Amb quatre novel·les ha aconseguit el suport del públic, ha inspirat el guió d’una pel·lícula i ha obtingut el reconeixement unànime -tan difícil- de la crítica. Com ha aconseguit inscriure, en tan poc de temps, el seu nom entre els novel·listes de referència d’avui?
En aquest sentit, jo estic encara un poc a l’aguait i també ho estan les meves històries. El que m’agradaria pensar és que hi ha persones que es fan les mateixes preguntes que es plantegen les meves novel·les, i hi troben una invitació a continuar posant en dubte les respostes que es veuen a primera vista pertot arreu.
La crítica la defineix com “l’escriptora que sense arribar a ser representant de la literatura femenina sí que comparteix en algun aspecte aquest espai”. La seva escriptura, intimista, narrada des dels sentiments i les experiències, busca el fons de l’ànima dels protagonistes i aparenta senzillesa formal, però discorre per pautes de rigor narratiu i exquisitat tècnica; en definitiva, vostè fa el tipus de literatura que s’atribueix a les escriptores. Què em diu d’això?
La intuïció i el coneixement no es contraposen, va escriure Bertold Brecht, que era, per cert, un home. La intuïció es transforma en coneixement i el coneixement en intuïció. Els sons es transformen en plans; els plans, en sons. Sento enyorança i em poso en marxa, i mentre estic en marxa, enyoro. Els pensaments es palpen, els sentiments es pensen. Potser aquesta cita serveixi com a resposta.
Han comparat el perfil dels seus personatges amb els del cèlebre escriptor Milan Kundera. Com els dóna vida, què busca dotant-los d’una biografia tan sincera i complexa, i quant tenen de la manera de ser i viure de Gopegui els seus personatges?
Busco arribar a ser capaç de comprendre per què fem les coses, per què les fa cada personatge i, en aquesta mesura, ser capaç d’imaginar una altra forma possible de viure.
Com gesta les seves novel·les?
En la meva primera novel·la, La escala de los mapas, la pregunta era: On es retreuen els retrets; els tímids, on s’amaguen? En la segona, Tocarnos la cara: què ocorre amb les coses que surten malament? En la tercera, La conquista del aire: En una societat com la nostra, fins a quin punt menteixen, o es menteixen, els qui diuen “els diners són el menys important”?. En la quarta, Lo real, per què és tan comú identificar el fet de ser bo amb el fet de ser una mica, diríem, babau, per què es té por de la bondat? Sempre imagino una història que encarni una pregunta.
Últimament, el plagi és una espasa de Dàmocles que penja sobre els caps dels literats. Costa tant de fer un argument nou, contar coses diferents?
Pel que fa a mi, només tinc notícia d’una broma que em van fer en un xat sobre el plagi. I, en general, crec que costa contar coses noves, però no perquè no se’ns ocorrin, sinó perquè no són versemblants. Tot el món es creuria una nova història d’amors o desamors com n’hi ha cent mil. Però ningú no es creuria una història d’aquestes que ara no hi ha, per exemple la història en què una empresa alemanya que amenaça de despatxar deu treballadors es troba amb un boicot fet per tots els treballadors en totes les seves filials, a Alemanya, a Itàlia, a Indonèsia, a Xile, a Espanya, a Portugal i llavors decideix no despatxar-los.
La seva tercera novel·la, La conquista del aire, es va portar al cinema; què sent una autora, en el seu cas cinèfila, quan veu la seva obra traspassada a un altre llenguatge?
No es pot narrar el mateix de dues formes diferents. No és el mateix dir “t’estimo molt” que dir “t’estimo tant que tremolo com les fulles de les roselles quan t’allunyes”. En el primer cas es diu “t’estimo molt”, i en el segon segurament es diu: “mira, fixa’t com parlo”. Amb el cinema i la novel·la, ocorre el mateix. L’equip de la pel·lícula va treballar amb molts materials i un d’ells era la meva novel·la. A mi em va agradar que ho fessin, però no era exactament la mateixa història.
Va abandonar el periodisme i en les seves afirmacions es reflecteix un cert escepticisme davant de la funció dels mitjans de comunicació de plasmar el dret a la informació dels ciutadans. En la seva última novel·la, on analitza la corrupció política, recorre a la literatura per a exercir la crítica i despertar així la consciència social?
No ho sé, al principi pensava que els novel·listes estàvem una mica menys condicionats que els periodistes. Ara començo a pensar que estem tan condicionats els uns com els altres.
Les seves novel·les i opinions reflecteixen la societat des d’una perspectiva una mica agra i critiquen, amb uns paràmetres semblants als de la literatura més compromesa, el culte a l’hedonisme que professen els ciutadans.
Un novel·lista no és un filòsof, però és algú que es passa molt de temps pensant com són les coses i en les paraules. Segurament, un novel·lista hauria de fer alguna cosa més que estar en la seva taula escrivint històries. Però ha d’haver-hi un terme mitjà entre fer alguna cosa més i convertir-se en opinador de tot el que passa. Jo l’estic buscant.
l juliol de 2000 mor Carmen Martín Gaite, autora molt reconeguda per la crítica i pel públic. No obstant això, la seva desaparició va passar sense pena ni glòria. Tal vegada mai no se la reconeixerà com a component essencial de la generació dels 50. Creu que les novel·listes figuraran algun dia en els llibres de text i les enciclopèdies?
La veritat sol dependre de la correlació de forces. I ara entraré, sí, en un tema d’actualitat. Si uns estudiants en una protesta trenquen una porta del segle XVI, diem que han comès un delicte. Si un ajuntament, en una operació urbanística, destrossa jaciments arqueològics, diem que era bo per a l’interès general. Amb el cànon literari molt sovint ocorre el mateix. Les dones han tingut molt poca força i això no els ha permès col·locar molt noms en el cànon.
S’editen i es compren molts llibres al nostre país; no obstant això, està molt estesa la sensació que no es llegeixen, i que la nostra no és una societat culta. Llavors, la compra de llibres pot ser una manera d’evitar els remordiments de consciència per no llegir, una moda efímera o tal vegada una resposta impulsiva al màrqueting de les fires del llibre o les entrevistes promocionals en televisió?
Des del meu punt de vista són el cansament, la tensió, la falta d’espais comuns i la injustícia quotidiana el que fa que les persones arribin a les seves cases sense ànim per pensar, sense forces per ni tan sols imaginar. Aquest és un dels motius perquè es llegeixen pocs llibres interessants. Jo sí que crec que els llibres que es compren es llegeixen, el que ocorre és que molts d’aquests llibres són semblants a la televisió: no distingeixen entre el que hi ha i el que podria haver-hi, conten mentides i això és tot.
El dia en què els llibres estiguin en CD-ROM i les novel·les es presentin per capítols a Internet, el paper com a suport de la cultura veurà perillar la seva supervivència o es veurà abocat a conviure amb la pantalla. Què li diu aquest futur?
El paper ja conviu amb la pantalla. Al meu entendre, el llapis és diferent del bolígraf, perquè el llapis es pot esborrar. La pantalla s’assembla més al llapis que al bolígraf, i bé, per ara jo prefereixo rebre cartes escrites amb bolígraf que amb llapis.
Les edicions barates són una fórmula de democratitzar la lectura? I els llibres per fascicles l’única manera d’aconseguir una bona biblioteca?
M’agradaria que el preu de les novel·les depengués del seu valor d’ús, però sol ser a l’inrevés. Els llibres que quasi només tenen valor de canvi, és a dir, els que són l’última novetat d’algú famós però que no conten res d’interessant, són cars. I les novel·les de gran valor d’ús es poden comprar molt barates en llibreries de segona mà. Està bé que aquestes novel·les siguin barates, el que no està bé és que les altres siguin cares. En tot cas, per a aconseguir una bona biblioteca el més important és preguntar-se què li demana un o una als llibres, què en necessita saber.