Préstecs sense bancs
Com més restriccions, menys impagaments. Aquest és l’argument que justifica l’enduriment creixent de les condicions creditícies al consum relatives a terminis de devolució i garanties, segons apunta l’enquesta sobre préstecs bancaris d’octubre de 2009. Les entitats argumenten que és l’única alternativa per a minimitzar l’impacte de la morositat sobre els seus comptes de resultats. En vista del tancament d’aquesta via de finançament, adquireix més força el recurs als préstecs entre particulars. Sol·licitar diners a la família continua sent, al nostre país, una fórmula molt utilitzada, en especial entre els més joves, per a sortir d’un compromís o per a afrontar amb menys estretors l’adquisició del cotxe o el pagament de les necessitats imprevistes de la nova casa. No és el mateix deure diners als pares que al banc. I, generalment, els familiars prefereixen prestar una petita, o no tan petita, quantitat de diners abans que avalar l’interessat davant del banc.
Una altra formula alternativa a la banca tradicional i nova al nostre país és el P2P, préstecs entre particulars gestionats per portals a Internet.
No hi ha una resposta única a aquesta qüestió, cal prendre decisions basant-se en l’import del préstec, si es pot prestar o no diners sense causar perjudici a la pròpia economia domèstica, atenent les circumstàncies econòmiques i laborals, les càrregues familiars, etc., del qui presta i també del qui rep. L’aval té l’avantatge que el familiar avalador no aporta cap quantitat de diners de la seva butxaca i si el fill o el familiar abona les quotes del banc, no passa res. Però si no pot pagar, el banc recorrerà a l’avalador, que per això hi és. En aquest supòsit, l’avalador, a més d’haver de respondre amb els seus béns, es trobarà amb despeses afegides i interessos ocasionats per demora i una sèrie de tramitacions.
Es pot fer davant de notari o en un document privat, a elecció de les parts, però és recomanable sempre no caure en la informalitat de no documentar-lo de cap forma, com, d’altra banda, sol ser habitual. Com moltes altres vegades, aquest tipus de préstecs s’acorda sense interessos i les famílies no compleixen més formalitats que el lliurament i l’acord verbal. I això, amb el temps, pot convertir-se en un error. Cal assegurar la devolució dels diners prestats i evitar desavinences futures en la família, de forma particular per als supòsits de morts i herències.
El document privat és més econòmic, no cal pagar costs notarials i és suficient, sobretot per a imports petits. Ara bé, cal ser clar a l’hora de redactar-lo i fixar els terminis per a la devolució i les garanties que s’estableixin, si és el cas. D’altra banda, el notari aporta més informació a les parts sobre l’operació. Les dues formes són legals; per tant, no cal anar al notari per a revestir-lo de legalitat.
Sí, sí que n’hi ha, especialment per al cas d’impagament i la seva reclamació judicial. La diferència fonamental és que el document públic representa una prova plena en un judici del seu contingut, de la seva data i de la identitat de les parts, mentre que els documents privats només representen una prova plena quan la seva autenticitat -les signatures- no sigui impugnada o qüestionada per la part que es vegi perjudicada. Per tal de reduir aquest risc, interessa que a la firma del document privat assisteixin testimonis i, fins i tot, que firmin com a tals. O fer-ho davant de notari, per a més seguretat.
Per demanar un préstec, ja sigui a un familiar o a un banc, no es paguen imposts, però quan un particular sol·licita un préstec al banc, Hisenda pot conèixer quin és l’origen dels diners. Si el préstec és familiar i la quantitat és elevada, Hisenda pot apreciar moviments de diners no justificats que no es corresponen amb els ingressos habituals. Per això, és convenient fer-ho constar a Hisenda. És un tràmit molt senzill del qual informen a les agències tributàries.
Encara més, perquè en aquest cas es podria entendre que hi ha hagut una donació i per les donacions sí que cal declarar i, si és el cas, pagar l’impost de donacions. Per això, el millor és evitar malentesos.
Les que regula el Codi Civil en els articles 1.740, 1.753 a 1.757 i en l’article 1.170: tornar els diners, amb interessos si així s’ha pactat. El Codi Civil diu que només es deuran interessos quan expressament es pactin.
Els hereus assumeixen el deute, perquè també s’hereten els deutes. Aquest és un altre motiu per a documentar els préstecs familiars. El deute s’abonaria amb la mateixa herència, tot i que si el passiu, els deutes, fos superior a l’actiu, els béns i els diners, els hereus acceptarien probablement l’herència a benefici d’inventari i es pagaria només fins on cobrissin els béns de l’herència.
P2P són les sigles de l’expressió anglesa “peer-to-peer”. Són operacions de préstec “persona a persona” entre particulars que es gestionen per plataformes exclusivament a Internet sense bancs ni entitats financeres. A Espanya tenen una implantació molt recent, en funciona una des d’enguany i de moment amb escàs volum, però ja és operativa. Es tracta d’una nova font de finançament per a particulars i, per als prestadors, és un sistema de rendibilitzar els seus estalvis. Els costs i els interessos són més baixos que en el mercat financer i el particular que posa els seus diners pot obtenir una rendibilitat més alta per aquests. Els dos en surten beneficiats i sense anar al banc, encara que tots dos pagaran una comissió al portal d’Internet.
Aquesta alternativa funciona amb un sistema de subhasta. Les quanties dels préstecs estan limitades, no és possible accedir a préstecs superiors al límit fixat (sobre els 15.000 euros) i l’empresa gestora s’encarrega d’estudiar la solvència dels qui demanen el préstec i dels aspectes burocràtics i legals, com ara la sol·licitud de la documentació (nòmines, còpia del DNI, etc.) i de la gestió dels pagaments mensuals. Consulten en les llistes de morosos de l’associació nacional d’establiments financers de crèdit i diuen que només admeten els sol·licitants amb un grau de risc adequat.
La confiança és un dels principals problemes, per la seva novetat i perquè, en cas d’impagament, la plataforma no assumeix la responsabilitat de pagament, per descomptat, encara que sí que es pot encarregar de la reclamació del pagament a través de gestors de cobraments. A més, aquestes plataformes, com que no concedeixen crèdits -la seva tasca és mitjançar entre particulars-, no estan subjectes a la regulació del Banc d’Espanya. El prestador ha de conèixer molt bé els riscs; les mateixes plataformes aconsellen no “invertir” en una sola sol·licitud sinó repartir els seus diners en petites quanties entre diverses sol·licituds de préstecs per a reduir els riscs de morositat. En definitiva, el bon fi de l’operació no està assegurat.