Aparcar suposa grans diferències quant a temps i cost
Avui, la saturació del trànsit a causa de l’ús intensiu del cotxe particular dificulta el funcionament eficaç de les ciutats, en redueix l’accessibilitat i causa danys al medi ambient urbà i al benestar psicològic dels mateixos conductors. El gran increment dels fluxos de trànsit, que pressionen sobre els espais centrals de les ciutats, és, segons els experts, un dels principals problemes de les nostres urbs. La gran quantitat de desplaçaments en hores punta desborda amb freqüència la capacitat de les infrastructures viàries i perjudica tant el transport col·lectiu i els conductors de vehicles particulars com els vianants.
CONSUMER ha comparat, mitjançant una metodologia pròpia i dissenyada expressament, el temps que triguen els automobilistes a localitzar un lloc lliure on estacionar el seu vehicle a la via pública (no en pàrquings) al centre de Bilbao, Vitòria, Sant Sebastià, Pamplona, Logronyo, Santander, Barcelona, València, Castelló, Alacant, Màlaga i Madrid. A més, ha recopilat dades en ajuntaments i empreses de pàrquings sobre altres qüestions relacionades amb el fet d’aparcar el vehicle en aquestes 12 capitals: dotació de places d’aparcament, tarifes de zones blaves i de pàrquing de pagament, taxa per recuperar el cotxe retirat per la grua per mal estacionament, multes per aparcar en doble fila o en gual…
Segons la prova pràctica realitzada, aparcar (és una mitjana corresponent a tots els dies de la setmana, incloent-hi dies festius) al centre de Logronyo i Vitòria requereix només 3 minuts i mig i 5 minuts respectivament, mentre que a Madrid exigeix 13 minuts i mig i a Alacant (que es trobava immersa en obres d’infraestructura que perjudiquen el trànsit) suposava 22 minuts. Aquestes quatre ciutats són els valors extrems i les diferències amb les altres vuit capitals són importants. A Bilbao aparcar resulta també difícil però només en dies feiners (més de nou minuts) mentre que a Sant Sebastià és relativament senzill en dies laborables (6 minuts) però molt complicat (més de 20 minuts) en dies festius. Barcelona, amb una mitjana de gairebé 8 minuts per cada aparcament, i millor els caps de setmana que els laborables, queda en un terme mig, molt satisfactori per a una urbs de la seva mida. Les ciutats que més paciència exigeixen a l’automobilista que aparca en dies feiners són, de pitjor a millor, Alacant (recordem la influència de les obres), Madrid, València, Bilbao i Castelló. En totes, estacionar al centre de dilluns a divendres requereix més de 9 minuts de mitjana. Els caps de setmana la situació millora una mica però continua sent complicat deixar el cotxe: només a Bilbao, Logronyo i Vitòria es triga menys de 5 minuts. Les que pitjor ho posen als automobilistes per aparcar els caps de setmana són Sant Sebastià (gairebé 23 minuts de mitjana), Alacant (gairebé 16 minuts, i els diumenges no hi havia obres…) i Madrid (14 minuts). Posem com a referència el fet que aparcar al centre de Barcelona el cap de setmana requereix només 6 minuts, i a Bilbao 2 minuts i mig.
Com es van mesurar els temps
Els tècnics de CONSUMER van realitzar un total de 672 aparcaments a la zona més cèntrica de les 12 capitals, de dilluns a diumenge i durant dues setmanes ben allunyades en el temps, una el febrer d’aquest any i l’altra el juliol. Es va aparcar 56 vegades a cada ciutat, 8 vegades a diferents hores (les mateixes a cada una de les ciutats) cada dia de la setmana, i sempre entre les 9 del matí i les 8 de la tarda. Els estacionaments es van efectuar a la via pública, evitant els pàrquings i amb vehicles de mida mitjana. A cada nucli urbà, tots els intents d’estacionament van partir d’un mateix lloc i es va prendre com a referència a cada ciutat un edifici emblemàtic i molt cèntric. La recerca de l’aparcament s’iniciava, en tots els casos, als carrers més propers al lloc de partida. I continuava en les zones pròximes, per tornar cap a la zona del punt de partida quan, en el seu anhel de localitzar una plaça per aparcar, el conductor s’allunyava prou com perquè la tornada a peu fins al punt de referència exigís més de 10 minuts.
Però no es tracta només de la pèrdua de temps i d’estrès. Aparcar a la via pública també comporta un cost ben diferent entre unes ciutat i les altres, excepte a Castelló (que no té zones blaves d’aparcament amb horari limitat). Estacionar a la zona blava de Barcelona costa 225 pessetes l’hora, el triple que a Vitòria i Alacant i més del doble que a València, Madrid, Santander i Logronyo. Quan les coses es posen difícils, sempre queda l’opció del pàrquing de pagament. Madrid, Barcelona i València tenen, amb molta diferència, els pàrquings més cars: una hora d’estacionament costa de mitjana més de 200 pessetes, mentre que a Logronyo, Pamplona i Vitòria representa al voltant de les 100 pessetes. A Màlaga costa 195 pessetes l’hora, i a Bilbao, Sant Sebastià i Santander està al voltant de les 150 pessetes. Alacant i Castelló ofereixen pàrquings bastant econòmics, a unes 130 pessetes l’hora de mitjana.
Quant a la facilitat de trobar una plaça de pàrquing, les diferències tornen a ser importants: Sant Sebastià compta amb una plaça per cada 21 turismes que paguen l’impost de circulació en aquest ajuntament, mentre que a Màlaga n’hi ha una per cada 206 cotxes, una proporció deu vegades pitjor que la donostiarra. Madrid tampoc pot presumir: una plaça de pàrquing per cada 128 turismes. Entre les més ben dotades de pàrquings figuren Logronyo i Castelló.
Finalment, els qui aparquen incorrectament a Sant Sebastià, Pamplona i Barcelona es troben 10 vegades més exposats al fet que la grua els retiri el cotxe que aquells que ho fan a Logronyo. Aquesta dada es basa en la proporció del nombre de serveis que realitzen les grues municipals respecte al nombre de cotxes que paguen l’impost de circulació a cada ciutat. És a dir, que la pressió a què es veuen sotmesos els automobilistes que no compleixen les normes és ben diferent en unes ciutats i en unes altres. Bona mostra d’aquesta discriminació és la tarifa que s’ha d’abonar per recuperar el cotxe retirat de la calçada per una d’aquestes grues: a Santander no costa res, mentre que a Madrid s’han d’abonar gairebé 20.000 pessetes i a Barcelona i València més de 17.000 pessetes. Logronyo i Castelló presenten una taxa molt assequible: menys de 6.000 pessetes. Hi ha dues dades més que revelen el diferent grau de severitat dels ajuntaments amb els infractors: en primer lloc Sant Sebastià, on els agents municipals imposen una mitjana d’1,5 multes de trànsit per habitant i any, mentre que a Alacant la proporció és deu vegades inferior; i, en segon lloc, a Santander no respectar la normativa de la zona blava se sanciona amb una multa de 10.000 pessetes, mentre que a Alacant la mateixa infracció suposa una sanció de només 2.000 pessetes.
Aparcar a la ciutat costa més diners del que sembla
Però no es tracta només de la pèrdua de temps i d’estrès. Aparcar a la via pública també comporta un cost ben diferent entre unes ciutat i les altres, excepte a Castelló (que no té zones blaves d’aparcament amb horari limitat). Estacionar a la zona blava de Barcelona costa 225 pessetes l’hora, el triple que a Vitòria i Alacant i més del doble que a València, Madrid, Santander i Logronyo. Quan les coses es posen difícils, sempre queda l’opció del pàrquing de pagament. Madrid, Barcelona i València tenen, amb molta diferència, els pàrquings més cars: una hora d’estacionament costa de mitjana més de 200 pessetes, mentre que a Logronyo, Pamplona i Vitòria representa al voltant de les 100 pessetes. A Màlaga costa 195 pessetes l’hora, i a Bilbao, Sant Sebastià i Santander està al voltant de les 150 pessetes. Alacant i Castelló ofereixen pàrquings bastant econòmics, a unes 130 pessetes l’hora de mitjana.
Quant a la facilitat de trobar una plaça de pàrquing, les diferències tornen a ser importants: Sant Sebastià compta amb una plaça per cada 21 turismes que paguen l’impost de circulació en aquest ajuntament, mentre que a Màlaga n’hi ha una per cada 206 cotxes, una proporció deu vegades pitjor que la donostiarra. Madrid tampoc pot presumir: una plaça de pàrquing per cada 128 turismes. Entre les més ben dotades de pàrquings figuren Logronyo i Castelló.
Finalment, els qui aparquen incorrectament a Sant Sebastià, Pamplona i Barcelona es troben 10 vegades més exposats al fet que la grua els retiri el cotxe que aquells que ho fan a Logronyo. Aquesta dada es basa en la proporció del nombre de serveis que realitzen les grues municipals respecte al nombre de cotxes que paguen l’impost de circulació a cada ciutat. És a dir, que la pressió a què es veuen sotmesos els automobilistes que no compleixen les normes és ben diferent en unes ciutats i en unes altres. Bona mostra d’aquesta discriminació és la tarifa que s’ha d’abonar per recuperar el cotxe retirat de la calçada per una d’aquestes grues: a Santander no costa res, mentre que a Madrid s’han d’abonar gairebé 20.000 pessetes i a Barcelona i València més de 17.000 pessetes. Logronyo i Castelló presenten una taxa molt assequible: menys de 6.000 pessetes. Hi ha dues dades més que revelen el diferent grau de severitat dels ajuntaments amb els infractors: en primer lloc Sant Sebastià, on els agents municipals imposen una mitjana d’1,5 multes de trànsit per habitant i any, mentre que a Alacant la proporció és deu vegades inferior; i, en segon lloc, a Santander no respectar la normativa de la zona blava se sanciona amb una multa de 10.000 pessetes, mentre que a Alacant la mateixa infracció suposa una sanció de només 2.000 pessetes.
La majoria de les ciutats espanyoles tenen problemes de saturació i retencions a causa de l’allau automobilístic en un teixit urbà amb capacitats espacials i ambientals molt limitades. El trànsit ocupa aproximadament el 80% de la superfície viària de les urbs i això malgrat que amb prou feines arriben al 20% les persones que diàriament es mouen a la ciutat amb locomoció motoritzada. Es calcula que el consum energètic mitjà de cada persona que es desplaça en el seu vehicle en hora punta és 6 vegades superior al que utilitza el transport col·lectiu. La recerca d’un lloc on estacionar el vehicle ocasiona tants problemes en el trànsit rodat que a Tòquio i ciutats dels Estats Units, si el conductor no disposa d’una plaça d’aparcament en propietat o en lloguer no se li permet d’utilitzar l’automòbil. La policia urbana no autoritza l’accés al centre de Manhattan si el conductor és l’únic ocupant del vehicle.
La Unió Europea, en el seu cinquè Programa de Medi Ambient i al Llibre Blanc del Transport recomana estratègies d’ordenació territorial, la potenciació dels sistemes de mobilitat que atorguin prioritat al transport col·lectiu, els vianants i els ciclistes, com també mesures educatives per a un ús més racional de l’automòbil privat. Una enquesta a nivell europeu va posar de manifest el gran suport social que mereixen les actuacions que limiten el trànsit d’automòbils al centre de les ciutats, entre d’altres la creació de zones per als vianants, els estacionaments exclusius per a residents, la reducció dels límits de velocitat en vies urbanes, els carrils per a transport col·lectiu i vehicles d’alta ocupació, l’ús del cotxe compartit i l’accés permès només a residents en determinades zones de l’urbs.
La contaminació atmosfèrica i acústica i, en general, el deteriorament de la qualitat de vida urbana són efectes directes del trànsit excessiu que tampoc s’han d’eludir. El transport és la major font emissora dels principals contaminants atmosfèrics que pateixen les nostres ciutats. Malgrat que la legislació sobre els gasos d’escapament d’automòbils i camions reduirà la contaminació originada per cada vehicle, l’augment del nombre d’aquests vehicles contrarestarà a mitjà termini les possibles reduccions.
Si una ciutat té un trànsit lleuger, ofereix bones possibilitats d’aparcament en superfície i, com a complement, compta amb pàrquings abundants i barats, es podria pensar que està afavorint l’ús del vehicle privat. Però no té per què ser forçosament així. Vet aquí Vitòria, una ciutat compassiva amb l’automobilista, però amb nombroses i àmplies zones per als vianants. Molts habitants de Vitòria realitzen la major part dels seus recorreguts caminant o amb transport públic. Alguna cosa hi tindrà a veure la conscienciació dels ciutadans, la configuració urbanística de la ciutat i la qualitat del transport públic. Per tant, no sembla del tot assumible la tesi que el millor argument dissuasiu per reduir l’ús del cotxe privat al centre de les ciutats és posar-ho cada vegada més difícil a l’automobilista i convertir la ciutat en un embús monumental i en un espai de tensió, problemes i inseguretat entre els ciutadans.
El desgast psicològic
Aparcar al centre de les ciutats resulta, la majoria de les vegades, incòmode i desagradable i acaba originant estrès. Fa perdre molt de temps i la incertesa de si arribarem a l’hora prevista al punt de destinació dispara els nostres nervis. Molts s’acaben enfadant amb altres conductors, amb els vianants i fins i tot amb els passatgers del seu automòbil. Enfrontar-se assíduament a aquesta situació fa que l’automobilista temi l’hora de posar-se al volant i comenci a sentir ansietat de forma anticipada, creant un cercle viciós que augmenta encara més l’ansietat. Aquest estat emocional influeix negativament en la seva manera de reaccionar davant les diverses circumstàncies del trànsit. Els esdeveniments que causen estrès cada dia provoquen reaccions com l’ansietat, les migranyes, els dolors musculars i les males digestions.
Circular per calçades saturades de trànsit i intentar aparcar al centre de les ciutats s’han convertit en activitats no per quotidianes menys irritants, frustrants i desagradables. Al revés, la seva quotidianitat accentua els problemes. És molt difícil acostumar-se a situacions tan estressants i requereix un gran autocontrol i enormes dosis de paciència. Aquestes situacions tenen relació directa amb l’estrès i produeixen una major activació del sistema nerviós simpàtic, encarregat d’ordenar a l’organisme una acció immediata. Augmenten així el ritme respiratori i cardíac i la pressió arterial, la qual cosa permet a l’ésser humà de respondre més ràpidament i eficaçment, i fa que circumstàncies de perill, com estar a punt de xocar amb un altre vehicle, es resolguin reaccionant a temps i frenant bruscament. Això no obstant, si la conjuntura no requereix una acció immediata, les sensacions producte d’aquesta major activació del sistema nerviós es perceben com a desagradables, perquè aquesta energia afegida no es canalitza ni s’utilitza i les palpitacions i la sudoració inquieten i es tradueixen en una cosa negativa. També augmenta l’activació del sistema nerviós perifèric, que regula el nivell de tensió dels músculs i executa els moviments. Per això, quan romanem llarg temps atrapats en un embús poden sorgir el maldecap, el mal de coll o el mal a l’esquena. I si l’estrès és intens, freqüent i durador es generen d’altres trastorns, com la sensació de fatiga, la falta de gana o la dificultat per concentrar-se. L’aparició de l’estrès, en realitat, depèn del fet que la situació es percebi o no com amenaçant. Si una persona es prepara amb calma i sensatesa per afrontar-la, l’estrès serà mínim. Si, al contrari, tradueix aquesta situació com una cosa horrorosa i injusta, la resposta comportarà tensió muscular, acceleració del ritme cardíac…, a més d’emocions negatives.
Les relacions socials que es guien per les normes de trànsit són les que destil·len més agressivitat. I, pel que sembla, és en aquest context quan es tenen més a prop armes i objectes punxants. L’estrès i l’increment de conductes violentes i agressives perjudica també la seguretat viària. La recerca d’un lloc per aparcar augmenta, a més, la fatiga dels conductors i aquest factor és perillós quan s’afegeix al cansament que suposa recórrer molts quilòmetres o el final de la jornada laboral. L’operació d’aparcar produeix més casos d’insolidaritat entre conductors que en d’altres d’igualment complexes, com el de l’avançament. La recerca d’un aparcament, d’altra banda, redueix l’atenció de l’automobilista davant la conducció pròpiament dita. Està tan concentrat a trobar una plaça lliure que es distreu de la conducció, la qual cosa augmenta la possibilitat de xocs amb d’altres vehicles i atropellaments a vianants. I, per acabar, l’estrès i la tensió que provoquen la recerca d’aparcament no finalitzen quan s’aconsegueix l’objectiu. Aquestes alteracions de l’ànim es mantenen si no s’ha estacionat el vehicle correctament o si s’està pendent de renovar la targeta de pagament de la zona blava, sistema que, tot i que és útil per regular el trànsit i buidar les places, crea situacions estressants en una societat que en té de sobres.
La conducció freqüent per carrers cèntrics perjudica el vehicle, que pateix un desgast més gran que transitant per carreteres interurbanes, i conduir pel centre de la ciutat suposa una despesa de combustible molt superior a fer-ho per carretera. A més, en circular a una velocitat molt baixa i realitzar moltes maniobres, el carburant no es crema bé i genera sutge que deteriora el motor, les vàlvules i les bugies del cotxe. Però el component que més es desgasta en conduir pel centre de la ciutat és l’embragatge. El conductor el fa servir molt a causa de l’elevat nombre de vegades que ha de parar i arrencar. A això cal afegir l’hàbit incorrecte d’esperar que salti la llum verda trepitjant l’embragatge. L’altra peça de l’automòbil que més es ressent quan se circula per la ciutat és el tub d’escapament, la vida del qual es pot reduir a la meitat. L’aigua que es produeix dins del tub no és expulsada i s’acumula, la qual cosa provoca que es rovelli. També els pneumàtics pateixen, sobretot quan se surt accelerant dels semàfors per culpa de les presses o dels hàbits incorrectes.
- No hem d’anar amb cotxe amb el temps just. Siguem previsors, pensem en la possibilitat d’un embús i informem-nos de les condicions del trànsit.
- No ens entossudim a estacionar a dos metres del lloc de destinació. Passejar uns minuts és saludable, ecològic i surt molt més barat que donar mil voltes amb el cotxe.
- Mantinguem la calma, és el millor per evitar accidents. Els que es produeixen a la ciutat solen ser lleus i ocasionen danys menors: xapa, fars o para-xocs, però hem de procurar sortejar-los.
- Alterar-se o enfadar-se dins del cotxe no serveix de res i només provoca malestar.
- Aprenguem a identificar i controlar l’ansietat. Davant situacions de gran estrès al volant, les tècniques de relaxació i respiració són molt útils, com també escoltar música agradable.
- El transport públic és una gran alternativa. I si n’hi ha a la nostra ciutat, millor encara els carrils bici.
- Caminar per anar a la feina, a estudiar o a comprar és una inversió en salut i el mitjà de transport més barat i ecològic. També és el més coherent amb el concepte de qualitat de vida urbana.
- No aparquem mai el cotxe en un carril bus o en doble fila, distorsiona el trànsit i molesta els altres conductors.
- Vigileu amb freqüència el nivell de l’oli i el filtre, que s’embruten més.
- L’ús d’intermitents és obligatori, no utilitzar-los desorienta els altres conductors i genera situacions de perill.
- Inicieu la marxa amb suavitat. Els acceleraments fan malbé l’embragatge i augmenten la despesa de combustible.
- Canviar l’embragatge surt molt car. No trepitgeu el pedal esquerre quan espereu en un semàfor. Així evitareu que es torni a escalfar i s’acabi cremant.
- El cotxe privat és l’última opció. Anar caminant o amb bicicleta és una bona manera de mantenir-se en forma, també tenim el transport públic. I si recorreu amb freqüència al cotxe, intenteu compartir-ne l’ús amb d’altres persones. Us sortirà més barat i contaminarà menys.
- Logronyo Molt bé. És la ciutat on més senzill resulta aparcar al centre: només 3 minuts i mig, tant en dies laborables com en dies festius. Pàrquings, molt bé: són els més barats (90 pessetes l’hora) i la ciutat compta amb la segona millor oferta quant al nombre de places. La zona blava és econòmica (95 pessetes l’hora) i per al seu control compta amb el desplegament d’agents més gran de les 12 ciutats comparades. El servei de grues també és barat: 5.905 pessetes.
- Vitòria
Bé. La segona on menys temps costa aparcar: poc més de 5 minuts de mitjana. En dies laborables només 5 minuts i mig (també el segon millor temps). Pàrquings barats (100 pessetes l’hora), però molt poca oferta de places. La zona blava més barata (60 pessetes l’hora) i una de les que estipula menys nombre d’hores de pagament. La menor dotació de vigilants de zona blava. - Santander
Acceptable – bé. Aparcar costa una mitjana de gairebé 6 minuts i mig, el tercer millor temps. Gairebé no hi ha diferència entre dies festius i laborables. Pàrquings, bé: són relativament econòmics (147 pessetes l’hora) i el desplegament de places és dels més grans. Zones blaves barates (90 pessetes l’hora). És l’única de les 12 ciutats on recuperar el cotxe retirat per la grua no suposa cap despesa per a l’usuari. - Pamplona
Acceptable: estacionar costa una mitjana de 6 minuts i mig. Es triga una mica més els caps de setmana que els dies laborables. Pàrquings, molt bé: són molt barats (100 pessetes l’hora) i l’oferta de places és més que acceptable. Zones blaves: el preu és intermedi, 120 pessetes per una hora, però el desplegament de vigilants és inferior al d’altres ciutats. - Barcelona
Regular. Estacionar al centre requereix de mitjana gairebé 8 minuts, dos menys el cap de setmana. Aparcar surt caríssim. Els pàrquings més cars (250 pessetes l’hora) juntament amb Madrid i, a més, no hi abunden. Les zones blaves també són les més cares (223 pessetes de mitjana l’hora) i és una de les ciutats amb més hores de pagament. El servei de grues és el segon més car: 17.725 pessetes. - Sant Sebastià
Regular. Les dades mitjanes confonen: és la tercera on més costa aparcar, amb gairebé 11 minuts, però els dies feiners n’hi ha prou amb 6 minuts, temps molt acceptable. És on més costa aparcar els caps de setmana. El diumenge suposa més de mitja hora. La major oferta de places de pàrquing, a preu mitjà: 147 pessetes l’hora. Zones blaves cares (144 pessetes l’hora), amb moltes hores de pagament i pocs vigilants. - Castelló
Regular-malament. Aparcar al centre suposa una mitjana de 8 minuts i mig. Però els dies laborables es requereixen 9 minuts i mig. Els pàrquings són barats (127 pessetes l’hora) i disposen d’una àmplia oferta. No hi ha zones blaves, per la qual cosa aparcar surt gratis. El servei de grues és el segon més barat: només 5.250 pessetes. - Màlaga
Regular-malament: de mitjana, estacionar al centre costa 7 minuts i mig. Aparcar diumenge és molt més fàcil que dissabte. Pàrquing: molt poques places i a més cares, 195 pessetes l’hora. Zones blaves, molt cares: 155 pessetes l’hora. El servei de grua, també car: 12.800 pessetes. - Bilbao
Regular-malament. Les dades mitjanes enganyen (7 minuts i 20 segons) ja que durant el cap de setmana aparcar és molt senzill (dos minuts i mig), però els dies feiners suposa 9 minuts i quart. Pàrquings de preu mitjà (145 pessetes). Zones blaves una mica cares (130 pessetes l’hora), si bé és la ciutat amb menys hores de cobrament. Bona dotació de vigilants de zones blaves. La grua, preu mitjà-alt: 11.260 pessetes. - València
Malament. Una de les pitjors: aparcar suposa una mitjana de 10 minuts i més d’11 minuts els dies feiners. Pàrquings molt cars (222 pessetes l’hora), però les zones blaves són econòmiques (80 pessetes l’hora). El servei de grua és el tercer més car: la taxa per recuperar el cotxe és de 17.600 pessetes. - Alacant
Malament. La ciutat que més dificultats posa per aparcar (22 minuts de mitjana), però van influir molt les grans obres d’infraestructura que s’hi feien. Els caps de setmana, també malament (gairebé 16 minuts). Almenys, aparcar surt barat: tant els pàrquings (135 pessetes l’hora) com les zones blaves (70 pessetes l’hora) són molt econòmics. - Madrid
Malament. Es requereix una mitjana de més de 13 minuts i resulta tan difícil els dies laborables com els dies festius. Té els pàrquings més cars (250 pessetes l’hora), juntament amb Barcelona, i és on més escassegen les places d’aparcament de pagament. La zona blava resulta barata (80 pessetes l’hora), però és la ciutat on hi ha més hores de pagament. Hi ha molt pocs vigilants a les zones blaves. El servei de grua és el més car: la taxa per recuperar el cotxe retirat és
Les principals conclusions de l’informe són les següents: primera, aparcar al centre d’algunes ciutats costa molt més temps, fins i tot quatre vegades més, que a d’altres; segona, fer-ho en dies feiners (de mitjana gairebé 9 minuts i mig per cada aparcament) només requereix un 10% més de temps que el cap de setmana; tercera, el cost que suposa aparcar el vehicle és molt diferent segons la ciutat on s’efectuï l’estacionament: les zones blaves (OTA, ORA i similars) i els pàrquings de pagament costen en unes ciutats el doble, i fins i tot el triple, que en d’altres; i quarta, la possibilitat que els automobilistes que aparquen incorrectament a la via pública siguin multats o la grua els retiri el vehicle és molt superior (fins a deu vegades més) en unes ciutats que en d’altres.