Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa >

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

: Aliments que fan de medicaments

Els coneixements de la relació entre nutrició i gens obren la porta a aliments amb una composició química adaptada a les particularitats genètiques de cada individu

/imgs/20080201/alimentacion01.jpg
Nutracèutic, alicament o funcional. Aquestes són les diverses denominacions per a referir-se a un mateix concepte. Són termes creats per designar un grup d’aliments o alguns dels seus components amb unes propietats i uns efectes sobre l’organisme fins ara referides gairebé exclusivament als medicaments. Es vénen als mercats, però hi ha qui defensa que el seu lloc és la farmàcia. Són, entre d’altres, els aliments que ajuden a reduir el colesterol, els enriquits en antioxidants que prevenen trastorns degeneratius o aquells a què s’afegeix calci que enforteix els ossos per reduir, així, el risc de descalcificació òssia. La diferència principal amb els medicaments és que no tenen, en teoria, efectes secundaris i que no porten prospecte. Però sí que necessiten acompanyar-se d’un manual d’ús que indique la quantitat que se n’ha de consumir perquè resulte real l’efecte saludable al qual fan al·lusió.

La veritat és que no tots els aliments que incorporen un “valor afegit” produeixen els beneficis que promulguen. Això depèn del tipus d’ingredient agregat, de la forma química, de com responen a l’absorció i al metabolisme en l’organisme, i també dels altres nutrients que formen part de la composició natural de l’aliment (poden afavorir l’absorció o anul·lar-la). Això ho sap la indústria. El consumidor, no.

Ni tan sols els experts en nutrició i els científics es posen d’acord amb els termes utilitzats per a denominar aquests aliments, i tampoc no es disposa d’una definició acceptada sense matisos. S’admet sota el paraigua d'”aliment funcional” els aliments que contenen certs components afegits (anomenats nutracèutics) -àcid fòlic, omega 3, isoflavones, calci, fibra…-la ingesta dels quals, en una quantitat determinada, reporta un benefici per a l’organisme que va més enllà del tradicional valor nutritiu propi de l’aliment.

Aquests productes solen comercialitzar-se acompanyats de missatges que inciten la compra, com ara “amb (…)”, “(…) afegit”, “enriquit amb (…)”. La majoria de les vegades el consumidor no cau en el fet de si necessita consumir aquest aliment perquè ni tan sols en coneix les qualitats nutritives. Però la preocupació per una alimentació i per una vida sana, i la bona percepció que té dels missatges que acompanyen els productes, igual com la publicitat aclaparadora que rep a diari, l’encoratgen a comprar-los i a consumir-los.

Segons l’Observatori del consum i la distribució alimentària del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, quan apareixen nous productes al mercat, la meitat dels consumidors reconeixen que, si bé en un principi no els adquireixen, amb el temps acaben tastant-los. Un 17% manifesta provar-los tot just quan apareixen a l’establiment. Els consumidors principals són homes i dones d’entre 30 i 40 anys i de poder adquisitiu notable.

Encara que la majoria d’aquests aliments ofereixen garanties per al consumidor, es manté una certa desconfiança derivada del desconeixement sobre els ingredients i els efectes directes que prometen.

No tots són efectius

/imgs/20080201/alimentacion02.jpgEls aliments funcionals, per la seua naturalesa, col·laboren en la prevenció i en el tractament de malalties, com, per exemple, els que ajuden a reduir els nivells de colesterol. Serveixen per a donar suport nutricional i, sense necessitat de recórrer als fàrmacs, disminueixen els factors de risc de certes malalties. La diferència és que en el cas de l’aliment funcional, el benefici, en la majoria dels casos, és petit i a llarg termini si es compara amb un medicament que actua de manera eficaç a curt termini.

Per a qui no té clara la diferència, el consum d’aquests aliments pot resultar decebedor. És el cas dels qui hi centren tota la confiança per millorar la seua malaltia o el seu malestar. La persona fins i tot retarda la visita mèdica o el tractament que podria haver sigut crucial si s’hagués començat a temps. Recorre als aliments enriquits perquè entén que tenen més quantitat del que necessita per la seua situació particular.

Però no tots els efectes saludables promocionats en aquests aliments són fàcilment mesurables. Per exemple, és fàcil comprovar si l’aliment que serveix per a abaixar el colesterol ho aconsegueix. N’hi ha prou amb una anàlisi de sang abans i després de consumir-lo. Però no és senzill mesurar l’efecte sobre la massa òssia de les llets enriquides en calci, per exemple. Encara més, fins i tot aquests últims aliments no tenen l’efecte esperat quan qui en pren és una persona amb osteoporosi o amb descalcificació òssia, generalment dones. Res no pot fer en aquesta circumstància l’aliment enriquit per a esmenar el mal. Però sí que podria frenar-se el trastorn amb dosis més altes de calci i de vitamina D, totes dues receptades pel metge i de venda en farmàcies.

Innovació en aliments funcionals

Les posicions científiques i tecnològiques més innovadores sobre l’ús dels aliments funcionals van més enllà de defensar el possible benefici per a la salut. Amb el desxiframent del genoma humà i els nous coneixements de la relació entre nutrició i gens, s’anirà sabent quins individus estan predisposats a determinades malalties i quins són els seus requisits nutricionals concrets. Es pretén dissenyar, per mitjà de l’aplicació de la biotecnologia al sector agroalimentari, nous productes i ingredients. L’objectiu és obtenir aliments amb una composició química que responga a les particularitats genètiques de l’individu malalt, o potencialment malalt, a fi de garantir l’efecte que anuncia.

Fins al moment, als anomenats aliments funcionals no se’ls ha exigit tants controls sanitaris sobre els seus efectes fisiològics com als medicaments. En l’etiquetatge actual de diversos aliments apareixen una sèrie de declaracions (missatges, representacions pictòriques, gràfiques i simbòliques) relatives a substàncies que donen a entendre que l’aliment conté unes característiques específiques, però que no han demostrat que són beneficioses o sobre les quals no hi ha de moment un consens científic suficient.

La nova normativa europea, aprovada al juliol del 2007, pretén evitar aquesta confusió. Amb aquest objectiu, disposarà d’un llistat de declaracions nutricionals i de propietats saludables consensuades que els fabricants hauran d’adaptar als seus missatges com a màxim pel gener del 2010.

Ingredientes afegits

/imgs/20080201/alimentacion03.jpgEl fabricant hauria d’anunciar el component que afegeix a un aliment, les seues formes químiques assimilables per l’organisme i la quantitat suficient perquè el consum d’una ració normal tinga l’efecte esperat. Per la seua banda, el consumidor hauria de saber quin és el component afegit, quin efecte té sobre el seu organisme i quina quantitat d’aliment ha de prendre perquè li produïsca l’efecte nutricional o fisiològic declarat.

Paginació dins d’aquest contingut

  •  No hi ha cap pàgina anterior
  • Ets a la pàgina: [Pág. 1 de 1]

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions