El luxe d'anar al cinema
No fa tant de temps, el pla perfecte per a moltes famílies, amics i parelles era anar al cinema els diumenges a la tarda. Aquesta, però, és una imatge que pertany ja a una altra època. Les últimes xifres facilitades pel Ministeri de Cultura posen en evidència una sospita: cada vegada es va menys al cinema. En només quatre anys, del 2004 al 2008, les sales espanyoles han perdut més de 36 milions d’espectadors. Darrere d’aquestes xifres s’aprecia un gir de tendència. Els cinèfils han canviat la butaca del cinema pel sofà de casa seva. El desenvolupament de les plataformes digitals de televisió -amb més canals, més pel·lícules sense sofrir els anuncis publicitaris-, l’omnipresent descàrrega de continguts d’Internet i la rapidesa amb què les pel·lícules estrenades surten en format DVD són alguns dels factors que expliquen el canvi. No obstant això, espectadors i crítics mantenen que la baixada de la taquilla és deguda, més que a cap altra circumstància, a un únic motiu: el preu de l’entrada. CONSUMER EROSKI ha analitzat les tarifes de 67 sales distribuïdes a les ciutats de la Corunya, Barcelona, Bilbao, Madrid, Sevilla i València i en algunes localitats limítrofes a aquestes capitals, per comprovar si gaudir d’una pel·lícula al cinema és un hàbit d’oci tan car.
Una entrada de cinema costa durant el cap de setmana, de mitjana, 6,76 euros (1.125 de les antigues pessetes). Tot i això, s’han constatat grans diferències de preu entre unes sales i unes altres. El cinema més car, localitzat a Barcelona, costa 8,10 euros, mentre que el més barat, situat a la Corunya, val 4,90 euros, un 40% menys que l’anterior.
Encara que es tendeix a pensar que les tarifes són una mica més barates si es va al cinema un dia laborable, les xifres demostren que pràcticament no hi ha diferència. De mitjana, comprar una entrada de cinema entre setmana costa 6,75 euros, un cèntim menys que el que val un divendres, un dissabte o un diumenge. La raó és que la vella tradició de fixar tarifes més cares durant el cap de setmana, dies en què es pressuposa una afluència més gran de públic, perd posicions. De les 67 sales analitzades, 42 registren les mateixes tarifes per a tota la setmana, a excepció del dia de l’espectador, i només 25 diferencien els preus depenent del dia en què es compra l’entrada.
Per ciutats, i encara que a Barcelona es troba la sala més cara de totes les analitzades, és Madrid la capital on més es paga de mitjana per anar al cinema: durant el cap de setmana, la tarifa arriba als 7,32 euros i a 7 euros si s’hi va un dia laborable. La segueixen Barcelona, on l’entrada els divendres, dissabtes i diumenges costa 7,19 euros i 7 euros entre setmana; i la Corunya, amb 6,65 euros per als dies festius i per als laborables. A València i Bilbao, el cinema costa de mitjana el mateix: 6,71 euros el cap de setmana i 6,38 la resta de dies. La ciutat més barata és Sevilla. De mitjana, per una entrada en cap de setmana s’hi paguen 6 euros, i 5,95 euros de dilluns a dijous.
Diferències entre dies i sales
Totes les sales estudiades ofereixen preus especials entre setmana, el conegut “dia de l’espectador”, i en horaris especials, com ara les sessions matinals o de matinada, que tenen un preu reduït. El dia de l’espectador, que varia segons les ciutats analitzades tot i que la norma general és que sigui el dimecres o el dilluns, costa de mitjana 5,47 euros. Les rebaixes més gran tenen lloc a les ciutats de Bilbao, Barcelona i Madrid. En la primera, la diferència mitjana entre anar al cinema el dia de l’espectador i fer-ho durant el cap de setmana és del 25%, del 24% a la ciutat comtal i del 22% a la capital. Entre els llocsº on menys acusen la rebaixa es troben Sevilla, amb un descompte del 17%, València i la Corunya, ambdues amb una reducció del preu al voltant del 20%.
En 34 dels 67 cinemes analitzats es fan descomptes a estudiants, jubilats i menors de 13 anys. A més, algunes sessions, en general les que es programen de matí o les de matinada, són més barates. El preu mitjà d’aquestes entrades reduïdes és de 5,56 euros, xifra que comporta una rebaixa de poc més del 20% en comparació amb el preu mitjà d’una entrada de cap de setmana. És clar que en la majoria de les sales, els descomptes per edat s’apliquen de dilluns a dijous i després d’acreditar la condició de jubilat, d’estudiant o de menor de 13 anys.
Segons les últimes dades facilitades pel Ministeri de Cultura, en aquests moments el nostre país compta amb 813 cinemes, 485 menys si es compara amb els que hi havia l’any 2000. La fórmula és clara: com menys espectadors, més sales es veuen obligades a tancar. Una de les tendències que es manté des de fa temps és que els cinemes tradicionals desapareixen amb el temps i cedeixen quota de mercat a les sales que se situen en centres comercials o en parcs d’oci fora dels nuclis de població.
Les diferències de preu entre els uns i els altres no són especialment rellevants. Dels 67 cinemes analitzats, 34 es troben al nucli urbà de les capitals estudiades, mentre que els altres, 36, es troben instal·lats en centres comercials que pertanyen també a les capitals o a poblacions veïnes. De mitjana, l’entrada de cap de setmana als cinemes tradicionals costa 6,91 euros, 12 cèntims menys que el que val als parcs d’oci, 7,03 euros.
Crispetes i refresc, gairebé tan cars com l'entrada
Per a molts usuaris, anar al cinema no es limita a pagar l’entrada i entrar a la sala a veure la pel·lícula; abans fan una altra cua, la de la botiga on es venen les crispetes i els refrescs, companys per a gaudir de qualsevol sessió a qualsevol hora. De les 67 sales analitzades per CONSUMER EROSKI, 53 van facilitar els preus d’una ració mitjana de crispetes, que pesava entre 130 g i 225 g, i d’un refresc també de mida mitjana, amb una capacitat entre 50 cl i 75 cl.
En el cas de les crispetes, el seu preu mitjà és de 3,36 euros. Una mica més barat és el que costa de mitjana la beguda: 3,21 euros. En conjunt, els dos sumen 6,57 euros, una xifra molt semblant a la d’una entrada de cinema durant el cap de setmana, 6,76 euros. En total, el desemborsament que comporta anar al cinema acompanyat de crispetes i refresc s’apuja als 13,33 euros.
Per ciutats, Madrid és la capital més cara per a saciar la gana mentre es veu una pel·lícula a la pantalla gran. Les crispetes costen, de mitjana, 3,76 euros, i la beguda 3,60 euros. Molt prop està Barcelona, amb 3,60 euros per l’aperitiu i 3,50 euros pel refresc. La segueix Bilbao, on una ració de crispetes mitjana costa 3,50 euros i la beguda de la mateixa mida, 3,30 euros. A la Corunya es paga de mitjana 3,30 euros per la galleda de crispetes i 3,10 pel refresc. Sevilla i València són les ciutats més barates per a lliurar-se a aquests capritxos: en les dues capitals, les crispetes costen 3 euros i la beguda 2,90.
Els més de 3 euros que, de mitjana, costa una ració mitjana de crispetes als cinemes analitzats poden incitar a buscar una alternativa una mica més barata si no s’hi vol renunciar mentre es gaudeix d’una pel·lícula. La solució més habitual passa per comprar-les en altres establiments, casualment situats molt prop de les sales, amb preus més reduïts.
És clar que no sempre és possible. Qui més i qui menys haurà anat alguna vegada al cinema carregat amb crispetes, i viandes diverses, i s’haurà topat amb la prohibició d’entrar-hi amb productes adquirits a l’exterior. Ara bé, és legal aquest imperatiu? I si és així, en quines condicions s’ha de fer?
La veritat és que no hi ha una resposta única: varia en funció de la comunitat autònoma on es trobi la sala. Amb caràcter general, els diferents espectacles i activitats recreatives, entre els quals es troben els cinemes, estan regulats pel Reglament General de Policia d’Espectacles Públics i Activitats Recreatives. Però cada comunitat també té competència en aquesta matèria. En la majoria de les normes autonòmiques no hi ha un epígraf específic i exprés sobre si és lícit o no prohibir l’entrada a usuaris que porten productes comprats a l’exterior. Tanmateix, sí que es reconeix el dret de la sala de cinema a fixar les condicions d’admissió, i l’obligació dels espectadors de complir-les. En aquest cas, les sales han de comunicar de forma clara i llegible, per mitjà de cartells als punts d’accés i de compra de les entrades, les condicions d’admissió, inclosa la de prohibir-hi l’entrada amb productes de l’exterior. Sense la presència d’aquests cartells, les empreses responsables de les sales no poden evitar que els usuaris entrin amb aliments comprats en altres establiments. En cas contrari, es vulneraria el dret a la informació i la lliure determinació per a decidir si entrar a la sala o no.
Astúries i Andalusia, les més clares
La polèmica, però, està servida. D’això, en donen fe les més de 20 sentències dictades en aquest sentit des de l’any 1991. El problema sorgeix a l’hora d’enfocar la prohibició emparant-se en el dret d’admissió. D’aquesta manera, és possible interpretar-la com una restricció en la lliure capacitat d’elecció del consumidor per a comprar les crispetes o la beguda on més li plagui.
Per aquesta raó, les comunitats autònomes ja es pronuncien i són recents les normes aprovades per a regular l’embolic. Astúries i Andalusia són les més rotundes. En la primera, la llei d’espectacles determina que els consumidors tenen dret a escollir els productes que volen consumir i el seu lloc d’adquisició, sempre que el cinema permeti el consum d’aliments a les seves sales. En la mateixa línia se situa la regulació andalusa. Els cinemes d’aquesta comunitat no hi poden negar l’entrada amb menjar o beguda, amb independència del lloc on s’hagi adquirit, si a la sala es permet menjar.
TABLA