La mascarada del carnestoltes
Quan el món no era un planeta globalitzat, les persones compartien sense saber-ho un ritual: emmascarar-se. Els antropòlegs, historiadors i sociòlegs no es posen d’acord en la raó d’ocultar la cara i assaltar el carrer per trencar les regles quan l’hivern arriba a la fi. Celebrar la renovació i la fertilitat de la terra, enfrontar el bé al mal i fer coincidir les celebracions paganes per procurar-se un festí amb el calendari piadós cristià són les tres tesis que prenen més força. Però és probable que no calga optar per una causa monolítica. En el Carnestoltes conflueixen els múltiples significats: la submissió a la deessa Terra, el tribut a la justícia i la preparació de l’arribada de la Quaresma. Encara avui es respecten aquests orígens, per bé que no s’hi atén. Tot i això, hi ha un tret que el Carnestoltes manté: l’oportunitat de participar en un espectacle transgressor sense haver de rendir comptes. I es fa en llocs tan distints i tan distants com l’Índia i les Canàries, el Brasil i la Baviera, Chiapas i Galícia o Navarra.
Lantz, un poble navarrès de la vall d’Anue, reuneix en la seua antiquísima expressió carnavalesca molts dels símbols d’aquesta festa, així com el misteri de mancar d’una explicació única de tots els personatges, els seus actes i les seues raons. D’una banda, atén el mite de les saturnines romanes que la deessa Terra és vida, però també és mort. Alhora, escenifica la lluita per la justícia, però els personatges que converteixen els carrers en un escenari de lluites no són bons ni dolents, estan plens de matisos, són justiciers però alhora són bandits. Es disfressen per poder representar papers i excedir-se en els seus rols.
Els txatxos, mossos vestits amb vius colors, oculten les cares i es fan amos de l’escena. Escorten el vell (Ziripot) que fuig del cavall (Zaldiko), perseguit pels ferrers (Arotzak). Però al mateix temps, els mossos, que espanten els qui observen l’escena, ziriquegen a Ziripot, aplaudeixen a Zaldiko quan el capturen i ajuden els arotzak a ferrar el cavall. Al final de la pantomima, els txatxos, que han alçat Mel Otxin, a qui identifiquen amb el mal, el cremen a la foguera i ballen per celebrar el seu triomf.
Aquesta màgica demostració evidencia la contradicció de les màscares que oculten la identitat. Són capaços de perseguir el bé però gaudeixen fent el mal.