Otitis: quan el dolor entra per l'orella
El plor d’un nen pot ser el senyal d’un dels problemes de salut típics de la infància: l’otitis. Encara que no és exclusiva de la infància, constitueix una de les malalties més freqüents i molestes en aquesta franja d’edat. Però darrere d’aquest terme mèdic, que fa referència a la inflamació de l’orella, s’agrupen diversos tipus d’otitis. Les principals són l’externa i la mitjana.
L’otitis externa, coneguda com a otitis de les piscines o del nedador, consisteix en la inflamació del conducte auditiu extern, situat abans d’arribar al timpà. La inflamació abraça la part de la pell que recobreix l’orella externa i els símptomes són picor i un fort mal d’orelles. Aquest malestar s’aguditza quan s’estira de l’orella o a mesura que es produeix la sortida de la secreció purulenta (pus), ja que sol estar causat per una infecció.
L’altre tipus d’otitis és la que afecta l’orella mitjana, que es troba darrere del timpà i en què l’única comunicació amb l’exterior es produeix per la trompa d’Eustaqui, un conducte molt fi que arriba a la faringe (darrere de les amígdales). S’origina per una infecció que puja des de la nasofaringe, arriba a l’orella mitjana i s’inflama la capa de la mucosa que recobreix l’orella mitjana.
Aquesta otitis es pot manifestar de dues formes: l’otitis mitjana aguda i l’otitis mitjana serosa. La forma aguda es produeix quan la mucositat s’acumula a l’orella mitjana per un refredat i s’infecta per diversos bacteris (pus). Entre els símptomes pot aparèixer febre (tot i que no sempre), mal d’orelles (que s’aguditza a la nit) i, fins i tot, la sortida de pus i la perforació del timpà, un símptoma que, segons un article de Julio Guerrero-Fernández, de l’Hospital de la Paz, a Madrid, no és perillós perquè cicatritza sol. Els nens petits experimenten el dolor de forma més aguda en mastegar els aliments o empassar-los. Quan l’otitis i la supuració característica d’aquesta infecció persisteixen durant mesos, se la coneix com otitis mitjana aguda persistent o crònica. I, si aquestes otitis apareixen molt sovint, s’anomenen otitis mitjanes agudes recurrents.
La forma serosa, a diferència de la mitjana aguda, no és una infecció i no provoca febre, sinó que és una acumulació de moc clar a l’orella mitjana. La gran diferència és que no causa dolor, però sí hipoacúsia o sordesa, brunzits o sensació de pressió dins de l’orella. Aquesta forma està causada per l’estretor de la trompa d’Eustaqui, que dificulta la sortida del moc. Quan no provoca els símptomes descrits, com ara sordesa, es corregeix per si sola, ja que la trompa es va eixamplant amb l’edat.
Les afeccions d’orelles varien segons l’època de l’any. La màxima incidència de les otitis agudes externes en països de clima temperat com Espanya té lloc a l’estiu, que és quan es gaudeix del bany a la mar i a les piscines de forma freqüent. L’entrada d’humitat a l’orella, així com les alteracions de la pell del conducte auditiu extern, afavoreixen l’aparició de les infeccions. Alguns dels microorganismes més freqüents són les Pseudomonas aeruginosa i el Staphylococcus aureus.
S’estima que un 10% de la població ha patit otitis externa alguna vegada, amb un pic d’incidència entre els 7 anys i els 12, segons informació de la Guia ABE. Infeccions en Pediatria. Guia ràpida per a la selecció del tractament antimicrobià empíric, escrita per membres del departament de Pediatria de l’Hospital 12 de Octubre l’any 2007. Juntament amb els nens i els adolescents, els nedadors també figuren entre les persones més proclius a sofrir-les. A diferència de l’otitis externa, la mitjana està més lligada a processos infecciosos i catarrals propis de la tardor, l’hivern i la primavera. Se sap que la seva incidència ha augmentat de forma cridanera els darrers anys i s’ha convertit en una malaltia “gairebé universal” entre la població infantil. Les dades revelen que la pateixen entre el 20% i el 62% dels nens, amb una proporció més gran en els menors de tres anys. S’estima que abans d’aquesta edat l’han patit entre el 50% i el 83% dels menors. A més, al voltant del 5% dels infants que han sofert un episodi d’otitis tenen predisposició a desenvolupar otitis mitjana aguda de repetició, i la tercera part d’aquests en patirà un nou episodi en un mes, segons les Guies Clíniques 2005 d’Otitis Mitjana Aguda Infantil, elaborades per Raquel Martínez Bugarín. Malgrat que aquestes otitis mitjanes són causades per diversos agents infecciosos, la infecció per pneumococ és la responsable del 40% de totes les produïdes per bacteris, segons dades de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP).
Alguns factors de risc de les otitis externes són la humitat ambiental, la natació, la sudoració excessiva, l’exposició a una temperatura ambiental elevada i a l’aigua contaminada, tenir una higiene inadequada de les orelles o intentar treure’s el cerumen amb moviments enèrgics, sofrir traumatismes locals en intentar extreure’l amb bastonets o a causa de l’ús d’auriculars -quan es taponen les orelles es produeix una acumulació de cerumen- o patir malalties inflamatòries cròniques com l’èczema, la dermatitis seborreica o l’acne. Les mesures que s’han d’adoptar per a prevenir són utilitzar gorra o taps per a nedar, evitar la humitat al conducte auditiu extern i netejar-lo enèrgicament.
Entre els factors de risc de les otitis mitjanes figuren l’edat (més freqüents els dos primers anys de vida), l’assistència a guarderies, la lactància artificial, el fum del tabac, l’ús del xumet, tenir antecedents familiars i determinats factors genètics, la posició que s’adopti durant el son, l’estació de l’any, les alteracions immunològiques i les malalties associades, segons un estudi de A. I. Navazo Eguía, del Servei d’Otorinolaringologia del Complejo Hospitalario de Burgos publicat el 2008 en el Butlletí de Pediatria de la Societat de Pediatria d’Astúries, Cantàbria i Castella i Lleó. Per prevenir aquest tipus d’otitis es poden administrar vacunes que protegeixen dels patògens culpables, a més d’evitar els factors anteriors. Un exemple és la vacuna antipneumocòccica conjugada heptavalent, que prevé l’otitis mitjana aguda causada pel pneumococ al voltant del 35% i de més del 55% per als serotips inclosos en la vacuna, segons informa l’AEP.
L’època de l’any en què apareixen, la presència o no de febre, la mucositat i la pèrdua o no d’audició són bones pistes per a saber quin tipus d’otitis es pateix, encara que el diagnòstic definitiu l’han de fer els pediatres o otorinolaringòlegs amb l’otoscopi, un instrument que permet explorar el canal auditiu i valorar el timpà.
El tractament s’ha de fonamentar a tractar tres aspectes: el dolor amb analgèsics com ara paracetamol i ibuprofèn; la inflamació amb antiinflamatoris; i la infecció, si n’hi ha, amb diversos antibiòtics. El recurs a aquests últims sembla acurtar la durada de la febre i del malestar. No obstant això, el seu ús augmenta significativament el risc de produir resistències bacterianes i, com a conseqüència, la incidència d’organismes més invasius, segons les Guies Clíniques 2005, de Raquel Martínez Bugarín. S’estima que entre el 70% i el 90% de les otitis mitjanes agudes es resolen sense tractament entre 7 i 14 dies i que els antibiòtics no disminueixen la necessitat d’intervencions quirúrgiques a llarg termini.
En els nens molt afectats per l’acumulació de moc, infeccions repetides d’orelles o sordesa poden ser necessaris els drenatges al timpà, que consisteixen a col·locar un tub de drenatge a fi que en surti el moc acumulat, perquè no s’infecti o no produeixi sordesa.
El repte més gran dels otorinolaringòlegs és la higiene adequada de les orelles, tasca en què suspèn bona part de la població. Una de les consignes més difoses els últims anys per la comunitat científica és la importància d’evitar l’ús de bastonets rematats per cotonets per a netejar-se les orelles. Aquest costum, molt arrelat en la població, moltes vegades des de la infància, només aconsegueix empènyer el cerumen i compactar-lo cap a l’interior de l’orella, la qual cosa provoca taps i en fa encara més dificultosa l’extracció. Cal evitar qualsevol instrument que pressioni el cerumen i no usar utensilis que punxin, com ara les ungles, bolígrafs o ganxos, ja que tot això pot causar ferides, perforacions i, fins i tot, una infecció que condueix a la dolorosa otitis.
Els otorinolaringòlegs proposen que es rentin durant el bany o la dutxa, inclinant el cap per a permetre que l’aigua entri al pavelló auricular i estovi el cerumen. Aquesta pràctica hauria de fer-se en dies alterns, i així s’evitaria que s’hi acumulés un excés de cera que podria provocar tapaments i infeccions i, al mateix temps, s’hi formaria la quantitat de cera necessària que té un efecte protector de les orelles. Un altre mètode útil d’higiene, juntament amb l’aigua de la dutxa, és recórrer a l’ús de difusors d’aigua marina, que permeten estovar els taps de cera i que s’autoeliminen, segons ha difós enguany el Decàleg de la Higiene de l’Orella, d’Esteve i l’Hospital Clínic de Barcelona.