Ètica i societat de consum semblen termes molt distants, però en els seus plantejaments els veiem units i fins i tot reconciliats.
En qualsevol societat ha d’estar present l’ètica. Els éssers humans, com deia el professor Aranguren, no poden viure més enllà del bé i del mal, i d’ells deriva el grau de moralitat que regeix en una societat en una etapa determinada. En aquests moments, la nostra és una societat de consum, i en l’arrel d’aquest consum es reflecteixen les motivacions més o menys morals, la qual cosa indubtablement ens converteix en éssers més o menys lliures. Si les persones consumim d’una manera moderada, sensata i justa, la societat funcionarà en aquesta mateixa direcció.
L’actuació de les associacions de consumidors, les institucions públiques i altres organitzacions socials influeix en les formen en què tots portem a terme el consum, però la facultat última és del consumidor mateix, perquè en les seves mans està marcar el ritme i les lleis del mercat. El seu poder és tan gran que li permet, d’alguna manera, canviar el món. I ha de ser conscient d’aquest paper actiu, assumir-lo i exercitar-lo en la seva vida quotidiana.
Vostè està vinculada a la ciència en qualitat de membre de la Comissió Nacional de Reproducció Assistida. ¿Fins a quin punt l’ètica ha de condicionar les investigacions científiques?
La ciència, com qualsevol activitat humana, pot ser més o menys moral. La biotecnologia, en aquest moment, té la capacitat d’alterar la genètica de les persones, i això obliga els científics a assumir un grau de responsabilitat molt alt. Les investigacions caminen cap a la consecució de millores en les característiques físiques i en la capacitat intel·lectual de l’ésser humà, i això pot significar que siguin en exclusiva els rics o poderosos els qui es beneficiïn d’aquests avanços científics. Això planteja problemes d’injustícia; per això, l’ètica ha d’estar present en tot el procés del desenvolupament científic, i no només en el resultat final.
És necessari que els agents socials vetlin pel compliment d’unes certes normes ètiques?
La societat ho fa sola, és conscient que la realitat hauria de ser d’una altra manera. De fet, la moral contemporània és molt exigent. A partir de la Declaració dels Drets Humans podríem ramificar els principis bàsics en dues vessants: els que es refereixen a les facultats civils i polítiques dels pobles i dels seus individus, i els que ens confereixen uns drets civils, socials i culturals. Aquests últims estan universalitzats: tot el món vol aconseguir un cert nivell de consum, aconseguir un habitatge digne, tenir accés a l’educació i comptar amb assistència sanitària. No es qüestiona aquesta demanda. En l’altra vessant, la política, no hi ha dubte que la Xina i el món islàmic, per exemple, no disfruten de democràcia, però responen a un plantejament polític que ordena unes facultats cíviques diferents a les de les democràcies liberals, en les quals, tanmateix, subjau d’alguna manera un acord en què són els homes i les dones els titulars dels drets.
Ignacio Ramonet afirmava fa uns mesos en aquestes pàgines que la globalització ha acabat per separar el món en dos blocs, els qui tenen i els qui no tenen. És la globalització un fenomen èticament reprotxable?
De totes maneres, la globalització és una cosa irreversible. Les noves tecnologies han trencat fronteres que abans semblaven insalvables en l’economia, les finances i la comunicació. El món està connectat, globalitzat. Més que mai, les decisions adoptades a milers de quilòmetres són executades a l’instant i aquesta acció repercuteix al seu torn a milers de quilòmetres de distància. La globalització, com qualsevol altre fenomen humà, pot ser aprofitada per al bé o per al mal. Ara comprovem que s’estan ampliant les diferències entre rics i pobres, entre països o fins i tot dins d’aquests, però aquesta situació ens brinda una gran ocasió: globalitzar el que és bo. Per primera vegada es donen les condicions perquè es compleixi el somni de Ciceró: crear un món de ciutadans cosmopolites que convisquin amb les majors possibilitats de llibertat, i que es guiïn per unes normes ètiques que aspiren a la justícia. Pot semblar una utopia, però fa poc més d’un segle, l’abolició de l’esclavitud no era una premissa ètica inqüestionable, i quan avui es practica ens produeix horror.
Com a viatgera habitual a Hispanoamèrica, què creu ha passat a l’Argentina perquè un país tan ric i culte es vegi submergit en aquesta crisi tan apressant?
La responsabilitat no és del ciutadà, i si en té és en un grau menor. No han tingut fortuna amb els poders polítics ni amb els empresarials. La corrupció econòmica de l’Argentina també ha tingut la seva plasmació als EUA, però aquest és un país més fort i les seues reserves i salvaguardes impedeixen que la seva economia s’enfonsi. No seria just retreure a la societat argentina un baix grau d’ètica per la incorrecta actuació de qui en gestionava els recursos. La corrupció i l’engany són la conseqüència d’una ètica negativa, que contagia la moral, trenca perspectives i roba la llibertat. A més, acaben amb la justícia i provoquen el contrari que una ètica justa. Enfosqueix de tal forma la societat que acaba acceptant la corrupció com a norma, quan hauria de qüestionar-la, i d’altra banda, comptar amb mitjans per a extingir-la.
Però els mitjans per a combatre la corrupció els cedeix als polítics, els quals sempre recorren a arguments ètics per a justificar les seves decisions.
L’ètica ven, per això està tan present en el llenguatge polític. Estem acostumats que la usin com a aval de les seves promeses i com a garantia de les seves actuacions, i això és perquè l’ètica és una eina de convicció molt poderosa. Parlar de principis, comportaments i resultats ètics confereix un estatus més elevat i convincent tant a allò de què es parla com a qui en parla. Però una cosa és dir i l’altra fer, i l’ètica implica el compliment dels pensaments i creences, perquè tradueix en fets el que es pensa o es defèn. D’aquí ve el gran crèdit que té l’ètica.
Fa uns anys, CONSUMER va preguntar als ciutadans què demanaven a les empreses i va comprovar que les més compromeses socialment, les que tornaven a la societat una major part dels seus beneficis, tenien millor imatge davant dels ciutadans i suscitaven més confiança.
La responsabilitat social està de moda, i és ètic que les empreses tornin part dels seus beneficis a la societat i es comprometin amb les seves necessitats. Però és també admissible que publicitin aquestes mesures perquè el consumidor les conegui, perquè volen dir-li que estan obeint el seu mandat. És un reflex del poder del consumidor, del qual moltes vegades ni ell mateix és conscient. Hauria de saber que és ell qui orienta la producció, i assumir que si practica un consum just i exigent, actua com l’agent actiu i decisiu que és dins de la cadena de producció.
Estem en vespres de Nadal, l’època consumista per excel·lència. Regals, compres per a les celebracions, la paga extra per a afrontar les despeses… És difícil un consum responsable.
La clau està a consumir de manera conscient i reflexionada, amb el propòsit de ser feliç i que el que es compra ens reporti vertaderament felicitat. Moltes vegades comprem objectes que en comptes de produir-nos satisfacció, ens traslladen a un estat de preocupació i ansietat. I el consum hauria de generar tot el contrari, i convertir-se en una acció gratificant. Però, què ocorre? Que pensem que adquirir coses és una manera d’autoafirmar-nos, i si el seu preu és alt i podem comprar-les, millor encara. El problema és que qui es reafirma d’aquesta forma i creu que l’èxit no ha de ser davant d’un mateix sinó davant dels altres, es deixa el jo pel camí, comprant coses una darrere d’una altra. El consumidor ha de ser conscient que és lliure i solidari, que la seva possibilitat de llibertat és enorme, i que exercir-la responsablement produeix molt de goig.