Cessen abans si se'ls presta poca atenció

Cessen abans si se'ls presta poca atenció

/imgs/20021201/salud01.jpg
Els tics, que afecten aproximadament el 20% de nens i nenes, constitueixen el trastorn del moviment més habitual en la infància. La prevalència d’aquest trastorn de caràcter benigne és tres vegades major en nens que en nenes, si bé en el tractat de pediatria de Nelson, un dels més prestigiosos, s’afirma que no hi ha predilecció per un sexe o un altre. Aquests moviments involuntaris apareixen entre els 6 i 10 anys, i els nens afectats són generalment normals, intel·ligents i sensibles, encara que són de major intensitat entre nens cohibits i tímids. Els tics es presenten diverses vegades al dia, en ocasions gairebé a diari. Solen desaparèixer en l’adolescència i rares vegades persisteixen en l’edat adulta.

Què són els tics?

Es poden definir com moviments involuntaris, de curta durada, no rítmics, bruscs i repetitius. Els qui els pateixen només els poden evitar si, quan perceben que estan a punt de sofrir-los, es concentren i els controlen, encara que només s’aconsegueixen aturar per temps limitat. No obstant això, altres vegades no dóna temps a dominar-los.

La causa dels tics no s’ha determinat encara. Hi ha diverses hipòtesis, com ara l’excés de dopamina (substància química del cervell) en l’organisme o una sensibilitat augmentada a aquesta; també s’ha esgrimit la teoria d’un funcionament defectuós dels ganglis basals al cervell, d’una disfunció de la transmissió nerviosa. La seva major incidència en nens que en nenes ha suggerit, així mateix, una possible influència de la testosterona. Les possibles causes genètiques també han estat objecte d’estudi, i mentre que per a uns el paper dels antecedents familiars és molt discutit i no resulta rellevant en l’origen dels tics, per a altres, que basen la seva argumentació en estudis realitzats amb parelles de bessons, el paper de l’herència és important.

El que sí que sembla clar són les causes d’índole psicològica. Els tics s’atribueixen a factors ambientals i d’aprenentatge, sobretot dins de la família. Els tics s’agreugen en condicions d’estrés, ansietat, fatiga, irritabilitat, i augmenten en presència de familiars i amics íntims, mentre que es redueixen en realitzar activitats absorbents que no produeixen ansietat. Es pot dir que els tics augmenten amb l’estrès, disminueixen amb la relaxació i desapareixen durant la son.

Tipus de tics

• Tics motors simples: són els més freqüents. Dins d’aquest grup, el parpelleig o fer l’ullet, les sacsades verticals o horitzontals del cap i l’encongiment d’espatlles són els més habituals, encara que hi ha altres tics que afecten a braços i cames.
• Tics motors complexos: colpejar-se un mateix, saltar, trepitjar… són prou infreqüents.
• Tics fònics o vocals simples: aclarir-se la gola, grunyir, xuclar pel nas, esbufegar…
• Tics fònics o vocals complexos: quan el nen pateix tics del tipus ecolàlia (repeteix les paraules que li dirigeixen), palilàlia (repeteix les seves pròpies paraules) o coprolàlia (emet paraules obscenes), es pot sospitar que sofreix la síndrome de Tourette.

Restar pressió als nens

Alguns experts inclouen el tartamudeig entre els tics. Aproximadament entre el 5% i el 10% dels nens tartamudeja quan s’inicia en el llenguatge, però en la majoria dels casos es resol de forma espontània i convé que els pares no li donin més importància, perquè els nens perceben que els ocorre alguna cosa i poden reaccionar amb ansietat i estrès. S’ha comprovat estadísticament que si els pares no presten especial atenció als tics i els consideren com una cosa normal i passatgera, la seva evolució és bona i en un termini que habitualment varia entre uns mesos i un any cessen sense deixar seqüeles. L’habitual és que desapareguin durant l’adolescència.

Poden empitjorar si els pares renyen i pressionen els seus fills perquè aconsegueixin vèncer el defecte. En aquest cas, el més probable és que els tics es tornin més freqüents i intensos. Els pares han de tranquil·litzar el nen si aquest els pregunta sobre el seu problema, han d’evitar-li activitats extraescolars en excés, ajudar-lo a evitar que sigui autocrític i perfeccionista. És a dir, cal restar-los pressió i tot el que pugui generar-los tensió interna.

Quan cal acudir al pediatre?

És preferible no medicalitzar el problema del nen, ja que es considera contraproduent tot el que el condueixi a reflexionar sobre els seus tics. No obstant això, en ocasions cal recórrer al pediatre i a l’especialista. Aquests són els senyals que aconsellen la consulta:

• Els estudis es veuen alterats.
• Els tics interfereixen amb les seves amistats.
• Els tics s’acompanyen d’ecolàlia, palilàlia o coprolàlia.
• S’acompanyen de tos persistent.
• Els tics afecten parts del cos que no són les habituals (cap, cara i muscles).
• La seva intensitat o freqüència augmenten.
• La durada és superior a un any.

Tractament

La majoria dels casos de tics es resolen espontàniament, però en alguns casos el tractament especialitzat pot ser necessari. La medicació n’interromp els símptomes, però no elimina la causa dels tics. S’han utilitzat neurolèptics, tranquil·litzants, relaxants, etc. que resulten eficaços, però en abandonar-los es produeixen recaigudes.

Els mètodes psicològics i, en concret, els d’autocontrol, resulten molt útils per als tics i la síndrome de Tourette. Una de les teràpies més importants dins d’aquest tipus de tractament el constitueix el “Procediment d’inversió de l’hàbit”, que en un període que oscil·la entre dos i quatre mesos redueix els tics en el 90% dels casos.

És una tècnica complexa que exigeix una gran col·laboració i sobretot una gran força de voluntat, la qual cosa fa que sovint sigui de difícil aplicació en nens en tota la seva amplitud, i per això alguns especialistes apliquen per separat o parcialment els diferents components. Afortunadament pocs nens necessiten tractament, la gran majoria deixen de sofrir tics de forma espontània.