Es redueixen les diferències
- Matrimoni. La Llei preveu tots els efectes de la seva vigència (drets i deures dels marits, règim econòmic, habitatge familiar i càrregues del matrimoni, pensió de viduïtat, seguretat social, drets successoris, adopció), i el que succeeix en cas de ruptura (atribució de l’ús de l’habitatge, pensió compensatòria, liquidació del règim econòmic…).
- Unió de fet. El 1992 el Tribunal Suprem va definir les unions de fet com convivències que s’han de desenvolupar en règim de coexistència diària, estable, amb permanència temporal consolidada al llarg dels anys, practicada de forma externa i publica, de manera que es creen, així, interessos i fins comuns en el nucli d’una mateixa llar. Excepte en les comunitats autònomes que han aprovat una llei específica els drets i obligacions es presenten una mica difuses i, en ocasions, difícilment predictibles. Si no hi ha pacte exprés ni norma específica, són els tribunals els qui han de resoldre els conflictes que es produeixin, cosa que finalment es tradueix en inseguretat jurídica. L’avantatge és que no cal adoptar cap forma especial perquè neixi aquesta relació ni acudir a un procediment judicial per posar-hi fi. En tot cas, per accedir als drets que la normativa estatal concedeix actualment a aquestes parelles cal acreditar que existeix la convivència i una estabilitat -mitjançant testimonis, un certificat del padró municipal, factures per despeses comunes…-. En la regulació autonòmica pot resultar exigible una declaració davant de notari o inscriure’s en un registre determinat. De fet, en nombrosos municipis s’han creat registres d’unions de fet a fi que posteriorment es pugui obtenir un certificat del temps de permanència de la unió.
Un primer pas per a eliminar la discriminació que es produeix cap a parelles no legalitzades va ser la creació de registres de parelles, disponibles en més de 200 municipis del nostre país. S’hi poden inscriure les unions de convivència no matrimonial de dues persones, fins i tot les del mateix sexe. Amb això aconsegueixen els mateixos drets de l’Administració local que qualsevol matrimoni en qüestions com l’accés a subvencions, habitatges públics, concessió d’ajudes i beques o exempcions fiscals en imposts. Aquesta mesura va suposar un pas endavant important en el reconeixement dels drets de les parelles que no estan casades.
Les peticions de molts col·lectius han aconseguit que actualment en sis Comunitats Autònomes -Aragó, Catalunya, Navarra, Comunitat Valenciana, Madrid i les Illes Balears- s’haja regulat una Llei de Parelles de Fet. Aquestes normes igualen el matrimoni i les unions de fet en l’àmbit del dret públic de cada Comunitat, i en queden fora totes les matèries que són competència de l’Estat, com ara pensions o herències.
La primera d’aquestes lleis es va aprovar a l’octubre de 1998 a Catalunya. La Llei d’Unions Estables de Parella regula els drets i obligacions d’aquestes parelles i reconeix, entre d’altres, drets hereditaris de la mateixa manera a heterosexuals i homosexuals.
El març de 1999 Aragó va crear una llei per a parelles estables no casades, que també estableix drets i obligacions, però tracta conjuntament les parelles d’igual i de diferent sexe. El juliol de 2000, Navarra va aprovar la llei més avançada de totes les que hi ha, la Llei Foral per a la Igualtat Jurídica de les Parelles Estables. Per primera vegada poden adoptar fills les parelles del mateix sexe. La Comunitat Valenciana va aprovar el març de 2001 una llei de parelles de fet en què atorga a les parelles inscrites en el registre i que acrediten una convivència mínima d’un any els mateixos drets que als matrimonis en les relacions amb l’Administració autonòmica. El desembre de 2001 l’Assemblea de Madrid va aprovar la Llei d’Unions de Fet. Aquesta Llei, que atorga a la parella la possibilitat de recollir en contracte privat el règim i els acords econòmics de convivència i, així com les compensacions en cas de ruptura, evita reconèixer que les unions de fet són famílies, i no preveu l’adopció o l’acolliment familiar per part de parelles de fet. El passat mes de gener va entrar en vigor la Llei de Parelles Estables de les Illes Balears que, a diferència de les altres lleis en vigor, no estableix com a requisit la convivència prèvia de les parelles. Altres autonomies com Andalusia, Astúries, Canàries o el País Basc han anunciat la tramitació d’una llei que reconegui els mateixos drets a totes les parelles, siguin del tipus que siguin. Castella-la Manxa, Andalusia i Extremadura disposen ja d’un registre autonòmic.
Diferències entre matrimoni i unions de fet
Els tribunals han aplicat l’analogia per dilucidar litigis entre parelles no casades sobre aliments, guarda i custòdia dels fills, règim de visites i ús i gaudi del domicili conjugal. En canvi, segueixen pautes diferents amb la pensió compensatòria, la indemnització per convivència i la liquidació dels béns adquirits durant el temps de vida en comú. El Tribunal Suprem ho justifica adduint que els qui es van unir de fet, podent-se haver casat, ho van fer precisament per quedar exclosos de la disciplina matrimonial, i, fins i tot sent una família tan protegible com la matrimonial, no constitueixen una situació equivalent al matrimoni. Així, els possibles conflictes derivats de les conseqüències econòmiques de la ruptura s’aprecien cas per cas, sense presumir l’existència d’una societat a guanys. Per tant, és difícil generalitzar una teoria jurídica aplicable a aquest tipus de conflictes.
-
Sense testament:
- En les unions de fet, el vidu o vídua no hereta res. En els matrimonis, el cònjuge vidu o vídua hereta un percentatge, que varia entre un terç i el 50% dels béns, depenent que hi hagi o no d’altres hereus legitimaris, com ara fills o pares del mort.
- Amb fills: en les unions de fet, els fills hereten el 100% de l’herència. En els matrimonis, els fills hereten el 100% de l’herència, excepte l’usdefruit d’un terç de l’herència, que és per al cònjuge vidu o vídua.
- Sense fills: en les unions de fet, si no hi ha fills però sí que hi ha pares o ascendents, hereten el 100% dels béns els pares. En el cas que l’habitatge habitual sigui propietat comuna de la parella, els pares del mort hereten el 50% de la propietat de l’habitatge. Quan l’habitatge és propietat exclusiva del mort, aquesta passa a la propietat dels pares del mort. En els matrimonis, si no hi ha fills però sí que hi ha pares o ascendents, hereten els pares, respectant el dret del cònjuge vidu a l’usdefruit de la meitat dels béns.
- Si no hi ha descendents i ascendents, en les unions de fet hereten els germans i nebots, mentre que en els matrimonis, el cònjuge hereta el 100%.
- Amb testament:
- Amb fills: en les unions de fet, si hi ha fills o néts en representació d’un fill prèviament mort, el cònjuge pot heretar un terç de tots els béns, si així s’expressa en el testament. Els dos terços restants corresponen per llei als fills. En els matrimonis, si hi ha fills o néts en representació d’un fill prèviament mort, el cònjuge pot heretar un terç de tots els béns, si així ho recull el testament, més l’usdefruit d’un altre terç. La resta és per llei per als fills.
- Sense fills: els pares del mort tenen dret a la meitat dels béns, dret que ha de ser respectat encara que es faci testament. L’altra meitat queda de lliure disposició i pot ser per al cònjuge. En els matrimonis, si hi ha pares, però no hi ha fills, aquells tenen dret a un terç de l’herència. El cònjuge pot ser nomenat hereu dels altres dos terços.
- En les unions de fet, el testador és lliure per nomenar hereu o hereva de tots els béns la seva parella de fet, però només si no hi ha descendents ni ascendents (inclosos els avis). En els matrimonis, quan no hi ha descendents ni ascendents (inclosos els avis), el testador és lliure per nomenar hereu de tots els seus béns el seu cònjuge.
És recomanable per als membres de les parelles de fet fer testament. Una possibilitat afegida és la donació en vida, respectant els drets d’hereus legitimaris i creditors.
Les persones casades poden augmentar el mínim per cobrar si tenen un cònjuge al seu càrrec. En les parelles de fet, això no es té en compte.
El vidu casat en pot rebre. Si mor un dels membres d’una parella de fet, l’altre no cobra res. Hi ha una excepció: el dret de la persona que va conviure en unió de fet per no poder casar-se mentre no hi havia llei de divorci.
Els matrimonis tenen l’opció de realitzar la declaració de l’IRPF de forma conjunta o individual. Aquesta possibilitat no existeix per als membres de les unions de fet, que l’han de realitzar sempre de manera individual. Tampoc no es té en compte la unió de fet per obtenir alguna rebaixa fiscal en algun tribut, com ocorre en els matrimonis. No obstant això, les parelles de fet gaudeixen de les mateixes deduccions que les casades per cada un dels fills que tinguin al seu càrrec, encara que cada membre s’haurà d’aplicar la meitat de la deducció en la seva declaració.
El 1984, la Secretaria General de la Seguretat Social va dictar una resolució per la qual va acordar dispensar assistència sanitària a la persona que, sense ser cònjuge, convisqui amb el titular del dret i, així com als seus fills, sempre que demostri que viu al seu càrrec i que la convivència ha tingut lloc de forma ininterrompuda com a mínim durant l’any anterior a la sol·licitud del seu reconeixement com a beneficiari.
Quan es produeix una ruptura poden ocórrer conflictes com que només una de les parts pugui continuar amb l’ús de la casa. Per al matrimoni, la llei estableix les mesures que s’han d’adoptar en la majoria de les situacions. Però no ocorre el mateix en el cas de les parelles no casades. La ruptura de les unions de fet no està regulada a nivell estatal, la qual cosa fa que en la pràctica sigui difícil resoldre els possibles conflictes.
- Pensió compensatòria. Si una de les parts de la unió de fet sacrifica la seva professió en benefici de la llar i dels fills, quan finalitzi la relació no veurà compensat el seu esforç, perquè la llei no preveu una pensió compensatòria semblant a la que estableix per al divorci d’un matrimoni quan hi ha un desequilibri econòmic entre els dos membres.
- Habitatge. En el cas del matrimoni la llei resol aquest problema atribuint l’ús de l’habitatge a aquella part que necessita més protecció. A nivell estatal, si la parella de fet no arriba a un acord, en principi tindrà preferència el propietari, si només n’hi ha un. Si ambdós ho són, no estan obligats a mantenir-se en indivisió i podran reclamar judicialment el cessament de la titularitat comuna.
De moment, a Espanya i en la majoria dels països del nostre entorn cultural les parelles homosexuals no tenen dret a contreure matrimoni. La Constitució espanyola reconeix i garanteix el dret de l’home i la dona a contreure matrimoni, però la legislació vigent no permet el matrimoni entre dues persones del mateix sexe. No és l’orientació sexual la que impedeix el matrimoni, sinó la identitat sexual: no poden contraure matrimoni dues persones del mateix sexe. Els principis constitucionals de llibertat, igualtat, desenvolupament lliure de la personalitat i el dret fonamental a la intimitat, que protegeixen l’àmbit de la sexualitat, haurien d’impedir la discriminació per motius d’identitat sexual. Però aquesta no és l’opinió majoritària ni de més pes entre els juristes. Un motiu que sembla que serveix per a justificar la diferència de tracte és la impossibilitat de tenir fills. Així i tot, cal recordar que el nostre ordenament ja no considera com a impediment per a contreure matrimoni la impotència, ni tan sols la inexistència d’òrgans sexuals.
El reconeixement jurídic de les unions homosexuals s’inicia tímidament a Espanya, però el principal debat no és tant el dret a contreure matrimoni, sinó un altre més bàsic: ser reconegudes com a unions de fet equiparables a les heterosexuals i, per tant, accedir a l’estatus de família protegible. És la Llei d’Arrendaments Urbans la primera que fa una equiparació, en reconèixer el dret a la subrogació mortis causa en els lloguers d’habitatge. Segons aquest principi, quan mor el membre d’una unió de fet el nom del qual figurava al contracte d’arrendament, el contracte pot continuar a nom de l’altre membre, amb independència de la seva identitat sexual. I en l’àmbit autonòmic, Navarra s’ha convertit en la primera autonomia que permet adoptar menors a les unions de fet formades per homosexuals.