Necessàries per a uns, contaminants per a uns altres

Necessàries per a uns, contaminants per a uns altres

/imgs/20020301/medioambiente01.jpg
El debat sobre què fer amb la quantitat d’escombraries ingents que generem -1 quilogram diaris per persona als països desenvolupats- sembla que no té fi. Després de quedar patent que acumular residus i retirar-los de la nostra vista ja no resulta factible, la controvèrsia sorgeix quan tractem de trobar fórmules que permetin desfer-se dels residus sòlids urbans de la manera més innòcua per als humans i més respectuosa amb el medi ambient. Les famoses 3R (reciclar, reutilitzar i recuperar) ajuden a pal·liar la multiplicació de residus; no obstant això, no solucionen el problema perquè estan molt lluny de ser una pràctica habitual (a Espanya, el 70% dels residus va a l’abocador, només el 11% es recicla; a països com Holanda es recicla el 30%). Encara que l’opció d’incinerar les escombraries per a produir energia és criticada per organitzacions ecologistes com Greenpeace a causa de les dioxines que se n’alliberen, és una sortida que es preveu per a destruir residus sòlids urbans. Els seus defensors remarquen que la comunitat científica no s’ha manifestat rotundament sobre la toxicitat vital de les dioxines. A Europa hi ha models, com el francès i el belga, que aposten obertament per la utilització de les escombraries com a combustible, però països com Alemanya pràcticament descarten aquesta opció. A Espanya funcionen vuit incineradors que produeixen energia, però la polèmica i el rebuig social que susciten ha motivat que es paralitzin quasi trenta projectes de construcció d’aquests forns gegants.

Substitució d’abocadors

Els qui defenen l’ús d’incineradors anteposen la necessitat de conscienciar la societat en l’hàbit del reciclatge, però veuen les plantes de tractament i combustió controlada com la substitució immediata dels abocadors. Reconeixen que està en dubte la seva perillositat, encara que afirmen que no s’aporten proves concloents i apel·len que la comunitat científica no ha demostrat que les dioxines i els furans residuals -cossos químics que es generen quan es crema a temperatura baixa productes que contenen clor, com el paper o el plàstic- siguin nocius per a la salut.

Així, de l’últim informe emès per la Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units referit a dioxines, es pot deduir que si bé les vincula directament amb el càncer, no conclou que sigui a causa de l’activitat dels incineradors, sinó de la combustió de PVC. D’altra banda, la legislació és severa i permet que per mitjà de la incineració es generin quantitats mínimes no sols de dioxines, sinó de molts altres compostos potencialment tòxics.

La clau rau, per tant, a cremar les escombraries a temperatures elevades i complir la legislació, amb controls previs i posteriors. Cal recordar que en els abocadors actuals les escombraries es cremen per si mateixes -fermentades amb reescalfament de la matèria orgànica i despreniment de metà inflamable-. I, segons els defensors de les plantes incineradores, aquesta combustió natural és més contraproduent que la controlada, pel fet que es produeix a una temperatura baixa.

En suma, els defensors dels incineradors proposen dues vies complementàries i urgents per a pal·liar el problema dels residus sòlids urbans: reduir la quantitat de residus o almenys frenar-ne l’increment imparable i, mentre s’aconsegueix aquest objectiu, substituir urgentment abocadors per plantes de tractament integral de les escombraries, inclosa la combustió del sobrant final.

Contaminació d’aire, aigua i sòl

En l’altra banda de la polèmica es troba la postura dels qui entenen que en el procés de crema dels incineradors sorgeixen productes tòxics que contaminen l’aire, l’aigua i el sòl. Consideren la incineració com el sistema que permet continuar explotant recursos naturals i sostenen que els incineradors frenen el desenvolupament de tecnologies netes i ralentitzen la promulgació de normes que afavoreixen la reducció en origen de residus, la reutilització i el reciclatge dels components de les escombraries.

No obstant això, la principal preocupació és que la incineració constitueix una de les fonts principals d’emissió de dioxines, substàncies tòxiques, persistents i bioacumulatives. Apel·len perquè la legislació fixi algunes pràctiques, com ara l’obligatorietat de retornar sempre envasos de vidre, o que es prohibeixi usar materials com el PVC, present en molts productes quotidians.

En aquest sentit es manifesten les associacions ecologistes. Critiquen el malbaratament que al seu entendre suposa la incineració de residus: l’estalvi d’energia que el reciclatge de residus permet és quatre vegades superior a l’energia que s’obté incinerant-los.

Els grups ecologistes consideren, així mateix, que a mesura que augmenti la quantitat de residus recuperats disminuirà la quantitat de materials disponibles per a incinerar, i denuncien que els incineradors necessiten mantenir el seu volum d’incineració per a continuar sent rendibles per a les empreses que els gestionen. Així, per cada tres tones de residus incinerats es produeix una tona de cendres i escòries que es consideren residus tòxics i perillosos, i que obligen a emmagatzemar-los en dipòsits de seguretat.

Alternatives a la incineració

L’ajuntament de Còrdova va implantar una forma racional i integrada per a tractar residus sòlids urbans. En 1993 es va iniciar la recollida selectiva en origen. La singularitat de Còrdova parteix d’un procés fortament participat, implantat des de la base que avança pas a pas i que va culminar el 1996 amb la creació de la Planta de Reciclatge i Compostatge. Els productes són reinserits en el cicle productiu a través d’empreses d’economia social i el compost s’utilitza en l’agricultura local.

A Navarra es desenvolupa una experiència de protecció del medi interessant que inclou la prevenció, el tractament, el reciclatge i la recuperació de residus en tota la seva gamma i una política integral de tractament d’aigües. El cicle es tanca amb l’aprofitament dels fangs de les depuradores i dels residus orgànics per a obtenir compost d’ús agrícola. L’experiència en residus se centra preferentment en les comarques de Pamplona i Estella. La millora en la qualitat de les aigües navarreses permet actualment la vida piscícola i la pràctica d’agricultura ecològica en zones àmplies, inclosa la mateixa capital, Pamplona.

Què conté el nostre cubell de les escombraries?

Encara que la pràctica a què cal aspirar és reduir el material que va al cubell de les escombraries, limitant la compra de productes d’un sol ús (gots, plats i bosses), rebutjant aquells que estiguin excessivament empaquetats, triant envasos familiars i adquirint productes frescos i a granel, i reutilitzant o intercanviant envasos, roba, llibres, mobles o joguines, mai no és sobrer analitzar de què es componen les nostres escombraries.

• Matèria orgànica (restes de menjar i de jardineria ): 44%
• Paper i cartró: 21%
• Envasos de metall, plàstic i brics: 15%
• Tèxtils: 3%
• Vidre: 7%
• Altres (piles, restes de plàstics i metalls, fusta, gomes): 10%

Reciclatge segons els materials

• Matèria orgànica: (formada sobretot per restes de menjar) serveix com a adob natural i compost, molt ric en nutrients.
• Paper i cartró: actualment a Espanya hi ha un contenidor per cada 940 habitants. Una tona de paper reciclat evita la tala de 15 arbres adults.
• Vidre: Espanya és el quart país d’Europa que més vidre recicla. Amb aquest reciclatge s’estalvien 700.000 tones de matèria primera i més de 73.000 tones de petroli.
• Bric: el paper de les capses d’alumini i polietilé ja es pot reutilitzar per a fabricar sacs, bosses o cartró per a envasos. El 1998 es van recuperar a Espanya 3.150 tones.
• Llaunes: en llaunes d’alumini es recuperen 4.900 tones, en llaunes d’acer es recuperen 73.900 tones.
• Plàstic: La major part va als abocadors, un 5% s’incinera i un 7% es recicla. L’any 2000 es van recuperar 1.500 tones.
• Residus especials: Són els més perillosos de la casa (piles, pintures, vernissos, laques, oli usat per a fregir, medicaments). Hem d’evitar tirar-los al cubell de les escombraries. No hem de llençar l’oli per la pica.
• Voluminosos i tèxtils: mobles, matalassos, electrodomèstics i runes. Cada any es recullen més de 18.000 tones de runes domèstiques; però moltes més s’aboquen de forma incontrolada.

Quant viuen les escombraries

• 1 any
  El paper, compost bàsicament per cel·lulosa, no dóna grans problemes a la naturalesa per a integrar els seus components al sòl. Si s’ha llençat a terra i li toca un hivern plujós, no tarda a degradar-se. L’ideal, de totes maneres, és reciclar-lo per a evitar que se segueixin talant arbres per a fabricar-ne.
• 5 anys
  Un tros de xiclet mastegat es converteix en aquest temps, per acció de l’oxigen, en un material superdur que després comença a esquerdar-se fins que desapareix. El xiclet és una mescla de gomes de resines naturals, sintètiques, sucre, aromatitzants i colorants. Degradat, quasi no deixa rastres.
• 10 anys
  Aquest és el temps que tarda la naturalesa a transformar una llauna de gasosa o de cervesa a l’estat d’òxid de ferro. Generalment, les llaunes tenen 210 micròmetres de gruix d’acer recobert de vernís i d’estany. A la intempèrie, cal molta pluja i humitat perquè l’òxid la cobreixi totalment.
• 10 anys
  Els gots d’un sol ús de polipropilè contaminen menys que els de poliestirè -material de les capses d’ous-. Però també tarden a transformar-se. El plàstic queda reduït a molècules sintètiques, invisibles però sempre presents.
• 30 anys
  Els brics no són tan tòxics com imaginem. En realitat, el 75 % de la seva estructura és de cel·lulosa, el 20 de polietilè pur de baixa densitat i el 5 per cent d’alumini. El que tarda més a degradar-se és l’alumini. La cel·lulosa, si està a l’aire lliure, desapareix en poc més d’1 any.
• 30 anys
  Laques, escumes… És un dels elements més polèmics dels rebutjos domiciliaris. Primer perquè en ser un aerosol, excepte que s’especifique el contrari, ja és un agent contaminant pels seus CFC (clorofluorocarbons). D’altra banda, la seva estructura metàl·lica el fa resistent a la degradació natural. El primer pas és l’oxidació.
• 30 anys
  L’aliatge metàl·lic que forma les tapetes d’ampolles pot semblar candidat a una degradació ràpida perquè té poc de gruix. Però no és així. Primer s’oxiden i a poc a poc la seva part d’acer va perdent resistència fins que es dispersa.
• 100 anys
  D’acer i plàstic, els encenedors d’un sol ús es prenen el seu temps per a convertir-se en una altra cosa. L’acer, exposat a l’aire lliure, comença a fer-se malbé i florir-se lleument després de 10 anys. El plàstic, en aquest temps, ni perd el color. Els seus components són altament contaminants i no es degraden. La majoria tenen mercuri, però d’altres també poden tenir zinc, crom, arsènic, plom o cadmi. Poden començar a separar-se després de 50 anys a l’aire lliure. Però se les enginyen per a romandre com a agents nocius.
• 100 a 1.000 anys
  Les ampolles de plàstic són les més rebels a l’hora de transformar-se. A l’aire lliure perden la seva tonicitat, es fragmenten i es dispersen.Enterrades, duren més. La majoria estan fetes de tereftalat de polietilè (PET), un material dur de combatre: els microorganismes no tenen mecanismes per a atacar-los.
• Més de 100 anys
  Els suros de plàstic estan fets de polipropilè, el mateix material de les palletes i els envasos de iogurt. Es poden reciclar més fàcilment que les ampolles d’aigua mineral (que són de PVC, clorur de polivinil) i les que són de PET (tereftalat de polietilè).
• 150 anys
  Les bosses de plàstic, a causa del seu gruix mínim, es poden transformar més ràpidament que una ampolla d’aquest material. Les bosses, en realitat, estan fetes de polietilè de baixa densitat. La naturalesa sol mantindre una “batalla” dura contra aquest element. I, generalment, perd.
• 200 anys
  Les sabatilles estan compostes de cuir, tela, goma i, en alguns casos, escumes sintètiques. Per això tenen diverses etapes de degradació. El primer que desapareix són les parts de tela o cuir. El seu interior no es pot degradar: només es redueix.
• 300 anys
  La majoria de les nines articulades són de plàstic, dels que més tarden a desintegrar-se. Els rajos ultravioletes del sol només aconsegueixen dividir-lo en molècules petites. Aquest procés pot durar centenars d’anys, però al final desapareixen.
• Més de 1.000 anys
  Temps que tarden a desaparèixer les piles.
• 4.000 anys
  L’ampolla de vidre, en qualsevol dels seus formats, és un objecte molt resistent. Encara que és fràgil perquè amb una simple caiguda pot trencar-se, per als components naturals del sòl és una tasca titànica transformar-la. Formada per sorra i carbonats de sodi i de calci, és reciclable en un 100%.
• La Unió Europea es disposa a limitar el contingut màxim de dioxines en els aliments. Està previst que en aquest any 2002 una directiva defineixi el límit d’ingesta “tolerable” de dioxines de set picograms setmanals per quilo de pes corporal. En aquests moments, segons l’informe del Scientific Committee on Food de la Unió Europea, la ingesta diària de dioxines a Europa s’estima entre 0,4 i 1,5 picograms per quilo. No hi ha dubte que és necessària, per tant, l’eliminació de les emissions de dioxines i de la utilització de tecnologies com la incineració de residus generadores d’aquests composts altament tòxics i bioacumulatius. Recentment s’ha firmat el Protocol d’Estocolm per a l’eliminació de composts orgànics persistents prioritzant-ne una dotzena, la dotzena bruta, entre els quals es troben les dioxines i els furans.