Jugar amb el PC, una alternativa pràctica?
Dotar un ordinador mitjà de les mateixes capacitats que una d’aquestes consoles pot ser una opció interessant, però, per descomptat, no gratuïta, perquè serà imprescindible millorar les característiques de l’ordinador. Això implica l’adquisició de dispositius addicionals. En el mercat també es poden trobar ordinadors dissenyats per a jugar amb videojocs, que disposen de processadors més potents que els pensats per al treball ofimàtic.
Podem aconseguir vertaderes gangues en matèria de targetes gràfiques, de so, palanques de control, altaveus, etc., però també, si aspirem al millor i al més nou, podem acabar gastant-nos en les botigues molt més que els 400 euros que costen de mitjana les consoles de joc.
Una raó de pes per a inclinar-se per l’ordinador és que permet jugar als videojocs de la varietat multijugador, o videjocs massius (MMOG), que ara tenen un gran èxit. A aquests videojocs es juga amb altres jugadors a través d’Internet, per a la qual cosa el PC està més preparat que no les consoles de joc, encara que ja n’hi ha de dotades amb connexió WiFi.
El que és segur és que si es decideix pel PC, l’usuari haurà de fer-s’ho tot ell mateix; res no li vindrà donat de fàbrica i haurà d’aconseguir pel seu compte els dispositius necessaris.
- Targeta gràfica: Es podria dir que és el complement més important, i gairebé imprescindible en molts casos, si es desitja jugar als jocs de gràfics més complexos. Els ordinadors porten ja una targeta gràfica per defecte, però així i tot no serà sobrer substituir-la per una altra que descarregue la resta de l’ordinador de les operacions més complicades.
La targeta gràfica alliberarà el processador de l’ordinador de la funció d’interpretar i mostrar en la pantalla (renderitzar) els gràfics més detallats, amb tots els matisos. Per si mateix, un processador necessita ser molt potent per a acomplir aquestes funcions, i això només està a l’abast dels ordinadors de sobretaula més cars.
Si bé és cert que els processadors actuals poden tenir una resposta prou bona enfront d’un videojoc de gran potència, aquesta mai no serà òptima. A més, l’aparell s’escalfarà de forma innecessària i les funcions s’executaran de forma més lenta del que és normal.
Les targetes gràfiques solucionen tots aquests problemes per un cost inferior als 100 euros. Les dues marques principals de targetes gràfiques són ATI i Nvidia, i les dues compten amb models que responen bé davant dels videojocs més exigents.
Com que les evolucions en aquest sector se succeeixen de forma constant, és convenient seguir els consells del venedor o informar-se en fòrums especialitzats. Amb poques paraules, és important fixar-se que la memòria de la targeta siga de 256 megabytes o més, perquè allà aniran acumulant-se els gràfics que ha de mostrar en pantalla, i que la targeta siga completament compatible amb el processador de l’ordinador perquè el rendiment siga òptim.
Les targetes gràfiques solen ser dispositius interns que s’insereixen en les ranures posteriors de les torres dels ordinadors de sobretaula, encara que també compten amb versions per a portàtils que s’insereixen en els ports PCMCIA o es connecten per ports USB. - Palanca de control: És gairebé tan imprescindible com la targeta gràfica. Si bé es pot jugar als videojocs amb el teclat i el ratolí, no resulta una opció gens còmoda quan s’han de fer combinacions complicades de moviments.
És millor inclinar-se per comprar una palanca de control (o “joystick”) adequada per als jocs a què es desitge jugar. Es connecten amb USB i la majoria no superen els 100 euros de preu. N’hi ha fins i tot amb forma de volant (per als jocs de carreres) i, amb l’adaptador adequat, es pot utilitzar la palanca de control de la consola de joc Playstation. - Monitor: Per molt que l’usuari adquirisca la millor targeta gràfica del mercat, si no disposa d’un monitor de dimensions adequades no podrà gaudir del màxim rendiment. No és el mateix jugar en la pantalla de 17 polzades que en un televisor de 32 polzades. Per a una bona targeta fa falta una bona definició de pantalla, i això només s’aconsegueix amb els monitors TFT i LCD d’alta definició, en què la imatge no haja d’anar comprimida en una superfície reduïda.
Molts usuaris tenen monitors de menys superfície de pantalla (entre 15,4 polzades i 19 polzades), perquè per a les funcions ordinàries d’un ordinador sol ser suficient. Però si es vol transformar el PC en una màquina per a jugar, caldrà pensar en una pantalla més gran.
És important, a més, que el monitor que s’adquirisca tinga una alta connectivitat, amb allargadors de ports USB si és possible, perquè algunes targetes gràfiques es connecten directament per USB amb el monitor a fi de ser més eficients.
Però els monitors no són barats, ja que el seu preu, en els de 22 polzades, oscil·la entre els 200 euros i els 600 euros, prou més que la consola de joc més cara. Encara que no és el mateix, es pot jugar sense problemes en pantalles petites, si bé l’usuari es quedarà lluny de veure tota la qualitat gràfica que pot oferir una bona targeta.
Altres dispositius complementaris no tan imprescindibles són una targeta de so i un joc d’altaveus per a ordinador amb so envoltant. La combinació d’ambdues coses pot millorar molt el so del joc i donar més sensació de realitat al jugador, per bé que sense aquests es pot passar bé. A més, per a carregar els jocs, és imprescindible que l’ordinador que s’use conste de lector de discs òptics.