Illes d'escombraries i plàstic
El mar és l’últim gran contenidor on es barregen els residus, molts dels quals són plàstics, que per una raó o una altra han eludit el seu destí prefixat. Recipients o bosses que haurien de formar part del procés de reciclatge formen al mar grans illes d’escombraries que pertorben l’ecosistema. El problema ha adquirit un caire nou des que s’ha descobert que els grans corrents oceànics, coneguts com girs, arrosseguen les escombraries fins a acumular grans extensions de residus, fonamentalment plàstics. La primera troballa es va detectar fa 12 anys, quan es va descobrir una gran illa de plàstics al Gir Central del Pacífic Nord. Es tracta d’un gran corrent oceànic que circula en el sentit de les agulles del rellotge i que forma una espiral lenta entre la costa oest d’Amèrica del Nord i les costes de Japó. I les escombraries que entren en aquest immens remolí hi queden atrapades.
Gran part d’aquests residus són petites partícules de plàstic que, com si fossin confeti, es barregen amb el zooplàncton, de manera que els peixos els ingereixen juntament amb el plàncton. L’inconvenient és que molts contaminants que no es dissolen en l’aigua (com els PCB o el DDT) poden ser absorbits pels plàstics que, al seu torn, són ingerits pels peixos i, per mitjà d’aquests, entrarien en la cadena alimentària.
Aquesta illa d’escombraries, també coneguda com a sopa de plàstic, no és visible des dels avions o els satèl·lits perquè gran part dels residus es troben sota la superfície del mar, raó per la qual les estimacions de la seva grandària varien: des dels 700.000 quilòmetres quadrats fins als 15 milions de quilòmetres quadrats, dues vegades la mida dels Estats Units. Diverses dades donen a conèixer el seu impacte.
L’any 1999, un estudi elaborat per la fundació Algalita, el fundador de la qual va descobrir l’illa d’escombraries, va revelar que hi havia més de 334.000 trossos de plàstic flotant per cada quilòmetre quadrat d’oceà i es van registrar sis quilograms de plàstic per cada un de plàncton, l’aliment bàsic de molts dels organismes marins. Es va descobrir, a més, que molts peixos tenien plàstic a l’estómac: en l’estómac d’un exemplar de círvia rivoliana es van trobar fins a 84 peces de plàstic. I una expedició realitzada per un periodista fa només uns mesos, finançada en part per ciutadans a través de Spot.us, va descobrir que les mostres d’aigua transportaven dues vegades més residus plàstics que el 1999.
Però, d’on procedeixen les deixalles? S’ha calculat que el 20% de les que hi ha al mar provenen dels residus rebutjats pels vaixells, i la resta de les costes. Al món es produeixen 100 milions de tones de plàstic cada any, i d’aquestes al voltant del 10% acaben al mar. La producció de plàstic es va iniciar a gran escala a la dècada dels 50, de manera que tot el plàstic acumulat al medi ambient es va iniciar fa 50 anys. Si es té en compte que aquest material pot durar centenars d’anys, s’endevina la dimensió que pot abastar el problema si no s’hi posa fre.
Quant a les partícules de plàstic tipus confeti, les mides varien: des de les que tenen més de 5 mil·límetres de diàmetre fins a les micropartícules. El seu origen són peces de plàstic fragmentades, però també hi ha les micropartícules de polietilè que incorporen alguns sabons facials i corporals amb efecte exfoliant. Alguns treballs molt recents, com el publicat el passat mes d’agost en la revista “Marine Pollution Bulletin” i elaborat per uns investigadors de Nova Zelanda, alerten d’aquest risc creixent. Aquestes partícules, que s’incorporen als productes cosmètics i poden tenir una mida de menys de 100 microns (o de menys de 0,1 mm de diàmetre), no són retingudes per les plantes depuradores i acaben a l’oceà, amb una gran probabilitat de ser ingerides pels peixos.
L’any 2004, un treball de la universitat de Plymouth (Regne Unit) va estudiar les mostres d’aigua i de sediments de 18 regions de la costa britànica, a més del plàncton i dels organismes recollits a Escòcia i Islàndia. Totes les mostres contenien fragments microscòpics de plàstics, inclosos el niló, el polietilè i el polièster. Les partícules més petites que podien detectar eren de 20 microns de diàmetre (0,02 mm), per la qual cosa era possible que hi hagués partícules fins i tot més petites que no es van observar.
Ara bé, encara no s’ha avaluat en profunditat fins on arriba el dany d’aquests plàstics en l’ecosistema. “Els plàstics en si no són tòxics”, deia un dels investigadors de Plymouth. El problema és que es desconeix si poden causar dany a llarg termini en els animals que els consumeixen. La inquietud se centra a saber si aquests plàstics incorporen altres compostos químics tòxics o n’estan recoberts. A més, hi ha altres riscs coneguts: es té consciència del perill d’inanició que corren els organismes si part del seu aliment es veu substituït per un gens nutricional plàstic. Del risc d’asfíxia si els plàstics bloquegen les vies respiratòries, o del risc de malformació si els plàstics o altres materials queden encaixats en l’animal, que creix de manera deficient amb l’element aliè incorporat.
Hi ha proves suficients per a creure que l’illa de plàstic del Gir Central del Pacífic Nord no és l’única. Simplement, és l’única que fins ara s’ha pogut veure de prop i tocar. Però el nombre podria augmentar, ja que hi ha fins a deu grans girs als oceans del planeta (el més proper a Espanya és el gir subtropical de l’Atlàntic nord) i, d’aquests, es considera que els que toquen les costes dels països desenvolupats són els que contindrien més residus en circulació. De manera que part de la solució passaria per detectar aquestes acumulacions de plàstic als oceans i els seus efectes sobre l’ecosistema. És el que fan projectes com Seaplex, que lidera la Institució Scripps d’Oceanografia (EUA).
Altres projectes també busquen solucions de recollida i neteja. La fundació Algalita ha aconseguit recollir en les seves expedicions part del plàstic, fins i tot de partícules fines, amb malles de xarxa, amb la idea d’analitzar-lo. Però és molt poc rellevant en vista dels milers de quilòmetres de plàstic estesos a l’oceà, així que es necessiten iniciatives amb més capacitat. La Unió Europea, conscient del repte, promou la investigació per a abordar solucions. I el projecte Kaisei, iniciat el març de 2009, estudia la viabilitat comercial de recollir i transformar el plàstic del mar en combustible, per a la qual cosa van salpar, en una expedició experimental, els vaixells Kaisei i New Horizon. Però on sembla haver-hi un acord unànime és en el fet que el més urgent és conscienciar la població de la situació perquè es freni l’abocament de plàstics al mar. Si els consumidors i les administracions són acurats, un volum important d’aquest plàstic no tindria per què acabar a l’oceà.