Artrosi: de la resignació al control
La llista de xacres que arriben amb l’edat és més aviat llarga. Una de les que generen més queixes i motiven més converses entre la nostra gent gran és l’artrosi. I això no és degut a una casualitat, sinó a l’estadística. L’estudi EPISER de la Societat Espanyola de Reumatologia (SER) ha analitzat la prevalència -o el nombre de casos- d’artrosi simptomàtica en la població general i ha revelat que el 10,2% de la població té artrosi de genoll i el 6,2%, de mans. Aquests percentatges es disparen a mesura que augmenta l’edat. S’ha constatat que, a partir dels 40 anys, augmenten els signes radiològics característics de l’artrosi en genolls, mans, malucs i columna vertebral.
El desgast que ocasiona l’artrosi (d‘artros, ‘articulació’, i osi, ‘degeneració’) es pot accelerar per una causa mecànica (per excés o falta d’exercici, sobrecàrregues i impactes que repercuteixen en l’articulació). L’os, que no està preparat per a suportar les pressions i les friccions contínues de l’articulació, es lesiona a poc a poc i s’altera l’estructura d’aquesta última. La conseqüència és una pèrdua de la funció, amb una limitació creixent per fortes molèsties. En l’artrosi, aquest dolor brolla amb la mobilització de l’articulació i desapareix en repòs, a diferència de la inflamació pròpia de l’artritis reumatoide, en la qual el dolor no remet en repòs.
El diagnòstic es fonamenta mitjançant la radiologia o altres proves d’imatge que permeten comprovar fins a quin punt està desgastada l’articulació. La seva detecció no és senzilla. Mentre que una persona pot tenir molta artrosi i no patir cap dolor, una altra pot tenir poca artrosi i, en canvi, patir molt de dolor. El principal problema és que aquesta malaltia no es diagnostica immediatament. Els afectats pensen que els seus dolors són normals i, fins i tot, els mateixos metges de vegades els minimitzen. Per això, entre l’aparició dels primers símptomes i el seu diagnòstic transcorren sovint uns quants anys.
Tres causes principals marquen el desenvolupament de la malaltia: la genètica de cada individu, el pas del temps i el treball o l’ús que es fa de les articulacions. Dels tres, la genètica i l’edat no són corregibles. Cada persona neix amb una predisposició genètica determinada i el temps passa per a tothom, però sí que es pot actuar sobre el tercer, el treball que es realitza amb l’articulació, a fi de protegir-la, retardar l’aparició de l’artrosi i, si ja s’ha desenvolupat, alentir-ne l’evolució.
Entre els factors que s’han d’evitar destaca l’obesitat. L’excés de pes sobrecarrega l’articulació, aquesta es degrada encara més i afavoreix l’artrosi de genoll i de maluc. Seguir una dieta pobra en substàncies antioxidants i vitamines, com la C, la E i la D, també contribueix que es desenvolupi aquest mal.
Els treballs que forcen les articulacions i els que ocasionen les activitats molt repetitives comporten un alt risc de brot d’artrosi. El mateix passa amb l’esport d’alta competició. No obstant això, tan perjudicials són les postures i els moviments que sobrecarreguen les articulacions com el sedentarisme o el repòs, que les descarreguen. Si una persona es manté en repòs durant molt de temps, el cartílag no rep la suficient pressió del líquid articular, a través del qual li arriben els nutrients que necessita. Per aquesta raó, els reumatòlegs insisteixen que és necessari que es facin moviments per a prevenir l’artrosi, però sense generar fatiga.
Una vegada que es desenvolupa, l’artrosi no té marxa enrere. El cartílag no es regenera i, per tant, quan s’inicia el seu desgast, l’única cosa que es pot aconseguir amb la medicació actual és frenar-lo. La premissa més important perquè el tractament funcioni és la col·laboració del pacient. És imprescindible la seva implicació de forma activa, ja sigui amb la medicació o amb un altre tipus de teràpies.
El tractament farmacològic depèn dels símptomes del pacient. El nou model de teràpia no es basa només en el control del dolor, sinó també del desgast associat. En teoria, quan es frena el desgast de l’articulació hauria de disminuir el dolor, tot i que desgast i dolor no sempre van associats.
El dolor es tracta amb analgèsics de diferents tipus depenent del perfil i de les necessitats de cada pacient, perquè la sensació dolorosa varia molt d’un a un altre i no es correlaciona amb el desgast articular. S’hi utilitzen des del paracetamol fins als fàrmacs opiacis, que s’administren quan el dolor és més intens.
El desgast es tracta amb fàrmacs que contenen substàncies del cartílag que es degraden amb la malaltia. Actuen com un suplement, ja que pràcticament no provoquen efectes adversos i són elements constituents per al mateix cartílag, fins al punt que als Estats Units no són considerats fàrmacs, sinó nutracèutics (nom que reben els aliments funcionals). Aquests medicaments reben el nom de “sysadoa”, acrònim anglès de “fàrmacs simptomàtics d’acció lenta en el tractament de l’artrosi”.
Entre aquests figuren l’àcid hialurònic, que s’administra per via injectada intraarticular; el condroitín-sulfat; el sulfat de glucosamina; i el més recent de tots, la diacereïna. Amb tot, els estudis que s’han realitzat sobre l’efectivitat d’aquests fàrmacs no són concloents. La Societat Internacional d’Investigació en Osteoartritis (OARSI) recomana que s’administrin almenys durant sis mesos seguits. El problema és que molts pacients se’n cansen i abandonen el tractament. Malgrat això, i encara que el seu efecte sigui lent i no gaire pronunciat, aquesta és l’única arma terapèutica de què disposen en l’actualitat per a frenar l’evolució d’aquesta malaltia. A més, seguir aquests tractaments a llarg termini no ocasiona problemes, pels pocs i insignificants efectes adversos que tenen.
També s’investiguen noves opcions farmacològiques, com és l’aplicació de col·lagen per a tractar el cartílag, segons recull un estudi publicat a la revista “Internacional Journal of Medical Sciences” aquest mateix any 2009. A més de tractaments biològics per a l’artrosi (un enfocament que ja s’utilitza en altres malalties reumatològiques), com el tanezumab. Un estudi de fase II amb aquest fàrmac, publicat als Estats Units, ha demostrat que és eficaç per a tractar el dolor artròsic perquè actua bloquejant l’estímul dolorós al cervell.
Són variades i comprenen des de la descàrrega de l’articulació fins a l’enfortiment de la musculatura. També s’ha de mantenir l’amplitud dels moviments (ja que amb l’artrosi aquests es limiten cada vegada més), seguir una dieta adequada i adoptar en l’activitat diària mesures ergonòmiques. Així, els cuidadors de pacients han d’aprendre a mobilitzar-los sense carregar les seves pròpies articulacions, i és apropiat que els treballadors d’oficina s’acostumin a mantenir les pantalles dels ordinadors a una bona altura i a utilitzar cadires ergonòmiques.
Si els fàrmacs i les altres accions terapèutiques no funcionen, l’últim recurs es troba al quiròfan. Quan el nivell de desgast de l’articulació és irreversible, es pot recórrer a la cirurgia per a implantar una pròtesi (de genoll o de maluc, per exemple) que la substitueixi. La seva aplicació ha evitat nombrosos casos d’invalidesa per artrosi.
- Evitar, abans de tot, la pèrdua de mobilitat, sobretot en les persones amb artrosi avançada que es mouen de forma limitada.
- Moure les articulacions quan estan calentes: moure les mans submergides en aigua calenta durant cinc minuts millora la mobilitat i el dolor.
- Moure l’esquena a la dutxa mentre cau aigua calenta.
- Practicar un massatge transversal als genolls, amb una pomada i ungüent.
- Fer estiraments diaris.
- El millor exercici per al pacient és aquell que li agradi fer: no serveix de res aconsellar un esport que no li agradi, perquè al final n’abandonarà la pràctica. És preferible caminar mitja hora diària de forma assídua.
FONT: Enrique Ornilla, cap de la Unitat de Reumatologia de la Clínica de la Universitat de Navarra