Per a totes les butxaques

/imgs/20021201/informe01.jpg
Lliscar per una muntanya nevada voltada de bosc ja no és una pràctica elitista i minoritària. El negoci de l’esquí gaudeix en el nostre país de bona salut, i d’una popularitat creixent. L’any passat, les estacions hivernals espanyoles van rebre la visita de cinc milions i mig d’esquiadors, un 4% més que en la temporada 2000-2001. A aquesta xifra cal afegir la dels esportistes que van optar per les pistes andorranes i franceses, no en va som el segon client en nombre d’esquiadors de les estacions del país veí, per darrere només dels mateixos francesos.

En aquests dos últims anys, les inversions en els centres hivernals del nostre país superen els 100 milions d’euros. Només en l’actual temporada 2002-03 les estacions d’esquí alpí espanyoles han invertit 32 milions d’euros a ampliar i millorar les seves instal·lacions. No en va cal mantenir a punt 29 estacions, 873 quilòmetres de pistes abalisades, 330 remuntadors i 152 quilòmetres de pistes d’esquí de fons.

Disfrutar d’una oferta tan àmplia com aquesta encaixa en els pressupostos més variats. Baixar per la neu durant un cap de setmana, amb allotjament, forfet i assegurança inclosos costa entre 40 i 202 euros. Només cal escollir l’estació i l’allotjament que més s’ajustin a les possibilitats econòmiques de cadascú.

També es pot optar per una escapada d’anada i tornada. El cost varia de nou en funció de l’oferta de l’estació. Accedir als remuntadors i les pistes de Leitariegos, la més barata del nostre país, costa en temporada alta 11,42 euros diaris, en l’estació de Baqueira Beret el forfet de dia té un preu de 33 euros. Però això sí, l’estació de Lleó ofereix poc més de 3 quilòmetres de pistes abalisades, enfront dels 87 amb què compta l’estació catalana, a més d’una infraestructura i uns serveis immillorables.

Una temporada d'estrenes

Cada temporada, les estacions d’esquí escometen importants reformes amb l’objecte d’atreure el nombre més gran de visitants possible, i oferir als esportistes unes instal·lacions òptimes per a la pràctica dels esports blancs. Per a la campanya que acaba de començar, les estacions espanyoles d’esquí han invertit 32 milions d’euros en millores d’instal·lacions i serveis. El Pirineu català és el que n’ha efectuat el desemborsament més gran, 15 milions d’euros, seguit de la serralada Cantàbrica, que ha gastat 9 milions d’euros. Aragó, les estacions del sistema Penibètic i les del sistema Central, han desemborsat 3,8, 2,8 i 1,2 milions d’euros respectivament a condicionar les seves instal·lacions.

Aquests inversions han permès que les estacions espanyoles sumin 3.239 canons de producció de neu amb capacitat per a incorporar neu artificial en una mica més de 235 quilòmetres sobre un total de 837 quilòmetres esquiables.

L’estació de Baqueira-Beret, a Lleida, estrena pista negra i projectes de construcció d’un aparcament en la cota 1.500 i d’ampliació cap a les valls d’Àneu. Port Ainé, també a Lleida, presenta enguany una zona preparada per a l’esquícross i el boardercross, així com una nova escola d’alta muntanya.

L’obertura d’accessos a San Isidro i Javalambre; l’ampliació i remodelació de pistes a Boí Taüll ReSort, Manzaneda, Candanchú, Astún, Masella, Valdezcaray i La Covatilla; la creació de nous remuntadors a Valgrande-Pajares, Alto Campoo, Valdezcaray i Valdesquí; l’ampliació i millora d’aparcaments a Candanchú, Port del Comte i Vallter 2000, al costat de les reformes de les pàgines electròniques a Sierra Nevada, La Pinilla i Formigal completen bona part de les novetats.

Una de freda i una de calenta

El contacte amb la naturalesa que permet l’esquí, juntament amb l’exercici físic que es fa durant la seva pràctica, reporta uns beneficis indubtables per a la salut. L’aire pur de la muntanya contribueix a l’oxigenació de l’organisme i el sol afavoreix la producció de vitamina D, la qual cosa prevé el raquitisme i l’osteoporosi. A més, l’altura a què se sol practicar l’esquí, entorn dels 2.000 metres, incrementa el nombre de glòbuls rojos i blancs, fet que comporta un augment de les defenses de l’organisme. L’acció de la calor i el fred activa les capes vasculars de l’epidermis, de manera que en facilita la descongestió i actua com a regenerador epitelial.

No obstant això, l’esquí també té riscos. Una preparació física escassa i una pràctica incontrolada d’aquest esport pot causar danys greus i permanents per a tercers o per al mateix esquiador. Els serveis de traumatologia dels hospitals reben cada temporada esquiadors amb lesions sobretot de genoll, tant pel que fa a lligaments com al menisc i la ròtula. Fractures de cúbit, radi, clavícula, colze, tíbia i peroné, luxació d’espatlla, trencament del lligament cubital del dit polze, lipotímies, hipertensions i conjuntivitis, són altres danys derivats de la pràctica de l’esquí.

Esquiar amb les espatlles cobertes

El risc a què se sotmet un esquiador, i l’elevat cost, en cas de contratemps en una pista -només el trasllat des del remuntador fins a un centre mèdic pot suposar una despesa d’entre 210 i 270 euros-, fa aconsellable contractar una assegurança d’accidents, ja sigui a través de les agències de viatges, de les federacions o en les mateixes estacions hivernals.

Per uns 2 euros diaris és possible contractar una assegurança que cobreixi el rescat en pistes, el trasllat sanitari o la repatriació de l’assegurat i de l’acompanyant, les despeses mèdiques, i, fins i tot, l’assistència en cas d’accident i avaries durant el viatge, o les lesions provocades a tercers, entre altres cobertures.

Els esportistes habituals tenen l’opció d’obtenir una llicència federativa, que, entre altres serveis, els ofereixi assistència sanitària en cas necessari. Al nostre país, cada comunitat autònoma disposa de la seva federació territorial, per la qual cosa el preu que han de pagar els esportistes que desitgen adherir-se a un d’aquests organismes és diferent entre un territori i un altre. Així, els federats de la Comunitat Valenciana han de desemborsar 58 euros anuals si volen beneficiar-se, entre altres serveis, d’una cobertura amb assistència i rescat en pistes, trasllats sanitaris fins a un centre mèdic, les despeses mèdiques generades, a més del desplaçament al domicili en cas d’accident i una assegurança de responsabilitat civil. Federar-se a Catalunya o a Biscaia costa pràcticament el mateix, 43 i 43,70 euros, respectivament. No obstant això, la targeta que expedeix la federació biscaïna cobreix també la pràctica dels esports d’hivern als Pirineus francesos i Andorra.

Les federacions també disposen de targetes amb un preu més reduït per a adolescents i nens, o targetes d’ús limitat en el temps. És el cas de la targeta escolar que emet la Federació d’Esports d’Hivern de Biscaia, amb un cost de 23 euros i una validesa de l’1 de desembre al 30 d’abril, és a dir, tota la temporada.

Un esport amb moltes obligacions

El reglament de funcionament de les estacions d’esquí espanyoles reconeix una sèrie de drets i obligacions, sobretot aquestes últimes, als usuaris de les seves instal·lacions. D’esta manera, els esquiadors que posen en perill la seva seguretat física o la de tercers, seran responsables de qualsevol conseqüència danyosa que es derive de la seva conducta. També és responsabilitat de l’usuari la seva pròpia integritat física tant dins com fora de les pistes, esquiï o no de forma arriscada. Les estacions també eludeixen tota responsabilitat en el cas que les condicions atmosfèriques, tècniques o de qualsevol altra índole obliguin a tancar les instal·lacions de remuntadors i/o pistes. En aquests casos l’estació no està obligada a retornar l’import de l’abonament als usuaris.

En el capítol dels drets que assisteixen l’usuari, aquests es limiten a rebre informació sobre les pistes en funcionament i l’estat general de la neu en el moment de l’obertura de l’estació, a conèixer la normativa que els és aplicable, i a gaudir d’unes pistes preparades de forma adequada per a la pràctica de l’esquí.

Un descens saludable

Quan organitzi un viatge a la neu no oblidi l’assegurança d’accidents. Compari preus entre agències de viatges i federacions. Comprovi que l’assegurança que contracta cobreix l’activitat que vol dur a terme i inclou els rescats fora de pista.
/imgs/20021201/informe02.jpgComprovi que el material estigui a punt, tant si és seu com si l’ha llogat.
No esquiï per sobre de les seves possibilitats. Informi’s de la dificultat de les pistes per on transita. Porti sempre al damunt el plànol de les pistes, i consulti’l abans d’agafar un remuntador per primera vegada. No sobrepassi els límits i senyals. Extremi les precaucions en dies de boira o de visibilitat baixa.
Inscrigui’s en un curset per a aprendre una tècnica correcta; així, evitarà adquirir vicis, que fan que augmenti el risc de patir lesions. Una classe particular d’una hora costa entre 22 i 26 euros. Un curset de 5 dies, entre 68 i 79 euros.
No practiqui l’esquí si té febra, si pateix una insuficiència respiratòria greu, té hipertensió no controlada o sofreix del cor, ja que els esforços realitzats en altitud són més acusats.
Reprengui de forma pausada i gradual la pràctica de l’esquí, sobretot si és vostè un esportista ocasional. No oblidi que el límit de l’esforç és un portal que no ha de creuar. Quan la fatiga apareix s’incrementa el risc d’accidents i lesions.
No esperi que comenci la temporada blanca per a posar a punt el seu cos. Llançar-se a les pistes sense una preparació física adequada té conseqüències: adoloriments i caigudes. Abans de cada jornada d’esquí dediqui 15 minuts a escalfar-se i estirar els músculs.
Protegeixi’s el cap amb una gorra de teixit polar. Està demostrat que el primer lloc per on es perd el calor corporal és el cap. No descuidi la protecció d’orelles, nas i mans. Són les parts del cos amb un rec sanguini més baix, i per això són les que es congelen amb més freqüència.
Recordi que la neu és un mirall que refracta els rajos del sol. Utilitzi ulleres amb filtres UVA i UVB per a impedir l’aparició de l'”oftàlmia de les neus”, una conjuntivitis aguda derivada de l’exposició prolongada de la vista a aquestes refraccions. No s’oblidi de protegir també la pell i els llavis amb una bona crema solar.
Alimenti’s adequadament abans, durant (barretes de cereals, fruita seca, xocolatines…) i després de la pràctica esportiva. La dieta d’un esquiador ha de ser rica en hidrats de carboni, que li aportin prou energia i el previnguin contra els adoloriments i les rampes, i l’ajudin a combatre el fred, ja que les baixes temperatures produeixen un desgast energètic corporal més elevat.
En la muntanya, l’aire sec i l’exercici fan que augmenti la transpiració, de manera que no s’ha d’oblidar d’hidratar-se correctament per a evitar l’aparició de lipotímies i hipotensions. Begui aigua, sucs o begudes isotòniques; mai alcohol, ja que fa que disminueixin els reflexos i que augmenti la pèrdua de calor corporal.
Després de la jornada d’esquí no hi ha res millor, juntament amb un bon descans, que una dutxa alterna calenta-freda. La calor provoca una vasodilatació i el fred vasoconstricció, la qual cosa afavoreix la circulació sanguínia i la recuperació.

Normes de conducta en les pistes

Comport’s de manera que no posi en perill o perjudiqui els altres.
Esquiï de forma controlada. Adapti la seva velocitat i forma d’esquiar a la seva habilitat personal i a les condicions generals del terreny, neu i temps, així com a la densitat del trànsit.
Circuli lentament en les àrees saturades o llocs on la visibilitat és reduïda i especialment en els canvis de rasant, al final de les pistes i en els accessos als remuntadors.
Si baixa des de dalt agafi la direcció que garanteixi la seguretat dels usuaris que es troben a sota de vostè.
Si avança a un altre esquiador deixi-li espai suficient perquè pugui fer els seus propis moviments.
Si entra en pista miri cap amunt i cap avall, per tal d’assegurar-se que la pista està lliure.
Eviti aturar-se en la pista, en llocs estrets, perillosos o d’escassa visibilitat. En cas de caiguda en un d’aquests llocs, aparti’s i deixi lliure la pista com més aviat millor.
Si puja i baixa a peu faci-ho pel lateral de la pista.
Obeeixi tots els senyals i indicacions que es troben en la pista, en el telesquí o prop d’aquests.
En cas d’accident, presti ajuda i notifiqui-ho, en la mesura de les seves possibilitats, al personal de l’estació.

L'equip ideal

Per a afrontar els primers descensos, el més aconsellable és llogar, en les mateixes estacions, l’equip (esquís, bótes, bastons…) i demanar prestades les peces d’abric (guants, anorac, pantalons,…). El lloguer de l’equip complet costa entre 12 i 23 euros diaris.
La roba ha de ser còmoda, ha d’afavorir la flexibilitat del cos i ser resistent al fred, impermeable i transpirable. Pari una atenció especial als guants. A més de servir d’abric, són una bona defensa per a les mans, ja que ajuden a frenar en cas de caiguda, i eviten l’abrasió de la neu, que pot arribar a produir ferides profundes.
No s’abrigui en excés, ja que al final la roba acaba sent una molèstia, ni, al contrari, vagi molt lleuger, ja que pot ser perillós en determinades ocasions (rascades contra el terra per les possibles caigudes, cremades amb el sol, etc…).
Les ulleres de sol són essencials, ja que la neu reflecteix el 85% de la radiació que rep.
A l’hora de comprar els esquís, tingui en compte el seu nivell com a esquiador i l’ús que hi donarà. Si vostè és principiant, triï uns esquís lleugers, dòcils i amb una línia de cotes -amplària dels extrems i del centre de l’esquí- poc acusada, perquè pugui fer viratges a baixes velocitats. Si el seu nivell és mitjà, el més recomanable són els esquís polivalents, que tenen una resistència, una precisió, una estabilitat, un pes i una llargària superiors.
A l’hora de triar unes fixacions (que subjecten les bótes als esquís), el seu pes, la seva edat, la seva preparació física i el seu nivell d’esquí són els factors a tenir en compte. La seva regulació també és fonamental. Confiï aquesta tasca a un professional.
Els bastons han de ser lleugers i resistents. La seva longitud ha de coincidir amb l’altura dels colzes de l’esquiador, de manera que, en agafar-los al revés, l’angle format pels colzes sigui de 90º.
En l’elecció de les bótes és fonamental la comoditat, la rigidesa lateral, l’elasticitat frontal o capacitat de flexió -entre 14 i 22º- i una subjecció al peu i al turmell correcta. Asseguri’s que la bóta no li va gran, perquè la fractura està garantida.