Els roncs, alguna cosa més que sorolls molestos
La falta de son reparador genera, en especial si es manté durant llargs períodes de temps, una sensació permanent de cansament, la temptació de dormisquejar en qualsevol lloc i situació, problemes de concentració i de pèrdua de memòria, irritabilitat, mal de cap, disminució de la libido o minva del rendiment laboral, a més del perill de sofrir tot tipus d’accidents.
Però els problemes no acaben aquí. Estudis recents associen l’apnea del son amb un risc més alt en pacients amb malaltia cardiovascular i amb alteracions de caràcter cognitiu en xiquets. Les interrupcions respiratòries durant la nit acaben repercutint, segons sembla, en el reg sanguini en àrees concretes del cervell. D’aquí vénen els efectes a mitjà i llarg termini en el desenvolupament intel·lectual del xiquet i, en pacients de risc cardiovascular, el major risc d’ictus cerebral.
L’apnea del son, també anomenada Síndrome d’Apnea-Hipoapnea (SAHS), hauria de ser considerada “un problema de salut pública”. Ja no tan sols pel pes de les conseqüències de la falta de son reparador (els pacients amb SAHS tenen entre 7 i 10 vegades més risc de patir accidents de circulació i més proporció d’accidents laborals i domèstics), sinó per la progressiva minva de qualitat de vida dels afectats si la malaltia no es detura a temps.
No obstant això, cal aclarir que un ronc no sempre és sinònim de malaltia. En general, la SAHS apareix de forma progressiva. Els roncs són el primer signe d’alarma i el més cridaner, però no són els més significatius. Els desvetllaments sobtats i asfixiants, amb sensació d’ofec inclosa, a més de la detecció de problemes associats a la falta de son, són motius més que suficients per a anar a la consulta de l’especialista. Si es tracta d’un home de mitjana edat amb sobrecàrrega o obesitat, es completarà el perfil típic del pacient amb SAHS. Aquest trastorn el pateixen d’un a dos milions de persones a Espanya, entre els quals hi ha una proporció important, encara que significativament menor, de dones. Segons el Document de Consens de SAHS, firmat per 17 societats i associacions científiques espanyoles, el pateixen el 2% de la població femenina i el 6% de la masculina, a més d’una proporció de xiquets que oscil·la entre l’1% i el 3% del total.
En qualsevol cas, perquè aquest problema de salut es considere patològic, una persona ha de sofrir entre 5 i 10 interrupcions respiratòries (apnees/hipoapnees) per hora durant el son, encara que pot arribar, en casos extrems, fins a 90 durant el mateix període. Cada interrupció ha de durar almenys 10 segons, temps en què l’aire no entra ni surt dels pulmons. En aquest període el cervell no rep prou aportació d’oxigen (hipoxèmia). Si el problema es perllonga en el temps, pot donar-se un dèficit en la irrigació del cervell amb conseqüències per a l’organisme, tant en adults com en xiquets.
Xiquets roncadors
També hi ha xiquets roncadors. La majoria són els que pateixen l’anomenada Síndrome de l’Apnea Obstructiva del Son (SAOS). La patologia afecta entre l’1% i el 3% dels xiquets. En molts casos és degut a una mida massa gran de les amígdales, anomalia que avui es corregeix mitjançant cirurgia làser i sense necessitat d’extirpar-les, com ocorria anys enrere. Ara bé, cal parar atenció a aquesta síndrome perquè pot desencadenar problemes de salut amb un impacte directe en el desenvolupament físic i mental del xiquet. Segons sembla, el seu coeficient intel·lectual o el seu nivell d’atenció es poden veure alterats.
Segons un estudi presentat per Jordi Coromina, del Centre Mèdic Teknon, al Congrés de la Societat Espanyola de Pediatria Extrahospitalària i Atenció Primària (SEPEAP), que va tenir lloc per l’octubre del 2007 a Barcelona, els xiquets amb SAOS poden sofrir una pèrdua de 10 punts en el seu coeficient intel·lectual i tripliquen el risc d’un trastorn de dèficit d’atenció per hiperactivitat (TDAH). Aquestes conseqüències es manifesten en el rendiment escolar, ja que per culpa d’un descans deficitari durant la nit no poden prestar l’atenció suficient i es mostren somnolents o, per contra, molt excitats.
Altres efectes de l’apnea del son en l’organisme del xiquet roncador són trastorns en la forma de la cara (com ara les ‘dents de cavall’), enuresi nocturna (o incontinència urinària durant la nit), cansament diürn i un baix desenvolupament del pes i de l’altura.
En els adults, la irrigació deficitària del cervell pot resultar fatal en pacients amb hipertensió arterial, ja que, a llarg termini, pot elevar el risc d’ictus isquèmic (infarts cerebrals). De la mateixa manera, poden afavorir els infarts de miocardi. El risc es normalitza quan els pacients reben el tractament adequat.
DIAGNÒSTIC LABORIÓS
L’especialista encarregat d’estudiar i tractar la SAHS és el pneumòleg. Els estudis per a diagnosticar la malaltia són laboriosos i és possible que, en la sanitat pública, el pacient haja d’esperar mesos tant per al diagnòstic com per al tractament. Les unitats del son, on s’efectuen aquests estudis, han crescut notablement els últims anys, però encara en un nombre insuficient.
L’apnea del son es valora mitjançant la poliosomnografia, tècnica que permet fer simultàniament diversos registres nocturns de les ones cerebrals, moviments oculars i to muscular, paràmetres necessaris per a saber en quin estat de son/vigília es troba el pacient. Altres tècniques, com la poligrafia cardiorespiratòria, permeten valorar la saturació d’oxigen, el fluix d’aire pel nas, el fluix oral o les alteracions del ritme cardíac.
Tractaments
Els tractaments són els mateixos per a tots els tipus d’apnees del son, que, amb independència de l’origen (central o obstructiu), tenen un pronòstic semblant. Els tractaments principals són:
- Mesures higienicodietètiques: La principal mesura que es recomana és perdre pes. Quan el pacient aconsegueix reduir uns quilos es pot minorar el problema sense haver d’aplicar cap altre tractament.
- CPAP (Continuous Positive Airway Pressure, en les sigles angleses): És el tractament més comú. Es tracta d’una màscara que s’adapta al nas i que va unida a una turbina que genera un corrent d’aire. Aquest corrent augmenta la pressió de l’aire a les vies aèries i impedeix que es produïsca una pressió obstructiva. Si el problema no es resol, es pot aconsellar l’ús de màscara per a tota la vida per a dormir. Encara que la majoria dels afectats els beneficia enormement, entre un 15% i un 20% dels pacients no toleren aquest tractament.
- Autocpap: Dispositiu semblant a l’anterior però amb un sensor que permet mesurar la pressió aèria en cada moment, adaptant-se a les necessitats de les diverses apnees que puguen produir-se. Són sistemes molt cars, per la qual cosa no estan gaire estesos.
- Cirurgia: Diverses solucions quirúrgiques poden ser una alternativa en pacients que no responen a la CPAP i que tampoc aconsegueixen aprimar. Entre aquestes, destaca la uvulopalatofaringoplàstia, una extirpació del paladar tou, l’úvula i les amígdales que es pot practicar mitjançant làser, radiofreqüència o cirurgia convencional.
- Dispositius de mandíbula i boca. L’objectiu d’aquests dispositius és avançar la mandíbula i obrir el pas de la zona posterior (la faringe) perquè hi passe l’aire. Tanmateix, encara no s’hi ha treballat molt.
- Traqueotomia: Només es practica en situacions extremes per a facilitar la respiració.
- Perdre pes
- No dormir cap per amunt, millor de costat o cap per avall
- Evitar veure la televisió o escoltar la ràdio al llit
- No prendre sedants o tranquil·litzants, perquè poden afavorir l’apnea del son
- Abandonar l’alcohol i el tabac, que poden agreujar-la
- Extremar les precaucions durant la conducció i fer-ho només amb tractament
- Evitar la conducció amb son, sense companyia, després d’un àpat abundant