La música digital

Del disc a la xarxa

En menys d'un lustre, la música s'ha divorciat del disc i ha passat a ser etèria i omnipresent; està en els cables, els telèfons, els ordinadors i, sobretot, en els reproductors de MP3
1 Juny de 2007
Img musica listado

Del disc a la xarxa

/imgs/20070601/img.internet.01.jpg Cap altre aspecte de la vida quotidiana encarna tan bé la revolució digital com el canvi que viu la música. Milers de col·leccions de vinils resten enterrades als soterranis, condemnades per l’aparició dels CD, que oferien al seu dia una qualitat de reproducció millor. Aquests, al seu torn, ara són relegats a l’oblit per una cosa tan intangible com el format digital MP3, és a dir, un arxiu que conté la música en clau de zeros i uns. Paradoxalment, l’MP3 no dóna millor so que el CD, però això no és inconvenient perquè s’estenga. La raó? Cap a tot arreu.

Allò digital guanya en tots els terrenys a allò analògic perquè és molt més fàcil de transportar i se’n pot gaudir des de qualsevol lloc. De la mateixa manera que ja no cal telefonar al camió de la mudança quan es vol treballar en un altre lloc, perquè el més important cap en el portàtil, tampoc cal portar el tocadiscos, ni tan sols el CD de butxaca, al damunt per sentir música al metro, a l’autobús o caminant.

El doble dels Beatles, en un botó

Una promoció recent d’un reproductor d’arxius de MP3 es vanava que en el seu model mini, amb un preu de 79 euros, cabia l’equivalent a la discografia completa dels Beatles multiplicada per dos. El model en qüestió té forma de botó i pot emmagatzemar 1 gigabyte de música digital, mentre que la discografia sencera del llegendari quartet de Liverpool ocupa 500 megabytes, ni tan sols un CD-ROM. El que sorprèn és pensar que el model més ampli d’aquesta gamma de reproductors pot guardar i reproduir fins a 60 gigabytes de música (més de 40 dies de música ininterrompuda). I ni és més gran que un telèfon mòbil de gamma alta (un Blackberry) ni és més car, ja que costa poc més de 400 euros.

Col·leccions senceres de discos a què abans es dedicaven habitacions (la famosa ?saleta de la música”) es perden avui entre els efectes d’un bossa de mà o conviuen al costat del targeter a la butxaca de les americanes. En un reproductor d’alta capacitat (60 gigabytes) poden arribar a cabre entre 20.000 i 30.000 cançons, quantitat que equival a uns 1.400 o 1.500 discos. N”hi ha prou de connectar els cascos per sentir aquesta extensa discografia mentre s’espera l’autobús o es camina. Fins i tot molts cotxes ja porten de sèrie la clavilla per a connectar-hi el reproductor.

El ritme està en l’aire

Sempre s’ha dit que la música viatja per l’espai en forma d’ones. A Internet la música digital es mou per tot tipus de cables com el peix en l’aigua. És, potser, el contingut més compartit de la xarxa juntament amb la imatge. Allà on hi haja un accés a Internet, pot haver-hi en els seus extrems dues persones o més que comparteixen cançons com si estiguessen en la mateixa sala escoltant-les. És tan fàcil com connectar un ordinador al disc dur del qual s’han guardat cançons (per exemple, copiades de discos compactes) i activar algun dels programes dissenyats per a compartir música en canals Peer to Peer (P2P), expressió anglesa que es podria traduir com canals d’igual a igual. Els dos més populars són eMule i BitTorrent. Aquests canals uneixen els usuaris que desitgen una cançó (no importa com d’allunyats estiguen) i els que la posseeixen. En pocs clics de ratolí es pot establir una xarxa P2P per la qual poden viatjar els àlbums buscats, al mateix temps que del disc dur propi altres usuaris extrauran els temes que els interessen. Amb les connexions de banda ampla espanyoles, un disc tarda poc més d’uns minuts a arribar. Així de lleugera és la música digital.

El negoci de la música en línia

Com que una bona part d’aquest transvasament de música es fa al marge de la indústria musical, molts artistes deixen d’ingressar els diners que guanyaven abans amb els discos. Però també hi ha botigues a la xarxa que demostren que es pot obtenir diners venent cançons en format digital (MP3 i altres). De fet, totes les grans companyies ja hi estan i el debat ara se centra a concretar si aquestes cançons digitals han de portar sistemes anticòpia o no per evitar que els usuaris després les compartisquen lliurement. En aquest sentit, en alguns països la legislació declara il·legals els sistemes anticòpia, i en d’altres les normes són més difuses. Els sistemes anticòpia es coneixen com DRM, o Gestor de Drets Digitals, i les grans companyies de discos els exigeixen com a condició perquè una botiga puga vendre les seues cançons en Internet. Per contra, les companyies independents no solen exigir DRM perquè es venga la seua música en línia.

Les principals botigues

L’usuari que se sent incòmode amb els sistemes P2P, bé perquè prefereix una forma més directa i accessible d’obtenir la seua música favorita, bé perquè desitja que els seus diners arriben als artistes, pot optar per comprar cançons als portals de descàrrega de música digital de pagament. Els més populars són:

iTunes Music Stores

/imgs/20070601/img.internet.02.jpgLa més famosa, la més reeixida i la més cara. Compta amb l’avantatge que s’hi pot trobar pràcticament tota la música digital que existeix. Cada cançó, això sí, costa 0,99 euros, la qual cosa deixa un disc sencer descarregat a un preu d’entre 10 i 20 euros. Té l’inconvenient que el seu sistema anticòpia (DRM) només deixa que les cançons es puguen sentir gravades en un CD o en els reproductors MP3 de la marca Apple, els famosos iPod. Recentment ha començat a vendre cançons sense DRM, però més cares.

Emusic

/imgs/20070601/img.internet.03.jpgEmusic és exactament el contrari que iTunes Music Store: les cançons ixen barates i es poden sentir en qualsevol reproductor sense limitacions, però el seu catàleg està molt limitat. La raó és que les grans companyies es neguen a posar-hi les seues cançons en descàrrega sense sistemes anticòpia. Un disc de 15 cançons pot eixir per dos euros.

Alltunes

/imgs/20070601/img.internet.04.jpgEncara que l’empresa mare, Allofmp3.com,és russa, la seua música es pot comprar des de qualsevol part del món. Es tracta d’un portal controvertit pels seus preus demolidors, que deixen el cost dels discos més actuals per sota dels dos euros. Com ho aconsegueix? Emparant-se en la legislació russa, ofereix música lliure de sistemes anticòpia a tot el món i sense pagar res als artistes.