El dilema de l'energia nuclear
De totes maneres, els experts afirmen que amb un disseny unificat per a totes les plantes, tal com s’ha fet a França, amb unes 59 centrals, els costos baixen. És precisament en aquest país veí on l’energia nuclear és més rendible: al 2003, el cost de cada quilowatt era de 3,5 cèntims d’euro aproximadament. A Espanya passa el contrari, les plantes són de diferents dissenys: sis continuen en funcionament i dues estan tancades.
Superada la construcció, el manteniment d’una planta nuclear és barat si es compara amb les centrals de gas, petroli o carbó. A més, l’urani està distribuït de forma homogènia per tot el món i s’augura que el seu preu es mantindrà estable. Així i tot, els detractors mantenen que si es tracta d’aconseguir combustible barat, l’energia solar és gratis. El problema de les plaques solars és el cost, en part perquè s’han de fabricar amb un silici d’alta puresa difícil d’obtenir. És cert que l’energia nuclear també requereix inversions enormes. Es podria dir, llavors, que en aquest punt empaten.
Un altre aspecte de què es parla en el debat és el sòl requerit. Segons dades del Fòrum Nuclear de la Indústria Espanyola, per produir 1.000 megawatts de potència una central nuclear necessita entre un i quatre quilòmetres quadrats, enfront dels 20-50 quilòmetres quadrats que necessita l’energia solar i els 50-150 quilòmetres quadrats que necessita l’energia eòlica.
El gran obstacle que ha de superar l’energia nuclear, diuen els experts, és la percepció social que és una tecnologia insegura. Així i tot, afirmen, amb unes instal·lacions adequades, la probabilitat d’accident és molt remota. L’accident de la planta nuclear al 1979 a Three Mile Island (EE.UU), argumenten, no va tenir conseqüències perquè els mecanismes de seguretat van funcionar. A Txernòbil, però, la planta no complia els estàndards requerits.
Així i tot, si es donés aquest risc improbable, qui hi respondria? Mentre tots els negocis tenen una assegurança per a cobrir danys a tercers, no hi ha cap asseguradora que vulga fer-se càrrec de l’accident d’una nuclear. Per salvar aquest escull, als Estats Units les empreses han posat un fons de 10.000 milions de dòlars, segons informa un article de la revista Nature. Aquesta quantitat, enfront d’un cas com Txernòbil, seria insuficient per a cobrir les despeses, així que el cost extra l’acabaria assumint el govern. ?És, en essència, una assegurança-subvenció?, diu un informe de la Universitat de Harvard.
L’autèntic taló d’Aquil·les de l’energia nuclear està en el residu radioactiu, altament contaminant i que podria ser usat en armes, fet que planteja reptes de seguretat importants. És la raó per la qual l’enriquiment d’urani està controlat internacionalment per l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA).
En l’actualitat, els residus es troben en instal·lacions temporals, en les anomenades piscines de refredament. Per al futur l’opció més viable és l’emmagatzemament geològic profund, que implica construir laboratoris-magatzem a profunditats de fins a 800 metres per confinar de forma segura un material amb una radioactivitat que s’estendrà durant centenars de milers d’anys. La construcció d’un laboratori així és altament costosa.
Els més optimistes diuen que potser en uns anys s’haurà trobat la forma d’evitar els residus. Però la cautela adverteix que és millor no deixar a les generacions futures un problema que no se sap resoldre en l’actualitat.
Per a alguns experts, el debat de l’energia nuclear és una disjuntiva falsa. Optar per aquesta energia o no fer-ho no solucionarà el problema real, que és la demanda contínua d’energia d’una societat que hauria d’optar per estimular l’estalvi energètic.
En aquest aspecte, els consumidors poden ajudar renunciant, per exemple, a cotxes desmesuradament potents o intentant no tenir engegats tots els aparells elèctrics al mateix temps. Les polítiques d’estalvi energètic, com les subvencions per a la compra d’electrodomèstics de baix consum o les campanyes del govern japonès, que anima els executius a treure’s el vestit i la corbata per reduir la despesa en aire condicionat, van també en aquesta línia.
Les xifres, però, no són optimistes i es requerirà un gran esforç per part de la societat. A Espanya, segons el Fòrum Nuclear, el consum energètic va ser al 1990 de 88 milions de tones equivalents de petroli (Mtep) i vuit anys després va créixer fins a les 114 Mtep. En canvi, la producció interna d’energia va ser al 1998 de 32 Mtep, la qual cosa fa que Espanya siga molt dependent de la importació d’energia. L’augment d’aparells de consum i del nombre de llars pronostica que, si no es posen mesures, la despesa energètica continuarà creixent.