La bona marxa familiar exigeix esforç
Les relacions humanes generen les alegries més grans, però també són font de problemes. En tota agrupació humana, bé en el treball, en l’entorn social o en la família, la convivència genera conflicte. Això és natural, però el que cal procurar és que els conflictes no es convertisquen en un problema. Si això passa en el treball o en altres àmbits en què els vincles personals són secundaris, l’experiència no és agradable, però resulta especialment dolorosa quan la fallada s’origina en la família. De la família s’espera afecte i amb aquesta es comparteix l’objectiu principal de créixer i desenvolupar-se com a persona en la vida. Per això, quan les relacions familiars no funcionen cal procurar arreglar el problema. No és una tasca fàcil. Per a intentar-ho és fonamental conèixer les seues pautes i mecanismes, a fi de poder analitzar correctament com sorgeixen els conflictes i quines en són les solucions més adequades.
Una família és una unitat que no pot ser reduïda a la suma de les característiques de les parts, sinó que és un conjunt d’interaccions de personalitats i circumstàncies. Quan el seu funcionament és adequat, promou el desenvolupament integral dels seus membres i els procura un estat de salut favorable. Al contrari, quan una família arrossega una marxa inadequada es converteix en un factor de risc i propicia l’aparició de símptomes i malalties en els seus membres. Fins ara, aquest procés era concebut de forma lineal: hi havia una causa o un causant que provocava un efecte. Però aquest enfocament no és correcte. Cal trencar amb aquest error i assumir una idea determinant: en una família amb problemes no hi ha un sol culpable, sinó que els conflictes són deguts a deficiències en la interacció familiar.
Quan en les famílies es generen situacions problemàtiques provocades per algun dels seus membres (per problemes amb l’alcohol o el consum de drogues, fracàs escolar, depressions, etc.), aquest no s’ha de concebre com un problema, sinó com el portador de les problemàtiques familiars. No s’ha de dir: “quin problema té aquest fill”, sinó “qquesta família té un problema”. En aquest moment, en comptes de buscar receptes i consells, el més important és analitzar per què la família no funciona. Un bon instrument d’anàlisi és comprovar el grau de compliment dels indicadors de salut familiar. En això es pot trobar l’origen del conflicte i la fórmula en què cal treballar per solucionar-lo.
- La família ha de complir les seues funcions econòmiques, biològiques, culturals i espirituals. L’administració dels diners familiars, la logística de la casa; l’atenció de la salut i el desenvolupament saludable, i l’atenció als principis morals i els valors espirituals són responsabilitat familiar i l’essència del seu funcionament. Les crisis econòmiques, els problemes sanitaris o de qualsevol tipus posen a prova el compromís dels membres de la família.
- El sistema familiar ha de permetre el desenvolupament de la identitat personal i l’autonomia dels seus membres. Quan la família exigeix una dependència excessiva entre els seus membres, limita la superació i la realització personal i individual. Al contrari, quan la relació familiar és molt oberta i defensa molt la individualitat, tendeix a anul.lar els sentiments de pertinença familiar. Així, doncs, per tal que la família funcione cal respectar les fronteres psicològiques que permeten preservar l’espai vital de cadascú, sense limitar la independència però sense promoure una individualitat excessiva que impedisca el desenvolupament de tots els membres en solidaritat.
- En la família ha d’haver-hi flexibilitat en les regles i rols per a la solució dels conflictes. Una família que funciona presenta unes tasques i uns rols assignats a cada membre de manera clara i acceptats per tots. És important que no hi haja sobrecàrrega de rols per sobreexigències, com ocorre en alguns casos de mares adolescents o de llars monoparentals, i que s’eviten estereotips de gènere que impliquen rigidesa quant a les funcions masculines i femenines en la llar. Una altra condició perquè funcione és que els membres es complementen recíprocament en el compliment de les funcions assignades i que aquestes no siguen concebudes de manera rígida. Cal analitzar el compliment de la jerarquia o la distància generacional de manera horitzontal (quan es té el mateix poder) i de manera vertical (quan hi ha diferents nivells de jerarquia). Per exemple, en la relació matrimonial ha d’haver-hi un sistema de jerarquia horitzontal i en la relació pare i mare-fills, quan aquests es troben sota la seua tutela, vertical. La família no funciona quan no es respecten aquests paràmetres i s’inverteix la jerarquia (el pare que demana autorització al fill per tornar a casar-se) o quan la jerarquia es confon amb l’autoritarisme.
- El sistema familiar ha d’oferir una comunicació clara, coherent i afectiva que permeta compartir els problemes. Quan el que es proclama no es correspon amb el que es pensa, el que es fa no és el que es diu i s’utilitzen missatges incongruents o distorsionats, la comunicació es vicia i es perd confiança en la veritat del que es parla, s’explica i s’escolta.
- La família ha de ser capaç d’adaptar-se als canvis. En el dia a dia familiar no hi cap la rigidesa. El canvi és constant, i també és constant la tornada a l’equilibri en les noves circumstàncies, perquè si bé la família en essència no canvia, sí que ho fan els seus límits, els seus sistemes jeràrquics, els seus rols i les seues regles. Es modifiquen constantment per a adaptar-se i atendre les tasques de desenvolupament (les pròpies de les etapes que travessa la família en el seu cicle vital) i per poder fer les tasques d’afrontament (les necessàries per a afrontar les crisis, els problemes i els moments difícils).