El bebè no arriba
Una vegada que s’ha decidit fer el pas, cada mes s’espera el nou esdeveniment amb expectació, il·lusió i nerviosisme, en especial els dies en què la dona menstrua. Per això, quan el cos anuncia que no ha canviat res i que tot transcorre amb normalitat, igual que els mesos anteriors, es poden viure moments importants de frustració, amb un dolor i una ràbia que troben canalitzacions de tota mena.
En aquests casos es raona amb arguments com “no es pot encertar a la primera”, “això porta el seu temps”? Però quan els mesos transcorren sense que la dona es quede embarassada, el temps es transforma en el pitjor enemic de la parella i cada regla es viu amb més angoixa. La decepció es multiplica i les frustracions es fan patents i generen tristesa, ràbia i impotència, i a més carreguen d’ansietat les relacions sexuals. El plaer d’aquestes trobades quedarà relegat en la major part dels casos a un segon pla i prevaldrà l’objectiu de la reproducció. El desig quedarà marcat així per l’ansietat, fet que dificultarà encara més l’obtenció d’allò que es vol aconseguir.
La il·lusió de la parella de compartir el naixement i la vida d’una tercera persona és compartida, com ho és també el sentiment de decepció i angoixa quan no s’aconsegueix. Amb tot, hi ha algunes especificitats en la dona i l’home:
/imgs/20070601/img.interiormente.02.jpg Cada menstruació se sent com una sotragada al desig de ser mare.- La tristesa i la desil·lusió s’uneixen i propicien un estat més procliu al plor.
- Manté un to anímic més baix i es troba molt sensible a comentaris sobre l’embaràs d’amics o coneguts.
- Defuig preguntes sobre el seu possible embaràs perquè la connecten amb el dolor de la frustració.
- Els seus ulls se’n van cap als cotxets dels bebès i aquest assumpte ocupa gran part de la seua vida i els seus pensaments.
- Desitja les trobades sexuals amb l’esperança de l’embaràs somiat, i alhora no deixa de sentir l’ansietat i la por que “una vegada més” aquest no es produïsca.
- Comença a introduir-se a dins seu un cert sentiment de culpa per ser incapaç d’engendrar un bebè.
/imgs/20070601/img.interiormente.03.jpg Tendeix a no exterioritzar tant la desil·lusió soferta- Intenta, enfront de la seua esposa o companya, restar importància al fet que encara no s’han quedat ?embarassats”.
- Procura contenir, i no atendre, la por que se li suscita la possibilitat que el problema es trobe en els seus espermatozoides.
- Tracta de parlar tan poc com pot del que passa.
- Les trobades sexuals es viuen cada vegada més com un “examen a la seua virilitat”.
Enmig d’aquest cúmul de sentiments, la pressió de l’ambient hi té un paper important. Per bé que la societat ha evolucionat molt en aquest sentit, encara persisteix com a convenció social una certa ?obligatorietat” de la parella a portar fills al món, i a més es justifica com un fet “natural”.
Depenent d’una major o menor hostilitat de l’entorn, la parella tendeix a aïllar-se i a no comentar obertament el problema que pateix. D’altra banda, és un tema catalogat com a íntim i, per tant, es comunica i es participa de manera confidencial a persones molt pròximes. Aquest silenci propicia que s’augmente l’enquistament del dolor, la sensació de soledat, perquè sentim que som els “únics” a qui ens passa.
Amb tot i això, la informació sobre on anar perquè un professional faça un diagnòstic precís és cada dia més elevada, i això genera un efecte tranquil·litzador perquè es poden començar a prendre les mesures que corresponguen en cada cas.
Amb independència de quin membre de la parella tinga el problema físic, si n’hi hagués, ha de quedar clar que la solució, com ara donar-se suport, correspon als dos. Tanmateix, es pot viure el cas que a pesar de totes les mostres d’afecte i comprensió, el procés mèdic per a aconseguir l’embaràs s’allargue i es tinga la sensació d’estar en un túnel sense sortida. Si això succeeix, és convenient comptar amb assistència psicològica per poder valer-se d’unes pautes sobre com afrontar la situació dia a dia i no caure en la desesperança.
- Parlar de la nostra inquietud amb persones pròximes o de confiança, amb les quals sabem que serem atesos amb afecte i comprensió, més enllà del xafardeig i d’intencions dolentes.
- Viure la vida amb normalitat i optimisme, sense que tot gire al voltant de quan, “per què jo no”…
- No desatendre l’alimentació, les hores de son i l’exercici físic.
- Cuidar la parella i fer de la comunicació una eina de trobada.
- Potenciar l’estima i la carícia de forma que puguem sentir l’amor i l’espera junts.
- Acudir a un professional de la psicologia si sentim una tristesa desproporcionada, ansietat, poca animositat, sentiments de culpa o simplement, necessitat d’acompanyament.
- Tenir plena confiança en aquest professional i decidir al costat d’ell els passos més convenients que hem de seguir. Si no hi tenim confiança absoluta, no comencem cap tractament i anem a un altre.