Els casquets polars han començat a minvar
Diversos estudis científics han descobert que els casquets dels pols Nord i Sud poden haver iniciat un desglaç amb repercussions perjudicials per a la resta de la Terra. Un augment de la temperatura mitjana en un o dos graus provocaria un desglaç que acabaria inundant regions i ciutats situades a les vores de la mar. No obstant això, altres científics afirmen que el desastre no seria tan gran, perquè la Terra ha sofert canvis bruscs de temperatura al llarg de la seva història i l’evolució ha continuat. A més, llocs inhòspits podrien convertir-se en zones habitables i aptes per a l’agricultura.
Les regions polars s’expandeixen al voltant dels dos pols de l’esfera terrestre i es troben vedades pels cercles polars Àrtic i Antàrtic. Ambdós territoris romanen en la major part coberts de gel, conseqüència de l’acumulació de neu hivernal que no arriba a ser fosa per la llum solar durant l’estiu. Una característica dels mars polars són els icebergs que, en estar situats a la vora de les costes, es desprenen i comencen a surar a la deriva, fins que desapareixen dissolts en l’aigua del mar. En els pols, per la posició de la Terra respecte del sol, els raigs descendeixen obliquament, la qual cosa impedeix que siguin absorbits totalment pel sòl, i un gran percentatge de la calor és rebutjada per reflexió. Les temperatures resulten molt rigoroses i en molts llocs no arriben a xifres per damunt de zero ni tan sols a l’estiu. Les marques extremes que s’han registrat són de -88ºC en l’Antàrtida i de -50ºC a l’Àrtic.
En la seva part continental l’Àrtic comprèn els extrems septentrionals d’Amèrica del Nord (Alaska, Canadà i Grenlàndia), Europa (països escandinaus) i Àsia (Rússia). Els freds no són tan extrems en la regió ártica com en l’antàrtica, pel fet que la major part de l’Àrtic està ocupada pel mar i que la massa d’aigua oceànica absorbeix millor la calor durant el llarg estiu. L’animal més conegut d’aquesta zona és l’ós polar, el major carnívor vivent. Pot pesar 800 quilos i s’alimenta bàsicament de foques i peixos.
A diferència de l’Àrtic, l’Antàrtida és un vertader continent de prop de 14 milions de quilòmetres quadrats, encara que a penes 7.600 d’aquests quilòmetres queden lliures de gel. El casquet glacial arriba en alguns llocs fins a quatre quilòmetres de gruix, per la qual cosa la vida vegetal es redueix a líquens i molses. No obstant això, hi ha dues espècies de plantes amb flors, que creixen a la península Antàrtica, l’extrem més pròxim a Amèrica del Sud, més càlida i humida que la resta del territori. A causa de l’escassa vegetació, no hi viuen mamífers terrestres, però a pesar del fred extrem i la llarga nit polar, es poden trobar en aquestes regions algunes espècies animals com ara óssos polars, foques, balenes, pingüins, etc. Els fons marins antàrtics acullen una gran riquesa en peixos. Els científics són els únics habitants humans que hi ha a l’Antàrtida, un peculiar lloc d’estudi que segons alguns experts tanca la clau de molts problemes mediambientals actuals. L’Antàrtida, segons aquests investigadors, experimenta un curiós fenomen: mentre que en certes regions es registra un escalfament més ràpid que en cap altre lloc del món, en altres les mitjanes de temperatura descendeixen. Algunes de les seves glaceres s’estan debilitant i unes altres, en canvi, contenen gel en formació.
Les zones polars tenen un paper fonamental en la biosfera comuna del planeta. Les diferents parts de la Terra estan subjectes a diversos graus d’escalfament i refredament, i els seus intercanvis (mitjançant vents i corrents dels oceans) conformen el clima que tenim avui en dia, totalment interdependent entre unes zones i altres, com bé ho prova el fenomen del Niño.
Actualment, sembla que el gel comença a disminuir com a conseqüència de l’escalfament global del planeta i de l’efecte hivernacle, encara que els casquets polars encara no han minvat espectacularment. L’absència d’aquest gel podria canviar la topografia del món, perquè algunes masses de terra quedarien submergides i altres es tornarien molt calentes.
Segons científics de la Universitat d’Ohio (Estats Units), alguns imponents escenaris naturals que formen les glaceres i els cims nevats d’Amèrica del Sud i Àfrica poden quedar potser en el record en tan sols 15 anys. L’estudi reuneix vint anys d’investigacions durant els quals s’han controlat els casquets de gel d’Amèrica del Sud, Àfrica, la Xina, el Tibet i altres llocs del globus. Segons les conclusions, en els últims dotze anys s’ha fos almenys un terç de la coberta de gel del Kilimanjaro, i en relació a quan va ser cartografiat per primera vegada, el 1912, ha perdut al voltant del 82% de la capa glaçada. El mateix ocorre als Andes: la coberta glaçada del Quelccaya (Perú) s’ha reduït prop d’un 20% des de 1963. A més, el ritme de retracció d’una de les principals glaceres que sorgeix d’allí, el Qori Kalis, va ser 32 vegades major en els últims tres anys que entre 1963 i 1978.
Afectaria negativament el planeta
Si la temperatura del planeta augmentés un o dos graus centígrads, hi hauria prou de gel fos per a inundar grans àrees de terra ferma, cosa que perjudicaria especialment les ciutats costeres que alcen les seves construccions a pocs metres del nivell del mar i fins i tot països sencers com Bangla Desh i altres illes de l’oceà Pacífic. Encara que una temperatura més elevada i superfícies inundades més grans impliquen una taxa d’evaporació més alta, no es podria esperar un efecte compensatori, perquè aquesta taxa no seria prou alta com per permetre que tota l’aigua fosa romangués en estat de vapor. Perquè això succeís, la temperatura global del planeta hauria d’augmentar molt més, a nivells sorprenentment alts i intolerables per a qualsevol ecosistema.
No afectaria tant
Durant les anteriors eres geològiques, la Terra ha passat per períodes sense casquets polars i per altres en què les zones glaçades eren molt majors que les actuals. Però en qualsevol cas, la vida sobre el planeta ha perviscut sense riscs de cap tipus i si bé van desaparèixer algunes espècies, en van sorgir altres de noves. D’altra banda, es tendeix a pensar que si la temperatura global augmentés i fongués les masses de gel polars, els humans i la resta dels animals terrestres ens veuríem confinats a un espai menor, en haver de retrocedir davant de l’avanç dels oceans. Aquesta visió no considera que moltes àrees continentals ara inhabitables es convertirien en zones agradables per a viure-hi i útils per a desenvolupar-hi l’agricultura.