"A Internet ets el que escrius"

La paraula “etiqueta”, que s’utilitza molt, no m’agrada. Prefereixo parlar de les bones maneres, crec que s’ajusta més a la realitat. Tot això té a veure amb la comunicació. No es tracta tant de normes estrictes com de facilitar la comunicació i d’aconseguir els objectius que es persegueixen amb aquesta comunicació.

Crec que no canvien tant segons l’interlocutor, sinó en funció del format que s’utilitza. No és el mateix comunicar-se per correu electrònic que recórrer a una xarxa social o crear un bloc. També hi influeix, per descomptat, l’objectiu que es persegueix, si és una conversa informal o és professional. Al final, la base són unes regles mínimes de joc que permetran que la transmissió sigui al més eficient possible.

Potser no amb aquestes paraules, però sí que és veritat que hi ha diversos perfils. Així, apareix l’usuari anònim, que no vol desvelar qui és, que li va molt bé per a desinhibir-se; també apareix el perfil del “troll”, que boicoteja converses amb comentaris incendiaris… De perfils, n’hi ha, però com en la vida real. Tot i que és veritat que, per les característiques del mitjà, la possibilitat de “deixar-se anar” és més gran; defenso que, a Internet, al final ets el que sembles, o el que escrius. No crec que a Internet una persona sigui d’una manera i fora d’Internet en sigui d’una altra.

Depèn del context. Però en general, aquesta desinhibició dificulta una bona comunicació. Això és molt clar en el cas del correu electrònic. Hi ha persones que t’escriuen coses que no et dirien mai si et tinguessin al davant. En canvi, s’atreveixen a escriure-ho.

Dues coses. D’una banda, entendre bé el format i conèixer les seves característiques. El correu electrònic funciona d’una manera, les xarxes socials d’una altra, el Twitter d’una altra… D’una altra, posar-se al lloc de l’altre. Amb aquestes dues regles, n’hi hauria prou.

Depèn de per a què la utilitzis. En principi, hauria de prevaldre la confiança. Però això és com quan vols encetar una conversa en un bar. Si ets la primera que arribes al bar i no coneixes ningú, et comportes d’una manera. I si hi vas habitualment, et comportes d’una altra. A Internet és igual.

S’escriu malament perquè es confon la informalitat de l’entorn amb el tot s’hi val. L’ortografia i la gramàtica porten segles vigents perquè són codis comuns que faciliten la comunicació i la transmissió del missatge. És un error pensar que, com que és un mitjà marcat per la rapidesa i la informalitat, no cal aplicar-s’hi tant perquè el receptor ja ho entendrà.

El descuit i els errors en la redacció del missatge generen dos problemes. Un d’eficiència i un altre de la imatge que transmetem al receptor.

Crec que no. És un entorn nou per a moltes persones. Ningú l’ha après a escola. S’ha adquirit habilitat a base d’encerts i errors. A algunes persones ens ha començat a preocupar ara, i altres començaran a prestar-hi atenció d’aquí a un temps, quan vegin que el que han escrit avui es manté i no li agradi la imatge que ofereix d’ell. Això s’anirà veient amb el temps. Per exemple, a la meva filla, que té 14 anys i que escriu en fòrums i a Facebook, li dic: “Ets conscient de les escombraries que generes, que en uns anys et preguntaràs com és possible que hagis publicat això a la vista de tothom?”.

Falta sortir de l’ordinador i veure’l amb un punt de vista més ampli, veure que a Internet tot està interconnectat i que tot surt a la llum gràcies a Google.

Tothom i ningú. I això és el més bonic. Hi ha una autoregulació constant. És clar que hi ha errors i defectes, però en general funciona prou bé.

/imgs/20100101/entrevista1.jpg
Sí. Però també hi ha persones que no se n’assabenten, que no veuen la perspectiva dels altres… Però la mateixa comunitat s’encarrega de fer-los-ho saber sense que facin falta llistes de regles o normes. A més, és un sistema molt flexible que evoluciona. Quan vaig començar a Internet, no estava ben vist utilitzar un llenguatge semblant als missatges de mòbil (SMS) o les emoticones (combinació de lletres o dibuixos que tracten de mostrar un estat d’ànim), i ara sí que ho està, fins i tot en missatges professionals o d’empresa.

És imprescindible.

Sí. Es tracta d’aplicar el sentit comú i la tolerància. Internet no és un món a banda. És tan real com el que més. Vivim en digital.

Això és veritat. Ni a Internet ni fora de la Xarxa.

La comunicació se’n ressent i la imatge que es crea no és bona i no es correspon amb la realitat. De totes maneres, crec que la majoria de les persones que són descorteses a Internet ho són per desconeixement i no de forma conscient. És per culpa de la precipitació, de la urgència, de la informalitat…

Sí. D’aquí ve la tolerància. Hem de pensar que de vegades la comunicació no funciona com un desitjaria.

Exacte.

No crec que Internet en si fomenti aquests valors, sinó que aquests valors els porta un amb si mateix. Això no deixa de ser un conjunt de tecles on algú escriu coses.

Potser jo en aquest aspecte no sóc un bon exemple, perquè he deixat llibertat total. Jo conec la meva filla i sé com és i el que farà dins d’Internet a partir d’unes pautes bàsiques que jo li he donat: “no et comuniquis amb gent sota aquesta adreça”, “no enviïs dades a desconeguts” o “no et facis amiga de persones que no coneixes de res”. Tampoc cal criminalitzar Internet en si, sinó pensar que Internet amplifica coses que passen a fora. No s’ha de ser excessivament desconfiat ni pensar que a Internet es troba el pitjor. Hi ha de tot, com a fora, però sí que Internet amplifica i concentra. Per a utilitzar Internet has de dir al teu fill el mateix que quan surt de casa.

Sí, perquè la gent ja de per si no sol ser gaire educada fora d’Internet, i si a això s’afegeix la rapidesa, la informalitat i la precipitació… Al final, ni un mateix projecta una imatge adequada d’ell, o positiva cap als altres, ni s’està comunicant de la manera adequada per als objectius tant des del punt de vista d’empresa com personal.

Crec que tampoc no hem de pretendre això, sinó que la gent pensi determinades coses, que empatitzi amb els altres, que sigui més tolerant, que sigui més flexible i a partir d’aquí tot fluirà com en una conversa normal.

No. La proporció és la mateixa, el que passa és que a Internet queda per escrit. Una cosa que pot resultar una mera anècdota i se l’emporta el vent, allà queda escrita i es veu. A més, com que avui en dia qualsevol pot ser protagonista, hi ha gent que aprofita aquests mecanismes per a desinhibir-se, però el qui és així a Internet també ho és a fora.

Formació és rondar un temps per la Xarxa i aprendre del que fan els altres, de la forma com interactuen i llançar-s’hi i aplicar aquests dos principis que comentàvem abans. La majoria hem après sobre la marxa.

És habitual que s’airegin comentaris de tercers o que es reenviïn correus electrònics d’una persona, jo te’l reenvio a tu i tu a la teva llista, als teus amics…. Hauríem de reflexionar sobre això: tot el que sigui reproduir missatges de tercers o de persones que no estan en aquest moment en la comunicació s’ha d’evitar.

No, no, és molt útil. Jo ho faig servir prou i s’utilitza molt en els entorns professionals com Twitter. Com que no tenim clar com descodificarà el missatge l’altra persona, és bo afegir-hi determinades emoticones. Alerta, una cosa és afegir-ne algunes i un altre és omplir-lo.

Sí. Hi ha moltes empreses que confonen la comunicació escrita de tota la vida amb la comunicació escrita per Internet. I aquesta última és informal, no s’ha de regir pels mateixos patrons del que ens han ensenyat que és la comunicació corporativa escrita de tota la vida. A falta d’aquest entorn, les emoticones ens ajuden a humanitzar el missatge.

No concebo una empresa que prohibeixi l’accés a determinats serveis d’Internet, com ara Facebook, Messenger…. El que cal fer és definir unes pautes sobre el que dins de l’empresa serà acceptat o no, pensant que quan algú treballa per a una empresa reflecteix la seva pròpia marca i la de l’organització per a la qual treballa. Però les empreses pretenen el bloqueig, i això hauria de canviar perquè també són eines de treball, de comunicació amb proveïdors. N’hi ha prou de regular-ne l’ús dins del context laboral.

Sí, això és el nostre pa de cada dia. Per exemple, jo abans de reunir-me amb una persona la busco a Internet i em faig una idea, per mitjà d’aquesta identitat digital o dels buscadors, no sempre perfecta ni molt ajustada a la realitat, del que Google és capaç de donar-me a partir d’aquesta recerca. És tremend i inquietant. La visió de l’altre passa pel que Google sigui capaç d’oferir-me, dels resultats sobre aquesta persona.

Sí, caldria tenir en compte que el que un fa persisteix i renaixerà en algun moment quan algú faci determinades cerques.

Sí, crec que en poc de temps experimentarem un canvi provocat per l’auge de les xarxes socials, per la preocupació de la informació que els buscadors reflecteixen sobre una persona. És el que m’agradaria que aparegués si algú busqués alguna cosa sobre mi? Em refereixo a aquest exercici d’egonarcisisme que fem tots de tant en tant.

Sí, però aquesta és la realitat en què vivim ara, i això és imparable. Jo prefereixo veure-ho des del costat positiu; un, si vol, pot tenir una identitat digital, el seu propi perfil digital… El pot controlar bastant i tenim alguna cosa que abans no teníem: podem saber el que opinen de nosaltres els altres. Prefereixo no veure-ho amb aquest terror que sent molta gent quan tecleja el seu nom a Google pel resultat que hi sortirà.

A alguns els fa por i altres hi veuen una oportunitat. Es creen nous líders d’opinió capaços d’influir en molts altres i que no té res a veure amb els líders d’opinió fora d’Internet.

És inquietant, però la fórmula que segueix Google segueix un ordre objectiu, que es basa en el propi mecanisme d’enllaços a la xarxa. Ara bé, sí que és veritat que poden mostrar-se coses que no ens agraden, però això es deu al fet que algú, algun dia, les hi va posar i les va deixar en un lloc.

Google no té informació, ell només l’ordena. La informació és d’uns altres. Quan algú vol gestionar aquesta informació ha d’anar a qui originàriament la va crear. Hi ha mecanismes legals perquè això es tregui.

Unes quantes, jo ho he après també sobre la marxa. He observat molt i he comès errors, però per a encertar cal equivocar-se abans.

Jo reaccionava de forma irada quan algú em deia que no havia rebut el meu correu, fins que un mateix s’adona que també ha perdut correus. També he contestat ràpidament quan l’ocasió mereixia una reflexió i prendre’s uns minuts per a pensar la resposta. Fins i tot he llegit un correu d’una altra persona i l’he catalogat de “cretí”, i després m’he adonat que les seves paraules no reflectien bé el sentit del que volia dir i simplement això havia quedat escrit. La meva interpretació era errònia.