Cristalls de dolor

Cristalls de dolor

/imgs/20051201/salud01.jpgConsiderada com una malaltia exclusiva de reis i de la noblesa fins al començament del segle XX, la gota és una inflamació aguda d’algunes articulacions produïda pel dipòsit de cristalls d’àcid úric que ocasionen una artritis aguda que, amb el temps, pot convertir-se en un procés crònic. Aquesta malaltia règia s’ha ‘democratitzat’ i a hores d’ara la pateixen tres de cada mil persones, la majoria homes joves. Si abans la patien només els nobles es devia al fet que eren els únics que es podien permetre el luxe de menjar en excés.

En condicions normals, la tercera part de l’àcid úric de l’organisme procedeix dels aliments i els altres dos terços del metabolisme intern. L’àcid úric és eliminat de l’organisme per l’intestí mitjançant els excrements, en una tercera part, i la resta pels ronyons. La seua elevació pot ser deguda, per tant, a un excés de producció o a un defecte en l’eliminació. Però la gota no és només una malaltia metabòlica. Gràcies a les darreres investigacions s’ha comprovat que es tracta d’un trastorn en què participa el sistema immunològic i en el qual hi ha un component hereditari important.

Agulles cristal.lines

L’àcid úric elevat que circula per la sang (hiperuricèmia) ocasiona la formació de cristalls d’àcid úric en forma d’agulles que si es dipositen a les articulacions provoquen els atacs de gota.

L’atac de gota aguda sol ser al començament sobtat i generalment afecta el dit gros del peu. El dolor és intens, hi ha inflor, la pell apareix roja, brillant i a més és hipersensible, i fins i tot resulta dolorós el fregament de la roba o dels llençols. El primer atac sol ser monoarticular, és a dir, afecta només una articulació: en el 68% dels casos és el dit gros, en el 24% els peus i els turmells i només en el 4% els genolls. Però en els atacs subsegüents, peu i turmell són afectats en el 34% dels casos, els genolls en un 20%, el dit gros en un 18% i també apareix en mans i canells (16%) i en colzes (10%). El primer atac dura pocs dies. Fins i tot sense tractament, l’articulació es desinfla i recupera el color habitual. Després del primer atac pot no presentar-se’n cap més o poden transcórrer mesos o anys fins a un altre de nou. Però també pot ocórrer que la gota es cronifique, els atacs es repetisquen amb freqüència i apareguen a més un altre tipus de lesions, ja que els cristalls d’àcid úric es comencen a dipositar a les articulacions, a la pell i als ronyons, i provocar lesions permanents.

/imgs/20051201/salud2.jpg Quant a les articulacions, les deterioren, apareixen inflades, deformades, com en les osteoartritis. La deformitat pot ser important en els dits de les mans, que apareixen inflats, retorçats i nugosos, i fins i tot poden arribar a una immobilitat gairebé total. Els cristalls d’àcid úric poden formar masses aglomerades que s’anomenen “tofus gotosos”, que apareixen a la pell en forma de protuberàncies o bonys, als colzes, a les articulacions de la mà, i, amb menys freqüència, als pavellons auriculars.

En els casos de gota severa els ronyons es poden danyar per dos mecanismes diferents. Els dipòsits d’àcid úric afecten el parènquima renal, el seu sistema de filtració, i poden arribar a produir una nefropatia gotosa i una insuficiència renal, o bé l’excés d’àcid úric provoca la formació de càlculs.

Tractament

En l’actualitat es pot controlar prou bé tant l’atac agut com la gota crònica. Tot és qüestió de cuidar-se una mica, però, a més, l’arsenal farmacològic per al seu tractament és ampli i eficaç. L’atac agut es controla amb analgèsics i antiinflamatoris. Però si tractar l’atac agut és important, ho és més evitar nous atacs i, sobretot, les complicacions que apareixen en la gota crònica, per la qual cosa un tractament a llarg termini serà indispensable. I es fa per mitjà de dues vessants fonamentals: la dieta i els medicaments per a controlar el nivell d’àcid úric. Antigament, quan no existien fàrmacs eficaços, la dieta era l’única forma de control, però a hores d’ara ha perdut el seu paper protagonista, encara que això no significa que no calga observar-la. Però és convenient aclarir que la dieta per si sola és poc útil i que esdevé fonamental una hidratació adequada. Cal reduir els aliments rics en purines i disminuir o suprimir les begudes alcohòliques, especialment els licors. La cervesa, encara que té poc d’alcohol, és bastant perjudicial per als gotosos. A més, convé beure molt de líquid, uns 2,5 litres diaris d’aigua.

Respecte de la forma de controlar farmacològicament l’hiperuricèmia, el medicament més usat és l’alopurinol, que disminueix la producció d’àcid úric. També s’usen els que n’afavoreixen l’eliminació pel ronyó, com ara el probenecid i la sulfinpirazolona. L’elecció del tractament més adequat depèn de les característiques de cada persona, però sempre cal tenir en compte que el tractament és molt llarg, probablement per a tota la vida, i que és molt important corregir altres factors de risc com l’obesitat o el consum d’alcohol i seguir la dieta correcta, perquè tot això podrà permetre reduir al mínim el consum de medicaments.
Hi ha algunes persones que tenen àcid úric elevat, però que no en presenten símptomes, fet que es coneix com hiperuricèmia asimptomàtica. En principi no requereixen de tractament farmacològic, llevat que tinguen xifres molt elevades i la seua eliminació pel ronyó pogués danyar-lo o provocar-hi la formació de càlculs.