Passaports diminuts
Ni tan innòcues, ni tan malèfiques. Les galetes són una de les poques formes que tenen els llocs web de conèixer alguna cosa dels seus visitants, encara que sigui d’una forma imprecisa i vaga. En definitiva, les galetes són petites parts de text que el navegador recull i emmagatzema quan visita una pàgina web. Si el visitant torna a fer els mateixos passos i torna a visitar la mateixa pàgina, aquest lloc web (i només aquest) llegeix la targeta de visita que li va deixar al disc dur quan hi va ser, per la qual cosa el pot reconèixer i adaptar la pàgina a l’usuari. Almenys, aquesta és la teoria.
Quines informacions atresoren aquestes peces de text? Qualsevol dada sobre l’usuari a la qual hagi pogut accedir el lloc web, que si hem de ser francs no solen ser gaires. Les galetes es fan servir per a propòsits tan prosaics com conèixer les rutes més habitual que els internautes realitzen dins la pàgina, mostrar anuncis (cibertires) que els usuaris encara no hagin vist o personalitzar les previsions meteorològiques per a una ciutat que el visitant hagi prefixat. En definitiva, dades que són extremadament difícils de lligar a la identitat real de l’internauta i que de cap manera el comprometen. Per a la web, en aquests casos, l’usuari és un número d’identificació, no li interessa conèixer qui hi ha al darrere.
Això no obstant, quan més útils són les galetes és a l’hora d’emmagatzemar la contrasenya de l’internauta en aquest web concret, i així s’estalvia la molèstia d’identificar-se cada vegada que hi accedeix i convertint-se, de facto, en petits passaports que permeten l’entrada a multitud de pàgines que personalitzen el seu contingut per a l’usuari. Tanmateix, és molt important que cada galeta només pugui ser vista per la web que la va crear, si no és així aquestes dades que el navegant ha decidit oferir a un web concret podrien ser vistes per qualsevol persona.
Malauradament, diversos errors detectats als navegadors d’Internet més comuns s’han convertit en autèntics forats que els internautes sense escrúpols aprofiten per tal d’apropiar-se d’aquestes dades emmagatzemades al disc dur. Això sí, les úniques informacions que estan en perill són les que hem enviat a un web. De cap manera corre risc la resta d’informacions desades a l’equip. No es pot accedit des de fora a tot el que no sigui a la carpeta on s’apilonen les galetes (en cada sistema té una ubicació diferent).
Per protegir-se, n’hi ha prou amb dues vies: d’una banda, mantenir el navegador sempre actualitzat, ja que és l’única forma que els últims pedaços de seguretat supleixin les llacunes descobertes després de la seva sortida al mercat. Només cal fer una visita al web del navegador corresponent en el qual s’han d’executar les actualitzacions automàtiques que tant Netscape com Explorer incorporen per solucionar els errors coneguts.
D’altra banda, cal tenir en compte que no hi ha ningú obligat a fer servir les galetes. Els navegadors que en permeten l’ús (la immensa majoria) incorporen l’opció de limitar o prohibir taxativament que a l’ordinador es guardin aquestes galetes. Malauradament, la majoria dels usuaris desconeix l’existència d’aquests arxius, per la qual cosa difícilment els podrà gestionar.
Bàsicament, l’internauta té tres opcions: permetre la lliure circulació i l’emmagatzematge de galetes (l’opció per defecte que la majoria d’usuaris posa en pràctica), prohibir taxativament la inclusió de qualsevol galeta al seu disc dur i, finalment, ser preguntat cada vegada que una web demani la instal·lació d’un d’aquests arxius. La tercera opció és la més efectiva, ja que limita el nombre de galetes desades a aquelles que, de forma conscient, hagi donat el seu vistiplau l’usuari, per la qual cosa el seu nombre es limitarà a les que aportin un benefici clar.
De qualsevol manera, n’hi ha prou amb anar a la carpeta on siguin les galetes (sol anomenar-se cookies), i obrir amb qualsevol processador de textos, per simple que sigui (el ‘Simpletext’ de Macintosh, el ‘Pic’ de Linux o el ‘Bloc de notes’ del Windows), qualsevol arxiu que s’hi trobi. Si l’internauta navega habitualment, se’n trobarà desenes. Els podrà obrir, veure’n el contingut i llançar-los a la paperera a discreció. L’ordinador no es ressentirà d’aquesta pèrdua.
Un mes després que la dringadissa dels moneders hagi canviat i la insistent cançó ‘6 euros són 1.000 pessetes’ hagi calat entre els consumidors, encara queda una assignatura pendent: els ordinadors. I és que, al nostre país l’euro porta una novetat: hem passat de tenir una moneda amb abreviatura (pta.) a una altra amb símbol (E), que els ordinadors han d’interpretar; com el ien (¥) o el dòlar ($).
Tradicionalment, els sistemes de codificació de text han inclòs el logotip de la moneda nord-americana, però han ignorat altres caràcters que no estiguin en la grafia anglosaxona (titlles i ñ incloses). Per això, de la mateixa forma en què avui, en fer certes conversions entre formats d’arxiu, les titlles es converteixen en caràcters indesxifrables, quan un dels programes que participa en la creació, tramesa o impressió d’un document ignori el novíssim símbol de l’euro el substituirà per un altre que no se li sembli en res. Per això, lluny dels triomfalismes que recomanen fer servir el símbol de la nova moneda en tots els documents, per a l’usuari mitjà que no busqui complicacions l’ideal és fer servir el logotip només quan pugui comprovar fefaentment que s’imprimirà correctament (provar una tipografia concreta, en un ordinador concret, amb una impressora concreta). Si no, és molt més efectiu limitar-se a escriure el nom del nouvingut amb totes les seves lletres.
Rellotge manual
yugop.com/ver3/stuff/03/fla.html
Bolígraf, paper i una imaginació desbordant han donat vida a un projecte realment original. No és més que un rellotge, però fabricat de forma amanuense.
Receptes de galetes
www.nutricionyrecetas.com/recetas/galletas
A la Xarxa hi ha lloc per a tot tipus de galetes. En aquesta pàgina es mostra com preparar un assortiment variat de les de veritat, aquelles que no es guarden al disc dur, sinó a l’estómac