Nens rebels: el 'NO' sistemàticament
Els pares que s’enfronten a l’actitud rebel dels seus fills durant la infància l’han d’identificar com una part més del seu desenvolupament, i no com un problema. Fins i tot és beneficiós que ho entenguin com una oportunitat per a inculcar els valors educatius que permetran a l’infant evolucionar, de forma que vagi incorporant les normes de comportament en el seu codi de conducta, a més d’aprendre a relacionar-se de forma correcta amb l’entorn. No obstant això, quan aquest comportament transgressor i hostil va més enllà de la primera infància (entre els zero anys i els sis), pot ser un indicador que alguna cosa no funciona com caldria.
Una vegada superada la primera infància, si un nen manté comportaments rebels i desafiadors capaços d’alterar l’ambient familiar per la seva intensitat i freqüència és possible que estigui gestant el trastorn negativista desafiant (TND), que es manifesta amb una rebel·lia constant cap a qualsevol tipus de norma i autoritat imposada per un adult i que pot desencadenar en una actitud hostil. Davant d’aquesta situació, molts pares se senten incapaços de fixar límits raonables als seus fills per haver de bregar de manera constant amb un nen que es mostra desafiant i que no accepta la seva autoritat.
Una conducta especialment transgressora i hostil cap als pares és interpretada pels psicòlegs, en general, com el reflex que la maduració del nen no segueix el curs normal. Aquest trastorn negativista desafiant s’associa a una immaduresa emocional que hauria d’haver superat en les primeres etapes de la infància, i provoca que el nen reaccioni amb comportaments propis d’edats més infantils perquè no és capaç de gestionar les seves emocions. I ho fa de l’única manera que sap: amb una actitud carregada de rebel·lia i contrarietat cap a les normes establertes, que arriba a superar la paciència de pares i educadors.
Aquesta postura, que es pot mantenir fins i tot fins en l’adolescència, disminueix d’intensitat en l’edat adulta. Però cal tenir en compte que durant la infància i l’adolescència l’actitud dels més joves es caracteritza per un egocentrisme que pot reforçar certes conductes contràries a l’autoritat dels adults. Aquest egocentrisme es pot veure exagerat si la maduració emocional es troba estroncada, de tal manera que no s’assumeixi la importància d’unes normes de comportament comunes a tots que han de ser respectades, sobretot quan suposen l’obligació de renunciar als desigs hedonistes immediats.
En aquests casos, els més petits responen amb atacs d’ira i impaciència que es relacionen amb un sentit encara poc desenvolupat: la tolerància a la frustració. Els límits que estableixen els pares es viuen com un fet inacceptable i, per tant, el nen desafia l’autoritat per sortir-se amb la seva.
Aquesta actitud rebel es pot manifestar de forma hostil amb una enrabiada, amb crits o plors. Però igualment desafiadora és una actuació passiva, com ara no complir de manera sistemàtica allò establert, no escoltar els raonaments de l’adult de forma deliberada i, fins i tot, manifestar queixes recurrents que serveixen d’excusa per a no complir qualsevol suggeriment dels pares.
Amb una actitud tan negativa és més que probable que l’ambient familiar es vegi perjudicat. Aquest comportament, per intolerant, pot traspassar els límits de la família i veure’s reflectit a l’escola o en altres àmbits i fer que la conducta negativista afecti la majoria d’ambients on prevalen unes normes que tothom ha de complir. És habitual que les situacions que es generen amb un nen desafiador posin a prova la paciència de pares i persones encarregades de l’educació. La conseqüència és que desencadenen actituds negatives amb gran facilitat també en els adults, que, pel fet de no tenir recursos efectius perquè els infants segueixin les normes establertes, aplicaran sancions de forma recurrent, enduriran el seu criteri i augmentaran el nombre dels càstigs i la seva intensitat.
Les disputes constants es converteixen així en rutina, de tal manera que es genera un cercle en el qual les conductes transgressores i hostils dels petits es reforcen i s’automatitzen davant de la impotència i la desesperació dels pares. Tenint en compte que aquest trastorn té a veure amb el desenvolupament de la maduresa emocional, és important sol·licitar al més aviat possible l’ajuda d’un especialista que assessori els pares en la recuperació del procés maduratiu que correspon per l’edat. Així es podran evitar possibles trastorns de conducta en el futur i la vida familiar transcorrerà amb normalitat.
El trastorn negativista desafiant es relaciona amb actituds que formen part, al seu torn, d’altres alteracions com és el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDHA). En tots dos casos s’observen comportaments en què els adults se senten incapaços de controlar el comportament dels seus fills. El mateix patró segueix el trastorn dissocial, relacionat amb conductes poc acceptades, transgressores i fora de les normes socials. En aquest cas, els individus, a més, són poc empàtics.
- El trastorn negativista desafiant es dóna, en la majoria dels casos, en contexts en què les normes són difuses i el nen no té molt clar quines ha de complir. Per això és fonamental que els pares acordin no tan sols els límits que els seus fills han de respectar, sinó que a més han de quedar ben clars. La millor forma de portar-ho a terme és fer complir amb perseverança les normes que s’inculquen i evitar que la seva aplicació sigui inconstant o que els progenitors es contradiguin.
- Si els pares consideren que cal sancionar les conductes negativistes dels fills, hauran de mantenir en ferm aquesta sanció fins al final i evitar que l’actitud rebel arribi a esgotar-los i no s’acabi complint allò promès. Si fos així, es reforçaria encara més el comportament negativista: el nen entendria que transgredir les normes no té conseqüències i que, per tant, pot desafiar l’autoritat dels pares. Amb tot, això no vol dir que el càstig hagi de ser una constant, sinó que el compliment d’allò que s’imposi ha de ser real. En cas contrari, els pares -de manera inconscient- perden la credibilitat i és llavors quan els nens entenen que tant fa complir les normes establertes a casa, perquè al final se surten amb la seva.
- En les famílies amb normes excessivament estrictes i sancionadores, fins i tot amb transgressions pròpies de l’edat, es corre el risc que els fills es neguin a complir de manera continuada els càstigs per considerar-los injusts i excessius. Tot i que la seva actitud rebel pugui estar més justificada en aquest cas, és probable que es desenvolupi i es mantingui una actitud negativa cap a qualsevol imposició dels pares només per haver automatitzat una resposta negativa a les normes, sense distingir si són justes o no. Per això s’aconsella que les famílies que estableixen límits massa rígids evitin sancionar els nens de forma automàtica i, sobretot, que treballin a reforçar els aspectes positius de la seva conducta.