"D'aquí a pocs anys hi haurà més objectes que persones connectats a Internet"

És clar que sí. Fa 10 anys era en una reunió amb trenta especialistes considerats els pares d’Internet i es va llançar la pregunta de quantes persones estarien connectades a la xarxa el 2000. Ells van contestar que uns 10 milions, mentre que jo vaig dir que com a mínim 1.000 milions de persones navegarien per Internet el 2000. Em van mirar atònits i compassius, pensant que m’havia tornat boig. Però ho vaig encertar: per a finals d’aquest any uns 1.000 milions d’individus estarem connectats a través de la Xarxa.

Aquí també hi ha previsions per a tots els gustos. Fa uns anys alguns experts van anunciar que el 2003 el volum de vendes del comerç electrònic seria de 327.000 milions de dòlars. Em vaig irritar i els vaig preguntar d’on havien tret l’escaig dels 27.000 milions. Cada vegada que fem una predicció ens equivoquem, però jo en faré una: el 2002 el comerç electrònic suposarà, a tot el món, uns 2 bilions de dòlars. Es calcula que d’aquí a tres anys, el 50% del comerç electrònic es realitzarà als Estats Units, el 40% correspondrà a Europa, un 5% al Japó, Corea i Taiwan i la resta del món es repartirà el 5% restant. Però creo que d’aquí a cinc anys aquest comerç en línia predominarà en els països en desenvolupament, sobretot a l’Amèrica Llatina, perquè si es compta amb un mínim d’infraestructura tecnològica el fonamental és que existeixi una cultura digital, intuïtiva. Si tingués 20 anys menys, invertiria els meus diners a Llatinoamèrica. És una gran zona on només es parlen dos idiomes (espanyol i portuguès), cosa que facilita el desenvolupament d’Internet, i la meitat de la població té menys de 22 anys. A això afegiria la millora i l’ampliació de la infraestructura de telecomunicacions i el fet que cap dels 50 països més pobres del món està a Iberoamèrica. Si ballen la samba, per què no navegaran per Internet?

La diferència no és tant entre rics i pobres, sinó entre els que tenen accés a Internet i el que no. La solució és proveir d’accés a la Xarxa als qui no hi compten. I això no vol dir que s’ha de comprar un ordinador a cada nen i nena. En alguns països de l’Orient Llunyà, moltes persones comparteixen una connexió a Internet en un cafè i tots tenen la seva pròpia adreça electrònica. D’on procedia el virus I Love You? De Filipines, i no és una casualitat. Tanmateix, també hi ha circumstàncies que ennegreixen el futur d’Internet en els països en via de desenvolupament. A l’Àfrica, la corrupció dels governs i la pobresa actuen en contra del desenvolupament i també de la implantació d’Internet. Mentre als països del nord d’Europa hi ha un telèfon per persona, a l’Àfrica només n’hi ha un per cada 50 individus. Aquesta escassetat d’equipaments i infraestructures de comunicació juga en contra seu, però la situació sociopolítica d’aquest continent és el seu principal llast per al desenvolupament.

Podem dividir Europa en tres franges. Una és la dels països escandinaus, on la penetració d’Internet és fins i tot més gran que als Estats Units; una altra és la dels països més rics (França, Regne Unit, Alemanya, Suïssa…) i una altra la dels països del sud (Espanya, Portugal, Itàlia, Grècia). En aquests últims, la infraestructura no és tan bona però millora dia a dia. I per viure la cultura de la feina per hores, de l’economia submergida, del buscar-se la vida, del no-respecte sa a l’autoritat… que va com l’anell al dit a Internet i al comerç electrònic. La forma de vida llatina, menys rígida, menys reglamentista i més espontània, és més concorde amb la cultura digital que la mentalitat japonesa o l’alemanya. El consumidor d’Internet encaixa bé en una societat amb molta economia subterrània, ja que la Xarxa es nodreix de petites iniciatives a vegades poc o mal organitzades i no del tot reglamentades, de les que els més eixerits es poden aprofitar. Això vol dir que s’haurà de revisar la legislació en molts aspectes, entre altres els impostos, les taxes i els aranzels. Les lleis de molts països no estan preparades i s’hauran d’adaptar a l’economia d’Internet.

El problema més urgent, i que s’haurà de prevenir perquè no és tan llunyà en el temps, és que, com a conseqüència del gran ús que se’n fa, la Xarxa arribi a congestionar-se i deixi de funcionar amb un mínim de rapidesa i qualitat. La connexió ha d’estar sempre disponible perquè si no l’instrument esdevindria inútil. Hem d’evitar aquest col·lapse a les xarxes millorant tot el possible les infraestructures de les telecomunicacions.

Li donaré un altre dels meus vaticinis que tant sorprenen: d’aquí a uns cinc o deu anys hi haurà més objectes connectats a Internet que persones, especialment els més comuns a les llars, les joguines i els electrodomèstics. El consum de joguines és tan gran que aviat hi haurà més Barbies connectades a la Xarxa que persones (als EUA, cada nena té més de sis d’aquestes nines de mitjana), i les Barbies de tot el món s’explicaran les seves confidències en diferents idiomes. El fabricant ens regalarà les rentadores també connectades a Internet i ens cobrarà per cada rentat i per l’actualització dels programes informàtics que fan funcionar l’electrodomèstic. A més, els circuits reemplaçaran els codis de barres dels productes i els permetran dialogar entre ells: una camisa, per exemple, podrà comunicar a una rentadora el programa més adequat per al seu tipus de teixit i color. Tots posseirem entre 5.000 i 10.000 microprocessadors que es comunicaran entre si, cosa que donarà peu a tot tipus d’indústries avui encara inimaginables.

Veig positiu que existeixin joves autodidactes amb ambicions i que uneixin curiositat i coneixements. El futur és de la joventut i s’ha de pensar en els hackers com a investigadors que creen i col·laboren en el desenvolupament de les noves tecnologies.

L’avantatge que tenia Europa sobre els Estats Units en la telefonia mòbil es reduirà perquè les subhastes recents de llicències de telefonia mòbil UMTS, que han meritat sumes abundants de diners a les arques dels governs europeus, repercutiran aquest sobrepreu a la butxaca del consumidor. El cost de mil dòlars per usuari, que representa el desembossament que han realitzat les operadores, implica directament el fracàs de la tercera generació d’aquests mòbils, el valor afegit dels quals és la possibilitat de connectar-se a Internet. Així, l’avantatge que Europa tenia sobre els Estats Units en la telefonia mòbil desapareixerà i no ho farà només per culpa de la voracitat financera dels governs, sinó també perquè la tecnologia en la qual es basa -UMTS- no està prou avançada. Altres sistemes de comunicació sense fil restaran possibilitats a la que es coneix com a telefonia de tercera generació. Tant el GPRS, sistema similar a l’UMTS, que permet de connectar-se a Internet a una velocitat superior, com les xarxes Peer-To-Peer (d’igual a igual) competiran amb l’UMTS.

La televisió és un mitjà excel·lent per connectar-se a Internet. D’aquí a cinc anys, conviuran la TV per cable, les plataformes digitals i les televisions tradicionals adaptades als nous mitjans. Això sí, totes oferiran una programació molt semblant.

A Europa regeix una mentalitat molt conservadora. S’ha imposat la idea de no córrer riscs i de gaudir d’una feina fixa per a tota la vida; afavoreix el valor de la seguretat. A tot això, s’ha d’afegir la por al fracàs que estigmatitza el jove que no aconsegueix tirar endavant un nou projecte. Si a Europa una nova empresa a Internet triga a posar-se en marxa sis mesos, als Estats Units es fa en dos dies i si el negoci no funciona no passa res. El pitjor que et pot passar si fracasses en un projecte ambiciós i arriscat és que hagis après alguna cosa nova. Als Estats Units, l’entorn convida a assumir aquests riscs. Es valora molt socialment aquell que assumeix grans riscs i triomfa. Un dels aspectes més importants de la nova economia és que s’han d’escoltar els joves i valorar les seves iniciatives.