La força del vent encén la llum
La pujada del cost de la gasolina, el fuel i d’altres combustibles derivats del petroli no només obren els informatius de TV, sinó que s’emporten un quants diners (no previstos) dels consumidors, eleven la inflació que, al seu torn, encareix els crèdits que paguem. Des d’una perspectiva mediambiental, aquesta crisi del petroli podria haver tingut un efecte beneficiós: la reducció del consum i l’impuls d’energies renovables, com la solar o l’eòlica. Però tots sabem que d’això, poca cosa o res. El consum de petroli al món no disminueix i les energies renovables, molt més compassives amb el medi ambient, continuen exercint un paper simbòlic en la generació i el consum energètic al nostre planeta. El novembre de l’any passat un litre de gasolina súper costava 130 pessetes, avui ronda les 160; quant al gasoil, per omplir un dipòsit de 50 litres d’un cotxe dièsel fa un any es necessitaven 5.000 pessetes mentre que avui ens exigirien 6.300 pessetes, un encariment del 26% en un any, deu vegades més que la inflació prevista per a aquest període. I la majoria de l’electricitat que consumim al nostre país continua procedint de les centrals tèrmiques, que funcionen a base de carbó i fueloil, que no són en absolut fonts renovables d’energia, o bé de les centrals nuclears, en clar declivi i amb grans manques mediambientals.
El repte del futur és aconseguir una font d’energia barata, no contaminant, renovable i accessible per a tots els països del món, que permeti al transport, a les indústries i a les llars mitigar la dependència servil que avui mostra davant del petroli. Podria aquesta energia provenir del vent? Fins fa poques dècades la ciència i la tècnica no encertaven a guanyar la batalla al déu Eolo per aprofitar la força dels vents i aconseguir energia de forma rendible i en quantitat suficient. Van ser necessaris molts anys d’estudis, experiments i fracassos en prototips d’aerogeneradors fins que, per fi, van aconseguir alçar-se sobre els nostres turons, platges i deveses uns molins que poc tenen a veure estèticament amb els que estampen des de fa segles La Manxa, però que serveixen per convertir la força del vent en energia elèctrica. Avui sembla que la seva utilitat i rendibilitat és inqüestionable.
Es calcula que d’aquí a deu anys, l’energia eòlica representarà a Espanya 9.000 megavats (MW) anuals en generació d’electricitat, un 15% de la que es consumeix al nostre país. Molt lluny d’aquesta important xifra queden altres fonts renovables com la solar, malgrat les nombroses hores de sol de què gaudeix la península, i encara més lluny figuren els dispositius tecnològics per aprofitar la força de les ones i les marees. Però no tot és pessimisme: els experts calculen que el 2006, el 8% de l’energia consumida a Espanya serà renovable. Aquests percentatges poden semblar exigus, però adquireixen la seva veritable dimensió quan es coacara amb una dada aclaridora: fa tan sols dos anys, les centrals tèrmiques, nuclears i hidroelèctriques subministraven el 98% de l’energia a la xarxa elèctrica i només un 2% provenia de fonts renovables. D’aquestes, i amb permís de l’energia solar, avui el rànquing està liderat per l’energia eòlica, que utilitza com a matèria primera un bé renovable i abundant: el vent. L’energia eòlica s’aprofita de dues formes ben diferenciades. En una serveix perquè unes aerobombes -el model més comú són els molins multipala del tipus americà- treguin aigua dels pous sense cap més ajuda que la del vent; en una altra, els molins incorporen un generador elèctric i produeixen corrent quan bufa el vent; s’anomenen aerogeneradors. Els molins que generen energia elèctrica tenen tres pales i, per la seva implantació creixent, ja resulten gairebé familiars en el paisatge de molts punts de la nostra geografia.
Els aerogeneradors poden produir energia elèctrica de dues formes: en connexió directa a la xarxa de distribució convencional i de forma aïllada. La primera utilitza molins de vent de gran potència que aboquen la seva energia a la xarxa elèctrica. Conviuen amb aquest sistema, encara que de manera gairebé testimonial, les aplicacions aïllades de generadors de petita o mitjana potència per a usos domèstics o agrícoles: il·luminació, petits electrodomèstics, bombatge, irrigació…
Els sistemes més desenvolupats i rendibles es denominen parcs eòlics i consisteixen en agrupacions de diversos molins que envien energia elèctrica a la xarxa. La capacitat de producció de l’energia eòlica, tan dependent de les condicions meteorològiques, és en certa manera imprevisible, però es considera que el seu grau de penetració a les grans xarxes de distribució elèctrica pot arribar sense problemes del 15% al 20% del total, sense precaucions especials en la qualitat del subministrament ni en l’estabilitat de la xarxa. A Fuerteventura (Canàries), els 20 megavats que produeix el parc eòlic de Cañada del Río cobreixen el 25% de les necessitats elèctriques de l’illa. A Navarra, el 6% del consum total de 1999 el van proporcionar els seus nombrosos parcs eòlics. Tampoc estem parlant d’alta tecnologia: llevat de les paletes de material lleuger i les turbines controlades per microprocessador, els aerogeneradors comercials no incorporen novetats substancials respecte als que es van construir fa 50 anys. L’energia eòlica és, per tant, un projecte vell que madura dia a dia.
Respecte vers el medi ambient El procés d’obtenció de l’energia eòlica ha de ser coherent amb el respecte mediambiental que prediquen els seus promotors i està subjecte a una normativa específica. Abans de projectar un parc eòlic, per exemple, és obligatòria la realització d’un estudi d’impacte ambiental que en determinarà la viabilitat; una instal·lació rendible es pot desestimar perfectament pels efectes negatius que ocasiona a l’entorn. L’estudi analitza l’emplaçament escollit, la mida de la instal·lació i la distància entre el parc eòlic i les àrees sensibles, com assentaments humans i espais naturals protegits. Si no es compleixen els requisits, s’han de detenir les obres fins a ajustar-les a la normativa. Així mateix, en finalitzar la instal·lació i durant l’explotació s’han de presentar informes mediambientals periòdics. I quan acaba la vida útil dels aerogeneradors (es calcula que és d’uns 25 a 30 anys) i en cas que no continuï l’activitat productiva, s’han de retirar els molins i revegetar el buit que deixen, on quedaran enterrats les sabates i els cables.
La proliferació de parcs eòlics està provocant reaccions socials molt enfrontades. I, com passa gairebé sempre, moltes estan justificades. Començant pel que potser és més anecdòtic, el vent és un bon transmissor del soroll i en algunes poblacions properes als parcs eòlics s’han recollit queixes per l’augment de la contaminació acústica, encara que hi ha qui assenyala que el soroll procedeix més del mateix vent que dels molins. El que és innegable és que la instal·lació d’un parc d’aquests molins produeix impactes ecològics i paisatgístics al terreny on s’estableix. Es requereix, i normalment passa en espais aïllats i de gran valor ecològic, el moviment de terres i la construcció de carreteres i pistes d’accés al parc eòlic, on abans només hi havia senders naturals i d’impacte mediambiental nul.
La normativa estableix que les zones excavades durant l’obra s’han de cobrir amb terra vegetal i que en finalitzar la instal·lació dels molins s’ha d’iniciar el pla de revegetació i recuperació de terres, amb la sembra d’espècies autòctones de creixement ràpid. Avui, els aerogeneradors es construeixen d’una mida el més reduïda possible i es pinten amb colors que pertorbin menys el paisatge, malgrat que la seva presència de cap manera passa desapercebuda. Però el que més preocupa els ecologistes i defensors de la naturalesa és la repercussió negativa d’aquests molins de vent en les aus.
A l’estudi previ a la instal·lació d’un parc eòlic s’ha de reflectir la presència i el pas d’aus, juntament amb un inventari d’espècies. La mort de les aus es produeix quan xoquen contra les aspes del molí i per electrocució amb les línies d’alta tensió. En defensa dels molins de vent, cal assenyalar que, segons algunes opinions, les aus (fins i tot les espècies migratòries) s’acostumen a l’existència de les pales i les eviten en la seva trajectòria, com fan amb els arbres i altres obstacles naturals. Amb les línies d’alta tensió el problema és més complicat, ja que les aus xoquen contra els cables perquè no els veuen en ple vol, cosa que s’intenta evitar amb elements que destaquin les línies, com cintes, pilotes o espirals. La col·locació d’aquests cables d’alta tensió també s’ha d’estudiar: aniran en paral·lel amb les línies d’aerogeneradors fent corredors per on puguin passar les aus i, si és necessari, es pot obligar els promotors del parc eòlic a enterrar els cables.