Gravar discs compactes és una forma econòmica i relativament senzilla de guardar grans quantitats d'informació
Imagini una muntanya de 451 disquets. Imagini tota la informació que s’hi conté. Imagini que hi ha un dispositiu circular de 6 centímetres de radi en el qual caben totes aquestes dades. Deixi d’imaginar. En un únic CD-ROM (un CD que emmagatzema dades de forma permanent) hi caben 650 megabytes o ‘megues’ d’informació, o 74 minuts de música gravats de forma convencional. El seu cost, en comptes de disparar-se, està molt per sota d’altres dispositius de menor capacitat (però més senzills d’utilitzar) com els discs ZIP. Per tot això, resulta lògic l’auge que han experimentat els gravadors casolans de discs compactes.
No obstant això, gravar un compacte no té res a veure amb el fet de guardar dades en un disquet o en el mateix disc dur de l’ordinador. Des de la irrupció dels sistemes operatius gràfics (de primer el de Macintosh, després el de Microsoft i després els de Linux), gravar qualsevol element en un disquet resulta tan senzill com arrossegar amb el ratolí un element a la icona de la disquetera. Ràpid, còmode i sense complicacions. No obstant això, la seva capacitat limitada (1,44 megabytes, enfront dels 650 “megues” d’un CD o els diversos milers de “megues” d’un DVD) arraconen progressivament aquest element que s’acobla als ordinadors des de fa més d’una dècada.
Encara que físicament tots els CD amb més o menys fortuna serveixen per a tots els propòsits, el format en què es gravin determinarà que el compacte en qüestió compleixi una funció o una altra. És a dir, no té res a veure gravar dades (documents de word, fotografies jpeg o animacions flash) i emmagatzemar música. La majoria dels programes per a gravar (com l’Easy CD o el Nero) tenen aquesta elecció simplificada amb menús vistosos, però conèixer què triem amb cada opció, permetrà crear compactes “a mida”.
El format primigeni de CD va ser el d’àudio. Aquest és el sistema que encara llegeixen les cadenes de música i té certes limitacions que en condicionen la gravació, com el fet que només permet guardar una sessió, però què és una sessió? Durant la gravació d’un compacte, el làser crema (“torra”) l’anvers del disc. El temps que transcorre entre que el làser comença i acaba la gravació (que no es pot interrompre) s’anomena sessió. Per tant, és imprescindible gravar-lo d’una tirada.
Els compactes de dades sí que permeten la gravació en diverses sessions, encara que entre una sessió i una altra es desaprofitaran irremeiablement uns cinquanta “megues” d’informació (la tretzena part del contingut total del CD). Per tant, també convé gravar aquests compactes d’una vegada, o, almenys, que no s’estigui contínuament introduint-hi continguts nous.
Els formats de CD de dades no són uniformes, però la majoria d’ordinadors actuals són capaços de llegir tots els sistemes. El problema sorgeix amb els noms dels arxius, que potser es trastoquen i incorporen caràcters estranys en ser llegits en un altre ordinador. Obviant aquest inconvenient, els texts, vídeos o fotografies que porten aquests arxius no es modificaran.
Les recomanacions per a aconseguir una “torrada única” són senzilles: abans que res, planifiqui el que hi guardarà i procuri fer-ho d’una sola vegada. Quan es disposi a guardar dades en un compacte, tingui obert només el programa gravador, ja que si l’ordinador està molt enfeinat i no és capaç de subministrar dades de forma contínua, el disc resultarà inservible.
Què ocorre amb els CD regravables? En principi, el CD-RW (regravable) semblava un format destinat a fer de pont entre els disquets tradicionals i els CD que només permeten ser “torrats” una vegada. No obstant això, la incompatibilitat manifesta d’aquests discs amb CD-ROM antics i amb algunes cadenes de música actuals, unida al baix preu dels discs que només poden ser gravats una vegada, han marginat aquest sistema, que, encara que moltes gravadores l’incorporen, pocs usuaris l’utilitzen.
Quan la gravadora estigui acabada d’instal·lar, o s’hagi incorporat al PC algun perifèric nou, convé fer simulacions. Aquesta opció que incorporen les aplicacions de gravació prova de forma fidedigna si l’ordinador hauria sigut capaç de gravar un compacte en una sèrie de circumstàncies. D’aquesta manera, es podrà definir la màxima velocitat a què es pot “torrar” sense córrer el risc de perdre cap CD al test. Perquè és possible que l’ordinador no aguanti la velocitat màxima de gravació i hagi de contenir la gravadora amb una velocitat menor.
Al mercat domèstic hi ha gravadores de 4x (16 minuts per “torrar” un CD complet), 8x (8 minuts) i 16x (4 minuts). La velocitat de les gravadores està determinada per dos números: el primer indica la velocitat de gravació, i el segon de lectura. En el cas de les regravadores s’incorpora un tercer número que indica la velocitat de regravació (4x, 4x, 32x).
En un CD caben sempre 650 megues, ni més ni menys. Llavors, per què depenent del format de gravació triat, la quantitat de música que es pot emmagatzemar en un mateix compacte oscil·la entre els 74 minuts i els 888 minuts? Tot ho explica el format.
De la mateixa manera que hi ha persones que necessiten parlar durant mitja hora per dir el mateix que altres resolen amb dues frases, els uns i els zeros (la informació digital) que porta un CD es poden aprofitar millor o pitjor. Hi ha formats (com el del CD de música convencional) que primen la puresa del so, encara que no es coneix ningú que percebi aquest grau de nitidesa. Altres sistemes, com l’MP3, prescindeixin d’aquestes freqüències mortes (i d’altres que no ho són tant) per aconseguir cançons audibles però amb una lleugera pèrdua de qualitat. A canvi, aquests formats comprimits ocupen molt menys espai. D’aquí ve la revolució de l’MP3, que aconsegueix comprimir 12 hores de melodies en un únic compacte amb una qualitat pròxima als CD tradicionals de música.
Alguna cosa semblant ocorre amb el vídeo. El format DiVX 😉 comprimeix un DVD en un CD, encara que, en aquest cas, la pèrdua de qualitat que el procés comporta és més evident.
- Nero burning room Un dels programes de gravació de CD per a Windows que més opcions incorpora disposa d’una versió d’avaluació que qualsevol usuari pot descarregar gratuïtament des d’Internet per valorar si li compensa adquirir-lo.
- Vinil en CD Els vinils que queden per casa es poden passar a CD per evitar que es deteriorin. En aquesta web es detallen els passos que cal seguir per migrar d’un format a un altre mantenint, fins i tot, el “fregit” entre cançons.
- DiVX 😉 DivX 😉 és la tecnologia que permet emmagatzemar dues hores de vídeo en un CD amb una qualitat suficient. En aquesta web s’informa en castellà de com funciona, i s’hi donen les claus perquè qualsevol usuari la utilitzi al seu ordinador.