La malaltia silenciosa
La mononucleosi infecciosa o malaltia del petó és una patologia poc coneguda, però de més incidència de la que es creu. Es tracta d’una malaltia infecciosa aguda, de difusió universal, exclusiva de l’ésser humà produïda pel virus d’Epstein-Barr (VEB). Al principi pot passar inadvertida i quan apareixen els primers símptomes (maldecap, cansament i febre) es poden confondre fàcilment amb els d’altres malalties. Afecta sobretot adolescents i adults joves -especialment en països desenvolupats-, encara que també hi ha nombrosos casos entre la població infantil, majoritàriament en països en via de desenvolupament. En infants, es tracta de processos asimptomàtics que els confereix immunitat davant reinfeccions posteriors. Això no obstant, la mononucleosi no és gaire contagiosa i la seva incidència anual és inferior al 15% en el grup d’estudiants universitaris susceptible de patir-la.
L’ésser humà és l’única font d’infecció d’aquest virus, que es transmet fonamentalment per la saliva, i per això també s’anomena malaltia del petó, ja que el petó a la boca constitueix la forma més comuna de transmissió. Afecta principalment joves d’ambdós sexes d’entre 15 i 25 anys, i més rarament adults joves amb més de 35 anys. La majoria de les infeccions que es produeixen en infants i lactants són asimptomàtiques o causen una faringitis lleu, amb o sense amigdalitis. Al contrari, en el 80% dels adolescents infectats provoquen la simptomatologia típica de la mononucleosi infecciosa. En la gent gran se sol presentar amb símptomes inespecífics com febre prolongada, malestar general i dolors musculars.
La mononucleosi passa inadvertida en moltes ocasions, però en d’altres es complica i pot ocasionar problemes, tot i que rares vegades greus.
El virus causant, el VEB, pertany a la família dels herpesvirus i una vegada infectada la persona s’adhereix als seus limfòcits B i hi penetra. Després d’un període d’incubació d’entre 30 i 50 dies -de 10 a 14 dies en infants- apareixen símptomes inespecífics i comuns en molts processos febrils: maldecap, cansament i febre. Al cap de pocs dies surt la tríada característica de la malaltia: febre, inflamació de la faringe i de les amígdales i adenopaties (ganglis).
La febre, que es dóna en el 99% dels casos, és elevada (39 a 40 graus) i apareix sobretot al vespre. Es pot prolongar durant dies, fins i tot més d’una setmana. La inflamació del coll, de la faringe i de les amígdales la pateixen el 85% dels malalts i afecta tot el coll. En la meitat dels infectats pot aparèixer, també, una secreció purulenta. Les adenopaties, que triguen a curar-se de 3 a 4 setmanes, són ganglis que s’inflamen i s’inflen. Se solen veure afectats els del coll i els de darrere les orelles, encara que, en ocasions, la inflamació ganglionar s’estén més enllà del coll. La palpació de les adenopaties resulta dolorosa per al pacient.
En ocasions l’augment de mida de les amígdales, com també la inflor de la faringe i dels ganglis locals, pot originar una obstrucció de les vies respiratòries que pot requerir atenció especialitzada. No són constants altres signes característics de la malaltia: fatiga, augment de la mida de la melsa (esplenomegàlia), augment de la mida del fetge (hepatomegàlia), inflor de les parpelles (edema palpebral) i exantema (granissada que apareix per tot el cos).
La mononucleosi infecciosa no té tractament específic, sinó purament simptomàtic, que consisteix a reposar al llit durant el període febril i en prendre analgèsics com el paracetamol. Només en casos de complicacions severes s’ha d’optar pels corticoides. Els antibiòtics només estan indicats quan hi ha sobreinfecció afegida, i mai s’han d’utilitzar ni l’ampicil·lina ni l’amoxicil·lina, dos antibiòtics d’ús ampli. Els antivírics com l’aciclovir o d’altres de similars no han aconseguit els resultats esperats. Com que la inflamació de la faringe i de les amígdales és molt habitual i molesta, es recomana fer gàrgares amb povidona iodada.
Actualment s’investiga la creació d’algun tipus de vacuna, però mentre no se’n disposi la millor prevenció és, atès que l’home i la dona són l’única font d’infecció i que es transmet per la saliva, evitar el petó quan s’està infectat. El problema rau en què, en tractar-se d’una malaltia que inicialment pot passar desapercebuda, el diagnòstic de la infecció es realitza quan la simptomatologia és ja molt clara i s’ha pogut produir algun contagi.
Aquest procés infecciós es cura com a màxim en dos mesos si no sorgeixen complicacions, que no són freqüents. La mononucleosi és, en general, benigna i en 3-4 setmanes el pacient es recupera, encara que poden persistir el cansament i els ganglis inflamats. El diagnòstic de la malaltia es basa fonamentalment en els símptomes característics i en les proves de laboratori, en especial les serològiques, ja que es formen anticossos durant la malaltia.
Les complicacions que poden aparèixer són múltiples, però molt poc freqüents.
Neurològiques: excepcionalment, meningitis, encefalitis, paràlisi facial, etc.
Trencament de la melsa: poc freqüent (0,1% dels casos) però greu, pot ser provocada per petits traumatismes i fins i tot produir-se de forma espontània.- Alteracions hepàtiques: més habituals, encara que gairebé mai produeixen problemes seriosos. Dins d’aquestes, la icterícia (color groguenc de la pell per la bilirrubina a la sang) és poc habitual.
- Anèmia per trencament dels eritròcits (anèmia hemolítica): es produeix en el 2% dels casos i, a vegades, s’acompanya també de descens de plaquetes.