Cinemes, museus i piscines marginen els discapacitats espanyols
Airebé una de cada deu persones en el nostre país sofreix discapacitats importants. D’elles, més d’un milió tenen problemes greus de visió i 3.325.000 tenen dificultats severes en els seus desplaçaments, segons dades de l’INE. Són coneguts els problemes que aquests usuaris especials troben per sortir-se’n en actes tan quotidians com anar al treball en transport públic o fer les compres en qualsevol establiment. Un altre dels aspectes en què aquests col·lectius troben impediments, i en el qual se centra aquest informe, és el relacionat amb l’oci.
A fi d’analitzar l’accessibilitat a diverses alternatives d’oci, tècnics de CONSUMER han inspeccionat, acompanyats per discapacitats de l’ONCE i de PREDIF (plataforma estatal de discapacitats físics) 36 cinemes, 36 museus i 12 piscines ubicats en 12 ciutats, i s’han desplaçat per aquestes ciutats per examinar si en el recorregut efectuat pel discapacitat fins a arribar al museu, al cinema o a la piscina, hi ha impediments o obstacles (mobiliari urbà mal situat, objectes al camí, cartells, tanques publicitàries…) que els impedeixin moure-s’hi amb autonomia i comoditat.
Les conclusions de l’estudi, que ha manejat més de 200 variables d’accessibilitat, demostra que els cinemes, els museus i les piscines presenten deficiències de tal magnitud en matèria d’accessibilitat que dificulten i fins i tot impedeixen que els discapacitats gaudeixin del seu temps d’oci. Són molt poques les instal·lacions que tenen els seus serveis adaptats perquè els usuaris de cadires de rodes i invidents hi puguin gaudir del seu temps d’oci amb comoditat i independència. Les ciutats estudiades en aquest informe han sigut Bilbao, Madrid, Barcelona, València, la Corunya, Màlaga, Sant Sebastià, Alacant, Vitòria, Pamplona, Oviedo i Santander.
Pel que fa als qui es desplacen en cadira de rodes, aquest informe demostra que el 72% dels cinemes visitats en tot Espanya no estan ben adaptats, i que ocorre el mateix amb el 55% dels museus i el 58% de les piscines municipals. En una altra prova pràctica, es van anotar les barreres (obstacles en carrers i voreres, guals, transport públic…) amb què es topen els minusvàlids quan es desplacen per a anar a aquests llocs d’oci. I les dades són concloents: les dotze ciutats suspenen. Quant als invidents un de cada tres cinemes no hi estan adaptats, dos de cada tres museus suspenen i una de cada quatre piscines municipals resulta en la pràctica inaccessible per a les persones amb capacitat visual reduïda. I en els desplaçaments que efectuen els cecs, el suspens torna a ser inapel·lable: cap ciutat aprova.
La millor puntuació, relativa, de l’adaptació d’aquests llocs d’oci per als invidents és deguda, en bona part, al fet que la col·laboració dels treballadors és decisiva, mentre que les necessitats dels minusvàlids en cadires de rodes estan més relacionades amb elements arquitectònics com ara accessos, lavabos específics, grues per a “baixar-los” fins a la piscina o llocs reservats per a ells a l’interior del cinema. En els cinemes i els museus no s’ha tingut en compte si les instal·lacions disposaven de marques-guia al terra perquè els invidents s’hi poguessin orientar, ja que cap disposava d’aquest equipament. Ni tampoc que només el 16% dels museus incorporaven dispositius (com ara polsadors que mitjançant una narració expliquen l’obra, o cartells explicatius en braille) perquè puguin ser visitats amb profit pels invidents.
El motiu principal pel qual el 70% dels cinemes suspenen és l’accessibilitat deficient a l’entrada i a les taquilles, i la falta d’espais adaptats a les sales de projecció. En el 22% dels cinemes es van observar barreres infranquejables (esglaons i rampes perilloses) i en el 14%, tot i que l’accés hi era possible, calia superar obstacles, com ara esglaons. Quant a les places reservades per a minusvàlids als cinemes als quals es va poder accedir (el 78% dels estudiats), s’hi van detectar deficiències: en el 18% no hi havia espais habilitats per a discapacitats i en el 21% es va tractar d’ubicar-los en els corredors. En el 61% de les sales hi havia places reservades, encara que en una de cada tres aquests seients es trobaven en primera fila, cosa que va ser qualificada pels usuaris com una “tortura” a causa de la mala qualitat de visió i la incòmoda postura per a veure la pel·lícula. En la pràctica, quatre de cada deu cinemes impedien els minusvàlids que fessin servir els lavabos; en un de cada tres casos, aquesta impossibilitat era deguda a fallades en l’adaptació dels lavabos (per a accedir cal superar escales; lavabos destinats a finalitats diferents de les previstes; cabina que en què no es pot girar la cadira o tancar la porta…) i en dos de cada tres correspon a cinemes que, simplement, no disposen de lavabos adaptats.
Pel que fa a barreres per a transitar amb comoditat dins del cinema, es van anotar corredors estrets, escales que impossibiliten l’accés a les sales i moquetes que dificulten el trànsit amb la cadira. En el 22% de les sales, els minusvàlids es van topar amb dificultats severes per a moure-s’hi per l’interior. I si l’usuari d’una cadira de rodes necessita aparcar als voltants del cine, només disposa d’un aparcament específic en menys de la meitat dels casos.
El 36% dels cinemes va suspendre l’examen, si bé no es va penalitzar que cap cinema disposés de telèfon gratuït o fullets en braille per a comunicar la cartellera als invidents. En el 83% dels casos, un empleat va acompanyar l’invident a entrar a la sala, però només el 64% ho va fer també en finalitzar la projecció. Aquest 64% és el percentatge de cinemes que aproven l’examen. Tots els cinemes es mostraven lliures d’obstacles o, quan n’hi havia, aquests es trobaven alineats a l’interior de la sala.
Museus i cadires de rodes
El 55% dels museus va suspendre l’examen. Les variables més crítiques per als usuaris de cadires de rodes van ser els accessos i les barreres a l’interior del museu. Es va poder accedir al 92% dels museus, però en un de cada cinc d’aquests va ser possible per què els tècnics de CONSUMER van ajudar els discapacitats. En uns casos era perquè hi havia esglaons i, en uns altres, perquè en comprovar que el personal del museu no atenia al timbre de la porta exterior, específica per a minusvàlids, el tècnic d’aquesta revista va buscar i va trobar a algun empleat del museu. Dels museus als quals es va poder accedir, en el 36% no es va poder visitar algunes àrees o sales perquè hi havia barreres arquitectòniques que ho impedien. Això es va traduir en un suspens per a aquests museus.
En el 42% dels museus, no obstant això, els minusvàlids no es van trobar amb cap impediment per a visitar-lo amb comoditat. En la resta, les barreres es refereixen a incomoditats en el trànsit o a l’exposició d’obres inaccessibles per a l’usuari a causa de la seva ubicació (excessivament altes o en vitrines amb escassa visibilitat des de la cadira de rodes). Els lavabos: tan sols els tenien ben adaptats el 48% dels museus. I, finalment, només la meitat dels museus poden dir que als seus voltants hi ha un aparcament reservat per a minusvàlids.
El 67% dels museus no va aprovar l’examen dels usuaris cecs. I tan sols el 16% han adoptat mesures per a facilitar-los l’estada i gaudi al museu. Els que ho han fet, a més, només ofereixen aquesta adaptació en un nombre reduït d’obres exposades. S’ha valorat positivament que es permetés als cecs palpar les escultures perquè pogueren apreciar, d’aquesta manera, el volum i la textura de l’obra. En només la meitat dels museus que disposaven d’ascensor aquest es trobava adaptat amb números en braille i/o dispositiu sonor d’avís d’aturada i situació. Els pocs (el 33%) que van superar l’examen ho van fer perquè algun empleat es va prestar a fer, al costat de l’invident, una visita guiada -sense cost ni horari prefixat, perquè quan comportava despesa o s’exigia cita no es va valorar tan positivament- en què explicava a l’usuari cec les obres del museu.
El 58% de les piscines suspenen l’examen, però excepte en dues de les dotze estudiades, l’adaptació dels accessos d’entrada era bona. Les barreres més visibles són els obstacles que impedeixen accedir a alguna zona del poliesportiu. Però si hi ha una variable de gran rellevància per al minusvàlid en una piscina és l’adaptació del mecanisme d’entrada a l’aigua. De ben poc serveix que les instal·lacions estiguin adaptades si no es facilita l’accés a la piscina. Cinc de les dotze estudiades van suspendre per no disposar d’una “grua” o mecanisme semblant que diposita l’usuari a l’aigua, de manera que aquestes piscines esdevenen inutilitzables per a una persona que va en cadira de rodes. I només una no aconsegueix l’aprovat general tot i que tenia adaptada l’entrada a l’aigua.
Una de cada quatre suspèn l’examen. En el 83% d’elles (deu de les dotze estudiades), un empleat va acompanyar els invidents. I el 75% no tenien obstacles ressenyables. Una de les mancances més comunes és la inexistència d’elements d’informació o situació (cartells, panells, etc.) per als invidents. Cap piscina ofereix informació en braille , només se n’oferia a l’ascensor. El 83% disposen de surades que delimiten tots o alguns dels carrers. En les dues que no en tenen, l’orientació dels cecs quan neden esdevé més difícil, encara que en ambdós casos el personal de la piscina es va oferir a acompanyar-los mentre nedaven.
Un discapacitat, per a fer ús de piscines, museus o cinemes, ha de desplaçar-se per la ciutat. Les dotze ciutats han rebut un suspens, tant pels minusvàlids com pels invidents. En el cas dels usuaris de cadires de rodes, el suspens generalitzat és degut fonamentalment a l’estat dels carrers (estretiments de voreres, pivots que obstaculitzen el trànsit, contenidors de vidre i mobiliari urbà – papereres, bancs fanals, senyals- mals ubicats, vehicles estacionats a les voreres…), als guals no preparats -bé per no tenir rebaix o perquè hi havia vehicles-, a la poca consciència social d’algunes persones, i a les llargues esperes que s’ha de suportar a l’hora d’agafar taxis o autobusos adaptats per a minusvàlids. La situació canvia d’una ciutat a una altra, però cap aprova l’examen. Els eurotaxis (taxis adaptats, normalitzats) no estan disponibles en tots els torns, i altres vegades el seu nombre no és suficient per a atendre la demanda existent. A Alacant no es va poder localitzar cap eurotaxi, i a Màlaga, Barcelona i Sant Sebastià l’espera va oscil·lar entre els 50 i els 65 minuts. En el cas dels autobusos urbans, tot i que el 73% dels que es van agafar estaven adaptats, gairebé la meitat d’ells tenien deficiències en l’adaptació: el conductor no s’acosta prou a la vorera, amb la qual cosa la rampa no hi reposa i queda un esglaó (fins a la calçada) de l’alçada del rastell, o la rampa de l’autobús no baixa fins al terra.
Per als invidents, les principals barreres en els seus desplaçaments poden englobar-se també en dos grups. El primer està compost per elements no propis del mobiliari urbà, com ara bicicletes, motos, cotxes i camions de repartiment, cartells publicitaris i tests de comerços, etc., que no es trobaven degudament alineats als carrers, amb el consegüent perill per a les persones cegues. El segon grup està format per rejoles trencades, fanals, senyals, arbres i papereres mal ubicats, voreres que s’estrenyen, carrers de vianants transitades per cotxes, boques d’incendi que, per la seva ubicació, poden provocar ensopegades, desnivells sense diferenciar mitjançant canvi de textura del paviment, contenidors per al reciclatge no alineats…
D’altra banda, el 63% dels semàfors a què es va recórrer en aquesta prova no tenien dispositiu sonor d’avís per a invidents. I pel que fa al transport públic, només el 17% dels autobusos tenen dispositiu sonor d’informació o localització, mentre que el metro estava adaptat per a cecs en totes les ciutats que disposen d’aquest mitjà de transport (València, Bilbao, Barcelona i Madrid). Quant als taxis, cap del que es va agafar disposava d’avís sonor que informés cada cert temps a l’usuari invident quants diners duu gastats en el trajecte.
Com es va fer l'estudi de CONSUMER?
El disseny de l’estudi va començar al setembre de 2002 i les proves pràctiques es van realitzar entre l’11 i el 25 de novembre de 2002.
La prova pràctica va començar en una zona cèntrica de cada ciutat. Des d’allí, tècnics de CONSUMER i usuaris en cadira de rodes i invidents, col·laboradors de Predif (Plataforma Representativa Estatal de Discapacitats Físics) o de l’Once, sortien cap a una piscina municipal, tres cinemes i tres museus, seleccionats tots ells de forma aleatòria. Des del mateix moment en què van partir cap a aquestes instal·lacions, es va començar a avaluar les barreres i facilitats que cada usuari trobava al seu pas. Es va prendre com a referència la legislació vigent, però també es va avaluar des d’un punt de vista pràctic les barreres i facilitats que es troben aquests dos col·lectius de discapacitats a l’hora de gaudir dels seu temps d’oci. Així, s’ha comprovat que algunes instal·lacions aparentment accessibles no ho eren en la pràctica. En totes elles, s’ha tingut molt en compte que els usuaris discapacitats que van fer la prova pràctica poguessin assolir el seu objectiu final (gaudir, amb tota la normalitat possible, d’una visita al museu, de la projecció d’una pel·lícula en una sala de cinema o d’un bany a la piscina) i en les condicions en què ho feia. En les qualificacions parcials i totals, s’ha aplicat un sistema propi de puntuacions i ponderacions creat conjuntament per tècnics de CONSUMER i experts en accessibilitat consultats per aquesta revista, si bé el criteri fonamental va ser la valoració efectuada pels mateixos usuaris discapacitats que van efectuar la prova.
L’estudi s’ha dividit en quatre blocs ben diferenciats:
Es va comprovar -en tot el recorregut efectuat pel discapacitat fins a arribar al museu, el cinema o la piscina- la situació de les qüestions següents:
- Impediments o obstacles a les voreres: motos, material de construcció, contenidors d’obres, rejoles aixecades, etc.
- Impediments propis del mobiliari i/o equipament urbà, mal situats o perillosos: bústies, cabines de telèfon, telèfons de peu central, fanals, semàfors, papereres…
- Tendals, cartells, tanques publicitàries, o altres objectes en el recorregut, situats a menys de 210 cm d’alçada.
- Sortints de façanes que envaeixen més de 10 cm de l’amplària de la vorera.
I s’han analitzat també els passos de zebra per a vianants:
- L’existència de franges-guies transversals a la direcció de la marxa, al llarg de l’ample de la vorera.
- Diferenciació de textura i/o color del paviment en aquesta franja transversal.
- Ample mínim de 150 cm.
- Els rastells, rebaixats o no, els embornals en els passos de vianants, les reixetes, etc.
- L’existència de dispositiu d’avís sonor als semàfors.
Quant al transport públic: es va comprovar si els autobusos urbans que es van agafar per a realitzar la prova tenien dispositius com ara rampes o plataformes que faciliten l’accés a persones amb cadires de rodes, a més d’ancoratges i dispositius d’aturada accessible, i dispositius sonors de situació i aturada. En el cas del metro, a més de l’habitual en matèria d’accessos, es va anotar si hi havia ascensors, dispositius sonors de situació (avís d’aturada actual i pròxima aturada). En els taxis es va comprovar si estaven correctament adaptats per a ambdós col·lectius. Els taxis preparats per a minusvàlids en cadira de rodes (o eurotaxis), són vehicles monovolum que disposen de rampes per a facilitar a l’usuari l’accés i la baixada del vehicle. Als taxis, es va apuntar el temps que va transcórrer entre la sol·licitud del taxi i l’arribada, i el grau d’adequació de tots els dispositius (rampes ancoratges, etc.). En els usuaris invidents, s’ha comprovat si els taxis tenien dispositius sonors per a indicar que el taxímetre arriba a determinades fraccions de diners i que una vegada finalitzada la carrera informen amb so del que han de pagar.
Museus, cinemes, piscines i taula comparativa
Es va comprovar si en les proximitats de totes les instal·lacions hi havia aparcaments reservats per a minusvàlids, i si n’hi havia, si les places eren prou grans, si estaven ocupades per vehicles de persones sense discapacitat, i si els accessos a la vorera es trobaven adaptats.
Tant en museus i cinemes com en piscines es va comprovar si els accessos estan adaptats per a usuaris amb cadira de rodes: si en el cas d’haver-hi escales s’havia preparat l’entrada amb rampa o plataformes elevadores, etc. S’han penalitzat, si bé poc, les instal·lacions no accessibles des de la porta principal i que condicionen una altra entrada, específica per als discapacitats. En els tres tipus de centre s’ha avaluat si els lavabos (i vestidors, a les piscines) estan adaptats. S’ha comprovat si la porta d’accés té almenys 80 cm d’amplària, si la cabina és amb obertura cap a l’exterior (també pot ser corredissa, o que permeti tancar des de dins), si la capacitat de gir al seu interior és d’almenys 150 cm, si el paviment és antilliscant, si hi ha barres abatibles i situades en un lloc correcte, i agafadors adequats; si el lavabo està a una alçada de 70-80 cm que permeti acostar-se amb la cadira, si té aixetes monocomandament i si l’inodor es troba entre 45 i 55 cm d’alçada. En els vestidors s’ha anotat si hi havia espai suficient per a moure-s’hi sense problemes i també l’accessibilitat de les taquilles, en termes d’alçada. Quant als espais interiors, s’ha comprovat si alguna barrera arquitectònica (escales, distribució d’objectes -cartells, papereres…- i el mobiliari: bancs o cadires, etc.) dificultava el trànsit correcte de la cadira de rodes. Es va penalitzar que no es pogués visitar alguna sala del poliesportiu. S’ha comprovat també si hi havia, en els tres tipus de centre, cartells indicadors en braille per als cecs.
S’ha comprovat si totes les sales i obres eren accessibles, bé per l’altura adequada de les obres i cartells explicatius (en el cas dels usuaris de cadira de rodes), pel desplegament de dispositius específics (gravació que informi sobre dades d’interès sobre l’obra, o cartells en llenguatge braille), o bé perquè el personal del museu s’ofereixi a realitzar una visita guiada (s’ha valorat millor quan es fa de forma gratuïta i sense horari prefixat). Quan el museu tenia ascensor, es va estudiar si era accessible (capacitat de gir, o obertura pel costat contrari al qual s’entra, botons accessibles per la seva alçada i en braille per als invidents….). I es va valorar positivament que als invidents se’ls permeti palpar les escultures exhibides al museu.
A més del que s’ha descrit fins ara, als cinemes s’ha comprovat si hi ha espais reservats per a persones que van en cadira de rodes. Es va observar, quan s’esqueia, si es tractava de llocs concrets; i, en aquest cas, si es podia veure bé la pel·lícula des d’aquest emplaçament. Als cinemes que no disposaven de llocs reservats es van penalitzar les ubicacions perilloses o inadequades, que habitualment eren al mig del corredor. Quant als invidents, es va comprovar si s’oferia a l’usuari la possibilitat de consultar la cartellera mitjançant fullets en braille o sistema telefònic gratuït, si el personal del cinema s’oferia a acompanyar el client fins a la seva localitat i si això es fa des de l’entrada del cinema o des de l’entrada a la sala, i si ho fan també al final de la projecció, i si el personal s’ofereix o cal demanar aquesta prestació. En el cas que el cinema tingui ascensor, es va comprovar el seu grau d’adaptació per als dos tipus de discapacitats que van realitzar l’estudi.
A més de tot el que es va analitzar als cinemes i museus que es pogués aplicar també en un poliesportiu, a les piscines s’ha estudiat l’accessibilitat a la mateixa piscina i l’existència d’algun dispositiu (com una grua específica) que faciliti l’entrada a l’aigua als usuaris de cadira de rodes. També es va anotar si el personal de les piscines s’oferia a acompanyar als vestidors a l’usuari invident, i si els carrers de la piscina disposaven de surades que orientessin els cecs mentre hi neden.