruació i creixement dels pits en les noies- es converteix en un contratemps i comencen les reflexions i, a vegades, les cures corporals incessants per acceptar-se un mateix i per ser ben vist pels altres. En aquesta edat, distingir-se dels altres normalment no és un objectiu. La majoria dels adolescents, en aquesta fase de l’edat de la poca-solta, es mostren rebels a les consignes però obeeixen submisament els dictats de la moda juvenil més convencional.
Amb la maduració sexual, sorgeix l’atracció per l’altre sexe. És un moment que es viu molt atriboladament i es percep com un descobriment espectacular. Amb l’evolució dels costums, s’han modificat també les conductes adolescents respecte al sexe. Ara, elles també prenen la iniciativa. Les maneres i les estratègies de seducció són més obertes i directes i s’activen tant per part dels nois com per part de les noies. Aquest descobriment de la sexualitat condueix a l’exploració del plaer que produeix practicar-la, a soles o en companyia. Avui, pocs adolescents veuen el sexe com una cosa perversa o pecaminosa. S’amaguen gairebé igual que ho feien els seus pares o avis, però no temen tant la pràctica del sexe. Per als pares, l’activitat sexual dels seus fills adolescents és, en primer lloc, un problema: de consciència moral (“però si són tan joves que”…), d’estil (“a la nostra època el sexe era una cosa més romàntica, més elegant”…) i, fonamentalment, de risc (“mira que si la deixes embarassada” o “si et quedessis embarassada, què faries amb un nen als 17 anys?”). Però per a molts d’adolescents el sexe és una aventura apassionant per la que val la pena assumir certs riscs. Aquesta manera tan divergent de viure la sexualitat frena la implantació d’una educació sexual eficaç per als nois i noies. Prohibir dràsticament o anatematitzar les relacions sexuals propicia que les realitzin amb consciència de culpa, que no sol·licitin la informació necessària i que corrin riscs perfectament evitables, com les malalties contagioses i l’embaràs no desitjat. Tant educadors com pares hem de proporcionar als adolescents informacions clares i completes, afavorint, si s’escau, la recomanació d’un sexe conscient, responsable, segur i agradable.
D’altra banda, l’edat de la poca-solta és una fase en què els joves necessiten comprovar les possibilitats i habilitats del que perceben com a nou continent físic, el seu propi cos. Per això, la pràctica d’esports és particularment aconsellable en aquesta edat.
En l’adolescent, la processó va per dins: la seva psique, les seves emocions… són un niu de problemes, d’inseguretat, de dubtes i de contradiccions. No sap qui és ni què vol, es veu inestable en els seus propòsits. I, en les seves conductes visibles, reacciona d’una forma sorprenent: es mostra caparrut, obstinat en les discussions, porta la contrària gairebé per sistema, parla poc i quan ho fa és mitjançant murmuris o, el que és pitjor, a crits, com qui està segur de tot i acaba de descobrir la veritat de les coses. Discuteix només per guanyar, per trobar en la lluita dialèctica aquesta fermesa que li manca. Necessita “matar el pare”, enderrocar l’autoritat. Per això és contestari, rebel sense causa. Però creu que només aquesta ruptura traumàtica el conduirà a l’emancipació. Amb aquesta oposició sistemàtica reivindiquen davant dels adults el “jo no sóc tu”. Necessiten ser autònoms i que se’ls reconegui com a independents en algunes qüestions. Però alhora, i això astora els pares, és freqüent que no es mostrin responsables per tirar endavant els seus estudis, ordenar la seva habitació o racionalitzar les despeses personals. La batalla està assegurada. Els pares els etziben “si vols fer la teva vida i ser independent que sigui per a tot: per estudiar i per organitzar-te millor” i ells responen amb un lacònic i polivalent “l’únic problema és que no m’entens”.
Els adults també hem estat adolescents, però mai hem tingut l’edat dels nostres fills. Fa 30 anys vivíem en una dictadura, no hi havia més que una TV, no existien els ordinadors ni Internet, a l’escola les classes no eren mixtes, es creia que la masturbació era pecat, les famílies de dos i tres fills eren el normal, els joves despertaven al sexe a la vintena i no hi havia preservatius ni cap educació sexual, la feina abundava, el rock era cosa de trastocats, gairebé ningú viatjava a les vacances i només anaven a la Universitat uns quants escollits. Qualsevol semblança amb la realitat actual és mera coincidència. Partim d’això i estarem més capacitats per entendre el món interior dels adolescents i més motivats per observar-los amb atenció i escoltar-los amb paciència, proximitat i afecte. Ara bé, encara que puguem cedir en coses importants per a ells (aparença externa, gustos musicals i aficions, amistats, horaris en dies festius…) ens hem de mostrar ferms en el que és fonamental: respecte a pares i germans, responsabilitat en els seus deures acadèmics i domèstics, salut i seguretat personal… Perquè, malgrat que s’oposen a qualsevol autoritat, necessiten una referència, unes certeses que alleugereixin el seu estat de dubte i els serveixin d’orientació. Quan s’educa un adolescent, s’ha de fer a llarg termini. Si durant aquesta etapa mantenim una actitud d’escolta i comunicació, combinant l’afecte amb les concessions i la fermesa, és molt probable que tornin a la normalitat de la vida familiar. Perquè, des d’aquesta serenitat adquirida, percebran la família com el valor segur que és.
L’estirada que cada adolescent experimenta per no perdre’s l’estat d’ebullició mental i física que la seva edat i els canvis físics li generen és tan forta que els adults poc hi poden fer, més enllà de recollir informació sobre els seus hàbits. I la influència del medi social està tan plena de riscs que els pares poden adoptar posicions extremes: prohibició total, protecció excessiva, obsessió per saber tot el que fa el fill o la filla…
La flexibilitat és l’actitud més intel·ligent: no hem de discutir per les qüestions menors però hem de defensar una posició ferma, encara que sempre raonada, sobre certs hàbits que atempten contra la salut, la seguretat o el ritme d’algunes diversions que impedeixen que compleixi amb els estudis o s’alimenti i descansi correctament. Ens resulta difícil comprendre per què van en massa, ballen al mateix ritme, vesteixen igual i escolten la mateixa música. Però és el seu si social, que senten com a protector de la seva inseguretat. Allà s’hi troben bé. Es defensen davant un món adult que consideren agressor. I en aquest úter de masses van covant el seu procés d’emancipació. En períodes posteriors, deixaran de necessitar la massa protectora i aniran per lliure. Esperem-los amb les portes obertes, però sense perdre el fil de per on i com es va teixint aquest procés de construcció personal. pavo
Hi ha algunes manifestacions típiques d’aquesta edat que preocupen els pares: el fracàs escolar, l’inici en el consum d’alcohol i drogues, les conductes marginals, aquest aïllament de tot i de tots que pot exigir la intervenció d’un psicòleg… El cert és que cada adolescent és tot un món que hem de conèixer i podem ajudar el nostre fill en aquesta etapa si actuem de la manera següent:
- Ens hem de mantenir ben informats sobre com evolucionen els seus sentiments i les seves emocions, el seu cos i les seves relacions socials.
- Hem de romandre oberts a la comunicació amb ell o ella, en qualsevol circumstància.
- Cal que descobrim què els agrada. Els hem d’escoltar amb paciència i interès. Hem de facilitar-los l’emancipació, cedint-los de mica en mica cotes de llibertat i de responsabilitat.
- Ens hem de mostrar flexibles en el que entenguem que és accessori i ferms en el fonamental.
- Sapiguem, en termes educatius, esperar (mirant a mitjà termini) i procurem sempre posar-nos a la pell del nostre fill. Per a això, l’hem de conèixer i respectar molt.