Quan el mal imaginari és una malaltia
Considerada fins a dates recents per la psicologia com una alteració secundària i rebutjada per metges cansats d’interminables consultes i queixes d’irresolubles -per inexistents- malalties
físiques, la hipocondria ha començat a rebre l’atenció necessària només els últims 20 anys. I això que ja els savis de la Grècia clàssica, amb Hipòcrates al capdavant, van descriure, fa més de 2.000 anys, aquesta malaltia, que consideraven orgànica.
Si bé va adquirir notorietat al segle XVII gràcies a una de les grans obres de Molière, “El malalt imaginari”, no va ser fins al segle XIX que la medicina europea li va prestar una mica d’atenció encara que, per a desgràcia dels afectats, amb exigus resultats.
En l’actualitat, la hipocondria es defineix com un trastorn mental caracteritzat per la por de tenir, o per la convicció de patir, una greu malaltia orgànica, tot i que les exploracions mèdiques l’hagen descartat. Des del punt de vista clínic, es diagnostica quan la duració és superior als sis mesos, causa malestar significatiu (en forma d’angoixa i depressió), interfereix en la normal satisfacció de les necessitats socials i laborals del malalt i no es pot explicar per altres patologies com el deliri, l’ansietat generalitzada, el trastorn obsessiu o la depressió major.
La malaltia, de prop
En general, els subjectes que pateixen aquest trastorn han viscut de prop la malaltia durant la infància, ja siga en carn pròpia o en la d’alguna persona molt pròxima (avis, germans o amics molt estimats). És habitual trobar familiars directes que han sigut hipocondríacs i que han actuat com a models de queixes o de sobrepreocupació per qualsevol fotesa com un simple refredat, o que han mort de forma sobtada. Aquestes experiències els porten a sentir-se molt vulnerables, a tenir consciència que, en qualsevol moment, poden morir o sofrir una malaltia terminal, i comencen a estar alerta davant de qualsevol senyal en el seu cos que els indique que això està a punt d’ocórrer.
Pensaments negatius
Aquí comença el problema: la sobrepreocupació per arribar a patir una malaltia mortal els porta a desenvolupar una atenció constant davant de qualsevol canvi fisiològic significatiu, en especial els relacionats amb la seua experiència: si l’avi va morir d’una crisi cardíaca, estaran molt atents als canvis que es produeixen en el seu propi cor. Com que estan molt activats i molt alerta, és d’esperar que els canvis constants que es produeixen en l’organisme, en la seua contínua adaptació a l’entorn, no siguen només percebuts, sinó amplificats gràcies a l’atenció selectiva que se’ls presta.
Emocionalment actius
Davant del pensament que ha contret una malaltia greu, és inevitable que en la persona es genere una activació del sistema nerviós que produirà molts canvis i molt intensos (encara que normals) en la seua fisiologia: augment del ritme cardíac, del to muscular o dilatació pupil·lar. En els hipocondríacs, tan atents als petits canvis, aquests canvis els porten a confirmar -sense cap gènere de dubtes- que estan malalts.
Resposta motora o conductual
Si la visita al metge sol ser la primera de les accions que un emprèn quan està convençut que alguna cosa en el seu organisme no funciona bé (després d’haver preocupat familiars i amics), la seua pròpia valoració que està sa només tranquil·litza els hipocondríacs durant un moment, que conclou quan tornen a sentir unes sensacions corporals que “no són normals”.
Això els porta a inferir que el metge no ha fet bé el seu treball, per la qual cosa en busquen un altre “que sàpiga més”. Si aquest els deriva al psiquiatre o al psicòleg, el més probable és que recórreguen a la medicina alternativa o, si forma part de la seua cultura, acudisquen a curanderos de tota índole. Mentrestant, se submergeixen en llibres o en Internet per saber més i així poder autoavaluar-se, i descobreixen milers de variants més de la malaltia que amplien fins a l’infinit les possibilitats de la seua angoixa.
Que tots hàgem actuat d’aquesta forma alguna vegada no vol dir que sofrim d’hipocondria. El que de veritat ens diferencia és l’actitud davant de la malaltia i la mort. El pacient hipocondríac confia més en les seues intuïcions que en el saber i l’experiència del metge, no pot deixar de revisar-se una vegada i una altra, i intenta exercir un control possessiu i inútil sobre la seua pròpia vida, de tal forma que no pot evitar extreure de manera constant dramàtiques conclusions sobre el que l’espera.
No és d’estranyar que, després d’un prolongat estat d’estrès mantingut per la por que ha anat construint, després que els que el cuidaven ja estiguen farts de les queixes, que es passe el dia pensant en malalties i persones que van morir per causa d’elles, i després de la reducció d’activitats gratificants que evita a tota costa, acabe desenvolupant una profunda depressió.
El punt de partida és l’acceptació del trastorn i el tractament amb una atenció especialitzada. A continuació és necessari que visite un metge de la seua confiança, que l’enviarà a un especialista en salut mental (psicòleg o psiquiatre). En els casos en què es fa difícil apartar-lo del convenciment que pateix una malaltia orgànica que no saben diagnosticar i que rebutja sofrir un trastorn psicològic, convé que arribe a acceptar que la seua actitud davant de la malaltia no només no l’ajudarà a superar-la, sinó que contagiarà de malestar la resta de la seua vida: el seu estat d’ànim, les seues relacions socials, el desenvolupament laboral i el seu temps d’oci, i que alguna cosa diferent ha de fer, perquè alguna cosa diferent ocórrega. Per tal d’aconseguir-ho, pot acudir a un especialista psicòleg “només” perquè “l’ajude a suportar-ho”, sense entrar a qüestionar-li les conviccions hipocondríaques.
Com han d’actuar-la família i els amics de l’hipocondríac
- Convèncer la resta de familiars i amics que deixen de reforçar amb la seua atenció les contínues queixes i demandes d’opinió.
- Explicar-li que la seua preocupació és com una planta: quan parla de la seua malaltia és com si la fes créixer més i més, per la qual cosa convé establir un pacte per a eliminar aquest assumpte de les converses diàries.
- Animar-lo que s’implique en les seues activitats habituals d’oci i en aquelles que l’ajuden a millorar el seu control de l’activació (ja siga meditació o tai-txi). Cal ajudar-lo a valorar amb posterioritat si aquestes fan que se senta millor o pitjor en termes generals per a facilitar-ne la continuïtat.