Una epidèmia sota els llençols
“Una epidèmia sota els llençols”. Així descrivia la infermera britànica Pam Hibbs el 1987 els efectes de les úlceres per pressió. Aquesta definició continua vigent avui. Les úlceres són lesions que afecten algunes parts de la pell, els teixits de les quals s’esquincen i moren, fins al punt que, de vegades, els ossos es fan visibles. Aquestes úlceres es produeixen per la pressió del cos mantinguda al llarg del temps sobre una superfície, fruit de l’aixafament dels teixits, i en pacients de mobilitat reduïda o immòbils, com els lesionats medul·lars, persones grans i grans dependents.
Quan se’ls mou sense separar-los del llit o de la butaca on passen llargues hores, es produeixen unes forces de fricció que també afavoreixen el desenvolupament d’aquestes ferides. A més, hi ha un altre ingredient que acompanya la vellesa, la incontinència d’orina o d’excrements, que fa els ancians més fràgils i menys resistents a totes les forces mecàniques descrites.
L’impacte epidemiològic de les úlceres és molt cridaner. A Espanya hi ha entre 60.000 i 90.000 afectats per, almenys, una úlcera per pressió, i el 85% d’aquestes tenen més de 65 anys, encara que també poden aparèixer en pacients joves i infants, segons el Grup Nacional per a l’Estudi i l’Assessorament en Úlceres per Pressió i Ferides Cròniques (Gneaupp), que dirigeix José Javier Soldevilla.
Les úlceres per pressió són molt més que un dany col·lateral de romandre enllitat: són doloroses -excepte per als lesionats medul·lars-, tenen un gran impacte en la qualitat de vida dels qui les pateixen, poden derivar en complicacions infeccioses i eleven entre quatre i sis vegades més el risc de morir en relació amb els qui no les sofreixen.
Els afectats moren amb i per úlceres per pressió. Així ho va demostrar un estudi l’any 2003 sobre el registre de defuncions, del professor José Verdú, publicat a la revista “Gerokomos”.
El drama d’aquestes úlceres és que són irreversibles. Una taca rogenca a la pell en una prominència òssia és un senyal inequívoc de la seva aparició imminent i, quan aquestes es fan visibles, pot ser massa tard. Per aquesta raó, el millor tractament és la prevenció, que permet evitar-les en el 95% dels casos i es basa en les cures continuades que segueixen:
LA MOBILITZACIÓ. La immobilitat és una de les causes del seu desenvolupament; per tant, s’ha d’invitar el pacient que es mogui de forma autònoma, si pot, o bé canviar-lo de postura cada dues o tres hores i, si està assegut, cada hora.
LES SUPERFÍCIES ESPECIALS. Les superfícies o els matalassos especials milloren la pressió corporal sobre aquestes. Poden ser estàtiques o dinàmiques; en aquest últim cas, les cel·les que formen part dels matalassos es van inflant de manera alterna per a anar variant els punts de suport del cos.
CURES D’HIGIENE. La higiene dels pacients amb risc d’úlceres per pressió ha de ser exquisida, complementar-se amb cures d’hidratació de la pell, per a fer-la més resistent, i extremar-se si coincideixen la incontinència urinària o fecal. Avui hi ha unes cremes amb àcids grassos hiperoxigenats que milloren la hidratació i que contraresten la falta de risc sanguini de les zones sota pressió, que actuen contra les lesions incipients fruit de l’aixafament, i els productes de barrera que combaten l’excés d’humitat i sudoració.
CURES NUTRICIONALS. La nutrició és una altra peça fonamental en la prevenció de les úlceres. Ha de ser adequada en macronutrients, augmentant el contingut de proteïnes, i en oligoaliments.
SUPORT DE PERSONAL SANITARI. Els cuidadors de pacients immòbils poden sol·licitar el suport d’infermeres expertes a avaluar el risc d’úlceres per pressió i actuar en conseqüència. A Espanya, actualment hi ha tres escales validades per a utilitzar-les que permeten calcular aquest risc, en funció de la situació de cada pacient (valorant la pèrdua de pes, la nutrició i la incontinència, entre d’altres). Són les escales de Braden, Norton i Emina.
La prevenció és un acte de fe, ja que els resultats no es veuen, però sí el seu fracàs. Les úlceres per pressió, que tarden a tancar-se, estan exposades als gèrmens de l’ambient, per la qual cosa és fàcil que se sobreinfectin. Les cures, sovint, són doloroses: cal netejar bé i retirar el teixit mort o no viable. Tot i això, els últims anys han millorat amb l’administració d’anestèsics locals, d’ansiolítics i amb el concepte de cures en ambient humit. Aquest consisteix a aplicar productes tòpics que impedeixen que les ferides es ressequin (proporcionen la humitat i la temperatura adequada per a les cèl·lules implicades en el procés de cicatrització), controlen l’hemorràgia, eliminen les substàncies estranyes i el teixit desvitalitzat, protegeixen de traumatismes i gèrmens i resulten més confortables per als pacients, ja que disminueixen el dolor.