Guanys més segurs, però a llarg termini

Guanys més segurs, però a llarg termini

Lletres, pagarés d’empresa, Bons de l’Estat, cupons, qualificació AAA… Què signifiquen aquests termes? Tots estan relacionats amb la renda fixa. En un temps en què la cotització de la Borsa no para de baixar i els títols que hi cotitzen ofereixen resultats negatius, els inversors busquen oportunitats de negoci més segures. És llavors quan entra en joc la renda fixa que, enfront de la variable, resulta més atractiva perquè hi és menys arriscat guanyar diners, encara que les rendibilitats esperades són més baixes i difícilment superen el 5% anual. Invertir en renda fixa s’assembla més a una cursa de fons en la qual aconseguir guanys immediats passa a un segon pla: habitualment es destina a aquests efectes capital estalviat del qual es pot prescindir i amb el qual es volen aconseguir, sense preocupacions, beneficis segurs a llarg termini.

Què és la renda fixa?

Es tracta de valors que emeten empreses i organismes públics per captar finançament extern. Representen préstecs que els inversors ofereixen a les entitats emissores a canvi del pagament d’uns interessos i la devolució del capital invertit en un termini fixat prèviament. Un inversor en renda fixa no és un accionista, ja que aquest és propietari d’una part del capital social de la companyia i aquell únicament és creditor de la societat emissora. Aquesta qüestió adquireix importància en el cas de liquidació de la societat, en tant que el creditor té prioritat de cobrament davant dels socis. La renda fixa rep aquesta denominació pel fet que la majoria dels productes d’aquest tipus que hi ha al mercat (anomenats bons) paguen un interès (cupó) fix que es coneix en el moment de la compra. L’altra gran diferència entre els bons i els productes de renda variable (accions) és que la renda fixa no concedeix drets polítics (participació en la Junta d’Accionistes o accedir als comptes anuals), mentre que les accions sí.

Nombres rojos

La renda fixa s’associa a inversió segura, però també pot sorprendre amb nombres rojos. No hi haurà problemes (llevat que l’entitat emissora faci fallida) si el bo es manté fins al seu termini de venciment. Ara bé, si es pretén vendre abans, convé sospesar certes qüestions. Si un inversor adquireix bons a cinc anys i es veu en la necessitat de desprendre-se’n als tres anys, haurà de tenir en compte el preu dels diners (els tipus d’interès), perquè la cotització d’un bo té una relació inversa amb els tipus d’interès. Això és així perquè si els tipus s’apugen, les noves emissions de renda fixa oferiran més interès i, per tant, el bo que l’inversor vol vendre anticipadament al mercat secundari (com un mercat de renda fixa de segona mà) perd atractiu respecte dels nous. Per això, si ven, es desprendrà del seu bo a un preu més barat del que en va pagar i perdrà diners. En el supòsit contrari, si s’abaixen els tipus, podrà rebre ofertes més suculentes que li permetran obtenir guanys.

Solvència de l’emissor

És necessari fixar-se en tres factors: el termini de la inversió, el tipus d’interès i la solvència de l’emissor. Generalment, com més llarg sigui el termini de la inversió, més elevats seran els guanys. Els interessos són fonamentals si l’inversor decideix vendre els seus valors abans del seu termini de venciment. Si s’abaixen, el producte pot ser venut a un preu més alt de l’inicial, però si s’apugen, hi ha risc de perdre diners. Respecte de l’emissor del valor, és fonamental saber si és solvent. Aquest risc, el mesuren agències especialitzades que atorguen qualificacions a les emissions de renda fixa. Aquestes valoracions reben també la denominació de ràting. Segons el barem d’algunes agències, el ràting AAA és el més fiable i reflecteix una alta capacitat de l’entitat emissora per a fer front als seus compromisos financers. Una B indica que les perspectives són negatives i si una entitat emissora mereix una C, es troba prop de l’impagament. Abans d’optar directament per la renda fixa és molt recomanable tenir en compte també la inflació, sense centrar-se únicament en la rendibilitat. La renda fixa a curt termini produeix resultats que en algunes ocasions no superen l’IPC. És el que ocorre amb els actius públics, en què la rendibilitat de les lletres del Tresor, per exemple, no supera el 3%. I recordem que l’IPC d’octubre de 2002 es va situar al voltant del 4%.

Tipus de productes

Hi ha una gran quantitat de valors de renda fixa, però la principal diferència entre els uns i els altres rau en l’entitat que els emet -pública o privada- i en el termini de venciment. El deute públic procedeix de l’Estat, les comunitats autònomes i altres organismes públics com ara ajuntaments, i ostenta la màxima qualificació creditícia per part de les agències, és a dir, es tracta d’inversions segures. El deute públic ofereix Lletres del Tresor, Bons i Obligacions. La Lletres són valors a curt termini (es tornen en un termini màxim de 18 mesos). Els seus interessos es paguen d’una sola vegada i al mateix temps que es torna el capital invertit. Els Bons, en canvi, estan emesos a tres i cinc anys i són títols que abonen un interès periòdic, en forma de cupó. Les Obligacions de l’Estat tenen la mateixa naturalesa que els Bons, però són a llarg termini (10,15 i 30 anys). El pagament dels cupons es realitza de forma regular (trimestral, semestral o anualment). L’última emissió de deute públic va presentar les rendibilitats anuals següents: Lletres, 2,9%; Bons, 3,8% i Obligacions, 5,36%.

Respecte dels valors de renda fixa privada, destaquen els pagarés d’empresa, que són valors cupó zero, és a dir, igual que les Lletres els interessos s’abonen al venciment del capital invertit. Els pagarés són a curt termini, entre set dies i 18 mesos. A més, hi ha els Bons i Obligacions, que com en el deute públic són els valors de mitjà i llarg termini, respectivament.