Esquí sense barreres
Quan s’observa en una pista un esquiador assegut, fent girs sobre un únic esquí amb una tècnica que ja voldrien tenir la gran majoria dels esquiadors, o quan és una parella la que deixa en la neu dues marques perfectament paral.leles, anunciades pel pigall que guia el seu company cec, s’ha d’admetre que l’esport iguala les persones. O millor dit, només les distingeix per la seua capacitat d’esforçar-se, cosa que no té res a veure amb les limitacions motores, sensorials o intel.lectuals.
La pràctica de l’esquí alpí, adaptat i normalitzat, igual com succeeix amb la gran majoria d’aquest tipus d’esports, té l’origen a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. En aquells anys es van modernitzar les tècniques de rehabilitació i es van crear o es van adaptar modalitats esportives per als veterans de la contesa. Altres conflictes, com la guerra del Vietnam, no van fer altra cosa que corroborar la necessitat de disposar d’unes pràctiques esportives que proporcionessen sensació de llibertat quan les lesions obligaven a fer vida sobre una cadira de rodes o a necessitar un guia per a desplaçar-se. Sens dubte, lliscar per la neu gaudint del contacte amb la naturalesa, la velocitat i l’entorn ho aconsegueix. A més, l’esquí ha donat l’oportunitat a persones amb discapacitats de participar en una activitat comuna i plural, i a valdre’s dels notables beneficis d’integració i de superació que ofereix. No importa ser cec total o parcial, tenir una lesió medul.lar alta o greu, o tenir disminuïdes les capacitats intel.lectuals. L’esquí no està limitat. S’adapta a moltes opcions.
Desenvolupat per a persones que esquien en una posició asseguda, requereix una força en la part superior del cos, a més d’equilibri i mobilitat de tronc. L’esquiador es col.loca en un seient emmotllat i subjectat a un suport que va unit a un esquí. Un forrellat, a manera de fixació, ajusta el suport a la taula. Per a l’equilibri i els girs, l’esquiador s’ajuda de dos estabilitzadors, és a dir, uns bastons adaptats amb uns esquís petits muntats als extrems. El monoesquí està dissenyat per a poder pujar només al telecadira, fet que proporciona l’oportunitat d’un esquí independent.
El biesquí s’ha desenvolupat per a persones que esquien assegudes i tenen escassa mobilitat i força en la part superior del cos. L’esquiador s’asseu en un seient de fibra de vidre amb dos esquís a sota, que funcionen de base, més ampla i amb millor equilibri que un monoesquí. Amb el biesquí es pot esquiar de forma independent ajudat de dos estabilitzadors per a l’equilibri i els girs. Els esquiadors principiants i aquells que necessiten més ajuda poden utilitzar una barra per a les mans i unes cintes amb què el monitor els subjecta.
Aquest tipus d’esquí està indicat per a persones amb amputació d’un membre inferior, poliomielitis o hemiplegia. Les persones que esquien sobre tres traces porten un esquí normal i dos estabilitzadors llargs, amb els qual aconsegueixen tres punts de suport amb la neu. Aquests esquiadors progressen molt de pressa.
Els esquiadors de quatre traces fan servir dos esquís i dos estabilitzadors. Proporcionen a l’esquiador estabilitat i li permeten girar. Dos esquís i dos estabilitzadors asseguren quatre punts de suport a la neu. A vegades s’ajuden d’uns subjectadors que connecten les puntes dels esquís per a evitar que s’encreuen o per a permetre un equilibri millor. Gairebé totes les persones que caminen amb bastons poden esquiar amb quatre traces.
L’esquí alpí per a cecs potser és la modalitat més coneguda, però no per això és menys cridanera. És difícil que algú es deixe convèncer per a llançar-se muntanya avall, guanyant velocitat, sense veure. Per això, aquest és un esport en equip en què cal un guia vident per poder lliscar per les pistes. Per a practicar-ho es requereix tenir un bon nivell d’esquí i moltes hores d’entrenament. Les persones amb resta visual suficient, les que no són completament cegues, segueixen al guia visualment. L’esquiador ha de seguir-lo de forma precisa, intentant trepitjar la traça dels seus esquís. El guia pot fer-li gestos molt clars per a donar-li informació o ajudar-se amb la veu. En el cas dels esquiadors totalment cecs, la velocitat és menor perquè es guien únicament pel so, el de la veu del guia amplificada per un altaveu que porta a l’esquena.
Encara que no cal que les estacions d’esquí estiguen adaptades a les persones amb discapacitat més enllà del que marca la llei, el fet que les pistes, els monitors, el personal i les senyalitzacions tinguen en compte aquest col.lectiu demostra una sensibilitat lloable, i per què no, bones pràctiques empresarials.
Un exemple, encara que cada dia n’hi ha més, és l’estació catalana de La Molina. Des de fa més de deu anys procuren millorar les instal.lacions per possibilitar-hi l’accés a tothom, sobretot pel que fa a l’aprenentatge, perquè una vegada se sap esquiar no importa en quines condicions o amb quines capacitats es faça. Per això, des de l’any passat s’ha obert una pista dissenyada per les persones i per a les persones amb discapacitat. Amb aquesta pista es pretén facilitar la iniciació, per la qual cosa disposa d’una telecadira especial (de tipus cinta transportadora), d’una caseta d’atenció per a l’esquiador i els seus acompanyants a peu de pista, i de places d’aparcament exclusives. A més, s’han destinat recursos per a la formació específica del personal dels remuntadors, i a més s’ha creat, en la mateixa estació d’esquí, un centre de formació de tècnics d’esports adaptats al medi natural. Les estacions que conformen l’Aramón d’Aragó també s’han unit a l’atenció d’aquest col.lectiu. Per això, disposen de cadires de rodes a les cafeteries intermèdies que possibilita l’accés des de la neu, tant als serveis com a la cafeteria, i la gran majoria dels remuntadors mecànics poden ser utilitzats pels usuaris amb alguna discapacitat. A més, és política d’empresa preparar el personal per a ensenyar als esquiadors amb discapacitat l’ús dels remuntadors mecànics i la resta de zones de les estacions.
Queda demostrat que es pot esquiar amb diferents capacitats, però un inconvenient seriós al qual cal fer front és l’econòmic. Així i tot, encara que l’equip és una mica més car, sobretot perquè hi ha poca oferta, aquest serveix per a moltes temporades. Però sens dubte, el més costós és la formació, perquè una persona amb discapacitat necessita per força un professor per a ella sola, i en alguns casos dos. De totes formes, acostar aquest esport a tot el món bé mereix l’esforç, particular i institucional, perquè està comprovat que en les teràpies de rehabilitació posttraumàtiques l’esquí no només comporta una millora física, també serveix de gran ajuda al camp emocional.