"La crisi de les vaques boges ha contribuït a millorar la producció de la carn"

Podem afirmar que avui tenim una carn de vacum segura. Mai hi ha hagut sensibilitat sobre això i els controls que es realitzen són els que raonablement es poden fer. A més, s’ha aplicat el principi de precaució. Quan es defineixen els MER (materials específics de risc) es fa per elevació, i s’ha adoptat un període de temps prolongat per oferir més seguretat. Si el cervell d’una vaca es retira a partir de 12 mesos, no és perquè la malaltia pugui aparèixer als 13 mesos, de fet, els casos més primerencs es van donar en vaques de 30 mesos. El Comitè Científic de la UE afirma que els controls adoptats són adequats i hem de tenir confiança i recordar que aquest Comitè no és un element estàtic ni de resposta, ja que la seva funció investigadora és constant i ofereix periòdicament noves mesures per resoldre el problema.

El problema és d’abast europeu, no local, i les conseqüències són profundes i transcendents, ja que no es recorda un problema de seguretat alimentària d’aquesta dimensió en les últimes dècades. Cada setmana se’n produeixen nous casos, i encara no sabem on som perquè la informació epidemiològica de la malaltia al nostre país es redueix a l’any passat, el 2001. Hem descrit ja 81 casos (l’entrevista es va fer a mitjan gener), però no es pot saber què passarà aquest any i tot dependrà del grau de respecte de les mesures adoptades en la dècada dels noranta. El 1994 la UE va prohibir per a remugants el consum de farines d’origen de carn i os remugant; el 1996 la legislació espanyola va prohibir l’entrada de MER; el 1998 es va obligar a inactivar les farines per matar el prió sotmetent-les a fortes temperatures, i el desembre de 2000 es va prohibir l’ús de tot tipus de farines càrnies per a remugants i no remugants. Sabent que el primer cas es detecta l’any 1996 a la Gran Bretanya i que l’animal precisa 5 anys per desenvolupar la malaltia, si s’hagués respectat la primera mesura, la de 1994, l’any 1999 hauria de marcar el pic en casos detectats i a partir d’aquí començaria el descens. Si som realistes i prenem la data de l’última llei, de desembre de 2000 fins a 2005 ens trobaríem en ple creixement dels casos de vaques boges. Cada setmana se’n diagnostiquen a Espanya un o dos casos, cosa que ens portaria entre 50 i 100 casos anuals, però hem tancat un any en què la lluita ha estat forta, s’han analitzat unes 400.000 vaques. Hem establert mesures eficaces contra la malaltia, però estem davant un procés llarg la finalitat del qual no podem aventurar-nos a predir.

Les que s’estan prenent, però s’ha de seguir amb la campanya de lluita contra l’EEB. Estem davant una malaltia infecciosa i, com va passar amb la tuberculosi, s’ha de tenir paciència per eradicar-la. Per això s’ha d’insistir, i jo ho faig davant els ministeris d’Agricultura i Sanitat i davant les administracions autonòmiques, que continuïn preocupats amb el tema i que no relaxin les mesures, perquè correríem el perill de fer les coses malament. Penso que el retrocés no es produirà, perquè tots els països de la UE estan obligats a complir amb un sistema de control molt rigorós.

És una malaltia descoberta el 1986 en la que queden incògnites per resoldre. S’han identificat els agents que produeixen l’EBB, els prions, però roman la incertesa referent a la transmissió de la malaltia, especialment pel que fa als éssers humans. Tenim informació fiable que ens permet afirmar que el responsable principal, però potser no únic, és l’ús de farines de carn i os contaminades emprades per fabricar pinsos, aliments i elements lactireemplaçants i llets adaptades per a animals que, tinguem-m’ho molt clar, mai s’han dirigit a la destinació humana.

És cert, però a la Gran Bretanya ja hi ha més de cent casos registrats. A la comunitat científica s’assumeix que la variant humana de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob és causada per la transmissió del prió boví a les persones, però tot el que s’admet en ciència s’ha de discutir. Se sap que la variant humana té un component neurològic, i que els primers símptomes són psiquiàtrics: comença amb depressió i al·lucinacions i després arriben els símptomes neurològics. A Espanya hi ha bons neuròlegs i crec que no confondran la malaltia originada per l’EEB amb altres patologies possibles. Però en qualsevol malaltia el nombre de casos clínics és només la punta de l’iceberg i el que s’arriba a detectar no és tot el que hi ha. No sabem quantes persones poden estar infectades a Europa, però sí que hi ha hagut 110 casos a la Gran Bretanya, 4 a França i 1 a Irlanda. Tots tres són països amb un gran nombre de casos d’EEB. El Regne Unit està al capdavant, amb 181.000 vaques malaltes. A França se n’han detectat més de 500 casos i a Irlanda al voltant de 700, i són països amb la malaltia descrita ja en els noranta. Però d’altres, com Portugal i Suïssa, malgrat que presenten un nombre d’EEB similar a França, no han registrat encara casos humans. La pregunta és si als països amb menys EEB, com Espanya, no es donarà la malaltia en humans. Jo no m’atreveixo a dir que no n’apareixeran, perquè fer previsions sobre aquesta malaltia és difícil, ja que no sabem tots els cursos de transmissió. Però hi ha certeses, com que, en teoria, només un 25% de la població europea està exposada a patir la malaltia perquè tots els casos humans detectats responien al mateix perfil genètic. Es comparteix també la certesa que el període d’incubació és molt llarg, en els humans pot ser de dècades. I se sap també que la transmissió del prió boví a una vaca és molt més fàcil i eficaç que a un ésser humà.

S’assumeix que és a través de l’alimentació, però no s’ha demostrat. En els casos britànics, només s’ha evidenciat la transmissió del prió pel consum de carn en un cas, el d’una població del sud d’Anglaterra en la que cinc persones van ser contagiades per consumir productes bovins que es pescaven en una carnisseria on es manipulaven les restes de cervell de vacum amb els mateixos instruments amb què es tallava la carn. L’alimentació és la via principal, però la via cutània pot ser una altra forma de transmissió, i per això es van prohibir les cremes i altres productes d’origen boví. Mentre no es demostri el contrari, la variant humana d’aquesta malaltia es produeix per la transmissió del prió per vies alimentàries, però no es poden descartar altres vies encara desconegudes.

M’agradaria conèixer xifres d’altres països europeus per valorar la dada, però és important i positiva, perquè la crisi va posar en qüestió la carn de vacum i la desconfiança va arribar a assolir la carn en general. Però les campanyes realitzades han obligat a donar més i millor informació, cosa que ajuda a augmentar la confiança. La part positiva de tota aquesta crisi ha estat la millora dels sistemes de control i producció de la carn. S’ha perfeccionat el sistema alimentari a tota la UE, però els consumidors no ho tenen clar i hem de convèncer-los que les coses avui es fan bé. Aquest és el gran desafiament per a Europa: el consumidor està disposat a assumir riscs en alguns aspectes de la seva vida, per exemple quan es puja a un avió, però no en l’alimentació, que no és un acte voluntari, sinó necessari que, a més, presenta un risc familiar i no només individual. Jo crec que no hi ha motiu per desconfiar avui de la cadena alimentària. No podem tornar a l’hort i als animals propis per alimentar-nos, perquè en la societat urbana aquesta organització no és viable. Estem obligats a exigir i a confiar en la cadena alimentària que tenim.

Aquest és el gran debat actual al món agropecuari. L’EEB ha posat en qüestió el sistema intensiu de producció. A tots ens agrada el que és natural i la majoria preferim consumir carn d’una vaca que ha estat pasturant en un prat verd que la d’una altra que no ha sortit d’una establa on només ha menjat pinso, però ens hem de preguntar si això és viable. Els ramaders ens dirien que aquest plantejament comportaria un preu més alt de la carn i la impossibilitat de criar el bestiar en qualsevol zona geogràfica, perquè només podrien fer-ho on hi hagi pastura verda, és a dir, pluges abundants. És important que el debat se susciti i que la solució sorgeixi d’un pacte entre productors i consumidors: el consumidor està disposat a pagar més per la carn, a canvi que es produeixi d’una forma més natural i segura? Gràcies a aquestes crisis, ha augmentat la producció ramadera amb denominació d’origen i hi ha marques que aposten per la traçabilitat de la carn perquè el consumidor conegui el nom del ramader, la raça del cap de bestiar, la zona geogràfica on ha crescut, com s’ha alimentat i desenvolupat… El productor es compromet així a produir aquest animal en unes condicions determinades i el consumidor ho accepta, ho valora i ho paga. Finalment, estic convençut que el problema de l’EEB ha tingut un impacte positiu en els sistemes de millora a la producció i en la qualitat de la carn.