La gestió responsable de l'aigua
Una de les estratègies fonamentals per a enfrontar-se a aquest problema és la subvenció dels conreus més ecològics i sostenibles. A Espanya, l’agricultura és el sector que consumeix més aigua (s’emporta entre el 75 i el 90 % del consum total) i gran part es consumeix de forma innecessària. No obstant això, l’objectiu no passa per “castigar” l’agricultor, sinó per facilitar-li les eines necessàries per a ajudar al desenvolupament de conreus sostenibles.
En aquest concepte no entren les subvencions per a l’aigua, que han transformat alguns conreus de secà, com els oliverars i les vinyes, en conreus de regadiu. Amb aquesta fórmula s’aconsegueix fer-los una mica més productius, però només perquè l’aigua està subvencionada. També se subvencionen conreus que necessiten grans quantitats d’aigua, com els del cotó (que consumeixen 10.000 metres cúbics per hectàrea) o els arrossars (que necessiten 14.000 metres cúbics per hectàrea). A més, molts conreus no compten amb sistemes eficients de reg. El reg per inundació no només gasta més, sinó que contamina més, ja que precipita als aqüífers un nombre més gran de nitrats dels abonaments, fet que repercuteix en una menor qualitat de l’aigua i en un problema sanitari. Aquesta és la raó per la qual els ecologistes defensen l’eliminació d’aquestes subvencions, que contribueixen al malbaratament de l’aigua, i proposen que s’impulse l’agricultura de l’estalvi hídric.
A nivell urbà, un punt dèbil és la xarxa de distribució. Un informe d’Adena calcula que la modernització de les xarxes permetria estalviar fins a 1.500 hectòmetres cúbics d’aigua anuals a tot Espanya, que equivalen a 1.500.000 milions de litres. Segons aquest mateix informe, Barcelona va aconseguir un estalvi en la despesa d’aigua del 8% amb la millora de la xarxa de distribució. I un exemple més llunyà però molt espectacular és el de la ciutat sud-africana de Durban, que tenia canalitzacions molt obsoletes i perdia fins al 42 % de l’aigua. Actualment, amb la renovació de la xarxa de canonades, el consum d’aigua ha baixat un 50%.
Una altra estratègia que pot ajudar a minimitzar la despesa de l’aigua és l’increment del preu: encara que aquest punt genera opinions enfrontades, es multipliquen les opinions més diverses. No són pocs els qui interpreten que l’aigua és una primera necessitat i que la pujada del preu posa en dificultats les famílies més humils, mentre que altres famílies sense dificultats econòmiques continuen consumint grans quantitats d’aigua perquè poden pagar-la. La UE advoca perquè es cobre en proporció al cost real que suposa portar l’aigua fins a la llar, fet que equival a un increment del preu en el cas de grans i costosos transvasaments, i preus més barats en llocs on l’ús de l’aigua siga sostenible.
De moment, el que s’aplica en moltes ciutats espanyoles en l’aigua d’ús domèstic són els preus per “blocs”: un consum bàsic que es considera de primera necessitat té un preu determinat, i per sobre d’aquest consum el preu s’encareix.
Molts nuclis urbans han sofert i sofriran les inundacions per pluges. L’aigua no troba el seu llit natural, però tampoc pot passar al subsòl per a omplir els aqüífers, de forma que no només causa fortes inundacions, sinó que a més flueix de forma molt ràpida. Però quan l’aigua es manté al llit natural del riu o als aiguamolls, circula amb més lentitud, omple els aqüífers i aporta beneficis per a tota la biodiversitat de l’entorn. Als llocs en què aquesta última opció ja no és possible cal posar en marxa altres alternatives. Una forma d’aprofitar aquest excés d’aigua sobtat són els dipòsits d’aigües pluvials.
Als domicilis particulars també es pot aprofitar la pluja si es disposa d’espai per a instal·lar un equip mínim. Per exemple, es pot instal·lar un bidó al jardí i col·locar un canaló de forma que es reculla l’aigua de la teulada i aquesta es destine al reg. Fins i tot aquesta mateixa aigua es pot destinar al consum propi si s’instal·la un equip que tracte l’aigua combinant l’osmosi i els raigs ultraviolats. Un equip amb capacitat per a uns 100 litres al dia costa uns 1.200 euros, sense comptar el dipòsit.
Estalvi a casa
Qualsevol ciutadà pot aplicar pràctiques i tècniques per a estalviar aigua. Per exemple, l’obertura de l’aixeta de la dutxa implica una quantitat considerable d’aigua freda abans que brolle calenta. On va a parar tota aquesta aigua? Una pràctica senzilla i econòmica és recollir-la amb una galleda per a aprofitar-la. No mantenir les aixetes obertes de forma innecessària i no posar la rentadora i el rentaplats fins que estiguen plens són altres pràctiques habituals recomanades.
Canviar les aixetes, instal·lar-hi sistemes de reducció de fluix per aconseguir un estalvi en el consum d’aigua de fins a un 50%, o substituir el dipòsit del lavabo per un de doble descàrrega requereix una inversió més gran. També es pot optar per sistemes de reutilització de l’aigua. Segons empreses especialitzades consultades, un sistema per a tractar les aigües residuals amb un filtre biològic i així poder reutilitzar-les en el reg costa uns 3.000 euros, mentre que un sistema per a tractar les aigües grises (de la cuina i el bany, però no de l’excusat) i reutilitzar-les a l’inodor, la rentadora o el reg, suposa una inversió d’uns 6.000 euros. El cost de la instal·lació pot variar en funció de si la casa és nova o porta construïda molts anys (és més fàcil la instal·lació en una obra nova).
De totes maneres, la inversió s’amortitza a llarg termini i el ciutadà pot sol·licitar les diferents subvencions que proporcionen les administracions autonòmiques per a aquest tipus d’instal·lacions. Ara bé, aquestes iniciatives no serviran de res si no s’acompanyen d’unes bones pràctiques en l’ús.